Opinió

La millor política escolar hauria de ser la política social

Els nens i les nenes no juguen per aprendre, però aprenen perquè juguen

 Jean Piaget

Totes les criatures poden aprendre, poden jugar? És quelcom assumit que els resultats acadèmics de l’alumnat de Catalunya no són bons. Els mitjans de desinformació i les xarxes van plens de valoracions que parteixen del fracàs escolar com una realitat que no es qüestiona, no hi ha presumpció d’innocència. I clar, després s’afegeixen els consells i els remeis per invertir la situació i arribar a l’èxit de la mainada i dels adolescents escolaritzats. Que vagi augmentant el nombre dels que superen l’ESO i vagi disminuint la quantitat dels que abandonen prematurament, que no segueixen estudiant després dels 16 anys, no es té en compte. No he trobat (potser existeixen) estudis que avaluïn l’èxit vital d’aquestes generacions tan criticades; n’hi ha que ja tenen edat de fer vida adulta. Amb el suposat fracàs que arrosseguen els professionals i treballadors joves deuen fer malament les seves tasques.

Seguim, les alternatives que es proposen per revertir la suposada situació tenen a veure amb l’escolarització: continguts, competències, metodologies, currículums, formació del professorat, ràtios, inversió en ensenyament… Tot això és important i els canvis o millores repercutirien evidentment en l’alumnat i el professorat. Diria, però, que les alternatives, els canvis, les millores haurien d’anar per un altre camí. Haurien d’implicar aspectes socials, habitatge, expectatives de futur, nivell formatiu de les famílies, nivell relacional amb l’entorn (participació als moviments socials), treball, sous, maltractaments…

Per exemple, les xifres d’èxit escolar de la població gitana, malgrat no les puguem conèixer exactament, atès que no es disgreguen els resultats per ètnies, són força baixes. Es parla d’un 65% de l’alumnat gitano que no titula l’ESO. Potser un percentatge semblant de famílies gitanes viu en condicions infrahumanes, una correspondència que no és una casualitat.

Es poden tenir ganes d’aprendre si no tens clar on dormiràs?

Com pot fer deures, llegir o estudiar a casa un infant que viu en una habitació amb altres persones, familiars o coneguts? Compartint alhora les angoixes de tothom que hi conviu. I ara no parlo només de població gitana. Es poden tenir ganes d’aprendre si no tens clar on dormiràs? Pot escoltar o interessar-se pel que proposem el professorat qui està pendent d’un desnonament?

Repetim la pregunta de l’inici, totes les criatures poden jugar? Totes poden aprendre el que cal? No totes viuen igual, no totes tenen les mateixes condicions vitals, familiars… El gran problema actual al nostre país és l’habitatge, fins i tot ho reconeixen els mitjans de desinformació. Una criatura que viu en una vivenda amb climatització, que menja el que necessita, que té un espai per jugar o per llegir i estudiar tindrà un èxit escolar superior a un altre nen o nena que no visqui en una situació semblant.

A l’hora de fer estadístiques de resultats acadèmics caldria comparar, o creuar què diuen els investigadors, amb altres dades. Percentatge de famílies pobres, superior al 30% al nostre país. Desnonaments que es produeixen, més de vint cada dia…

A l’hora de fer estadístiques de resultats acadèmics caldria comparar, o creuar què diuen els investigadors, amb altres dades

Adolescents que arriben a l’institut sense haver esmorzat, i no per desinterès, poden estar motivats per aprendre? Quina il·lusió creen les dades d’atur i sobretot de sous que els espera quan acabin d’estudiar?

El tema migratori també afecta l’alumnat, i també representa una violència. Avui la violència masclista està molt present, malauradament, i s’hi reacciona en contra. La violència que pateix qui emigra no és tan present i afecta qui ha perdut parents o amics al mar, qui arriba sense papers i en aquestes condicions s’ha d’escolaritzar, amb l’angúnia de si podrà acabar el curs.

Les condicions de treball que suporten moltes persones provoquen accidents laborals, alguns mortals (dos cada dia), que deixen amb pocs recursos, o sense, als seus familiars directes en edat escolar.

Llogar un habitatge a Barcelona representa més de la meitat del sou mitjà, mentre un 14% de les cases resten buides (1). No es pot aconseguir viure de lloguer i no superar el 30% del sou, allò que es demanava fa uns anys. El percentatge de salari necessari per pagar el lloguer creix als barris on la renda és inferior a la mitjana; i, per contra, disminueix als districtes més acomodats.  

Vistos els preus de l’habitatge i els salaris, l’escenari és demolidor. Un 52% dels treballadors de menys de 30 anys de la ciutat tenen un salari igual o inferior als mil euros, per la qual cosa haurien de destinar un 89% de mitjana a satisfer el preu del lloguer. De mitjana, a la ciutat, són necessaris gairebé tres joves (2,97) per pagar un lloguer que no superi el 30% dels ingressos. Si es volguessin comprar un pis, necessitarien 78 anys per pagar-lo. (2)

Quanta gent viu al carrer a les nostres ciutats?

És important que mestres i professorat ens impliquem en la mesura que puguem, en la necessària millora de les condicions socials del nostre alumnat. És important que apareguin iniciatives com són les que representen la PLATAFORMA DOCENTS 080, mestres i professorat que estan en contra dels desnonaments i pel dret a l’habitatge.

Com dèiem no és suficient parlar i establir canvis en els aprenentatges si les condicions emocionals i físiques de l’alumnat no permeten que estigui en disposició d’aprendre, de participar a les activitats escolars i acadèmiques.

I és encara més important la participació de la ciutadania (els docents som ciutadans) perquè les administracions i governs no s’implicaran gaire, atès que les persones que voten, majoritàriament, són les que disposen d’habitatge i de feina. De les famílies en risc de pobresa i/o de marginació, poques s’acosten a les urnes i per tant, poc preocupen als governants.

Per acabar unes referències que ens poden ajudar a pensar i actuar.

*Els familiars adults, els que han de cuidar i educar infants i adolescents, també necessiten tenir les seves necessitats vitals cobertes i un cert equilibri emocional

En la vida privada, la dependència uneix els individus. Un nen que no tingués adults de qui dependre per orientar-se acabaria sent una persona greument danyada, incapaç d’aprendre, profundament insegura. Com a adults, si evitéssim les persones més malaltes, més velles o més dèbils que nosaltres i que necessiten ajuda, tindríem, en el millor dels casos, un cercle de coneguts, però no amics.

Richard Sennett (2006)

*Mentrestant, l’única manera que tenim de salvar vides és col·lectivitzar els problemes i implicar-nos en espais comuns com els generats pels moviments socials. Espais que, des del suport mutu i la força col·lectiva, contraresten la desesperació i la impotència davant de tanta desolació.                        

Juanjo Ramón, portaveu de la PAH

*Fa 50 anys, l’alumnat de l’escola de Barbiana s’indignava contra un sistema educatiu que fabricava repeticions i abandonament escolar, a qualsevol centre educatiu, per motius de classe: ser progènie treballadora, prenent com a referència la professió del pare, pagès o obrer. Ara enfrontem una altra modalitat de classisme, que s’acarnissa sobre els barris i les zones de menor renda. Es fabriquen escoles gueto. 

1)Con 3,8 millones de viviendas vacías y 13 millones de personas en situación de pobreza la ocupación es una autotutela del derecho a la vivienda. Pastori Filigrana

2)Clara Blanchar. https://elpais.com/espana/catalunya/2023-07-03/salarios-y-vivienda-en-barcelona-alquilar-un-piso-requiere-mas-de-la-mitad-del-sueldo-medio