Opinió

La pobresa infantil, principal repte de l’emergència educativa a Catalunya

Els mitjans de comunicació sempre estan atents als problemes educatius a Catalunya, especialment després de la publicació dels resultats de les proves PISA, que mostren un descens en el rendiment acadèmic dels estudiants catalans. Sovint, s’ha atribuït aquests mals resultats a les metodologies innovadores de l’escola pública o a la falta d’eficiència del sistema educatiu. No obstant això, aquest debat ha deixat en un segon pla una realitat molt més urgent i preocupant: l’impacte de la pobresa infantil en l’educació. La veritable emergència educativa a Catalunya no és una qüestió de metodologies, sinó de les condicions de vida de milers d’infants i joves que viuen en situacions de vulnerabilitat extrema. Per abordar aquest problema, calen polítiques educatives que vagin més enllà de les aules i que protegeixin els drets de la infància, com ara evitar desnonaments amb menors a la llar i reduir les ràtios d’alumnes per classe per garantir una atenció més personalitzada.

D’aquesta situació alarmant en parlarem diversos col·lectius de la comunitat educativa el proper dissabte 5 d’abril a la I Jornada “Més per a l’escola pública i inclusiva”, gràcies a l’impuls de la Coordinadora d’AFAs de Nou Barris (Barcelona).

La pobresa infantil: el gran obstacle per a l’aprenentatge

Els resultats de les proves PISA 2022 han confirmat un fet que ja s’havia observat en edicions anteriors: Catalunya és una de les comunitats autònomes amb més desigualtats educatives en funció del nivell socioeconòmic dels estudiants. La diferència entre els alumnes amb més i menys recursos és de 96 punts, una xifra que supera amb escreix la diferència entre l’escola pública i la concertada (38 punts). Aquestes dades demostren que l’origen socioeconòmic és el factor més determinant en el rendiment acadèmic, molt més que la titularitat del centre o les metodologies pedagògiques utilitzades.

A Catalunya, l’escola pública acull una major proporció d’alumnes en situació de vulnerabilitat. Aquests infants i joves es troben en desavantatge des del primer dia: arriben a l’escola sense haver dormit bé, sense haver fet un esmorzar adequat o sense un espai tranquil per fer els deures. Les seves famílies lluiten per cobrir les necessitats bàsiques, com l’alimentació, l’electricitat o el lloguer, i aquesta precarietat es reflecteix en el seu rendiment escolar. Com poden aprendre matemàtiques o ciències quan la seva prioritat és sobreviure, com ja apuntava Paulo Freire fa més de 50 anys a la Pedagogia de l’oprimit?

L’impacte de l’emergència habitacional en l’educació

L’emergència habitacional a Catalunya, especialment a ciutats com Barcelona, agreuja encara més aquest problema. Segons dades recollides per Docents 080, el 2023 es van practicar 1.255 desnonaments a Barcelona, i en gairebé el 70% d’aquests casos hi havia menors afectats. Aquests infants i joves són obligats a abandonar les seves llars i, en molts casos, a traslladar-se a hotels, albergs o fins i tot a altres municipis, allunyant-se de les seves escoles i trencant els seus vincles socials i acadèmics. Aquesta inestabilitat domiciliària no només afecta el seu benestar emocional, sinó que també dificulta enormement el seu aprenentatge.

A més, moltes famílies viuen en infrahabitatges o en habitacions rellogades, amb situacions d’amuntegament i falta de subministraments bàsics com l’aigua, el gas o l’electricitat. Aquestes condicions fan que els infants i joves no tinguin un espai adequat per estudiar o descansar, i que les seves famílies hagin de prioritzar la supervivència diària sobre l’educació. Com pot un infant o un jove concentrar-se en els estudis quan viu en un entorn caòtic i insegur?

La necessitat de polítiques educatives més enllà de l’escola

Per abordar aquesta emergència educativa, no n’hi ha prou amb millorar les metodologies o augmentar les hores de classe. Calen polítiques que actuïn sobre les causes profundes de la pobresa infantil i que garanteixin els drets bàsics de la infància. En primer lloc, és imprescindible aturar els desnonaments de famílies amb menors i garantir l’accés a un habitatge digne i assequible. Les administracions han de prioritzar l’interès superior del menor i assegurar que cap infant o jove es vegi obligat a abandonar la seva llar.

En segon lloc, cal reduir les ràtios d’alumnes per classe als centres educatius, especialment als que acullen un major nombre d’estudiants en situació de vulnerabilitat. Això permetria als docents oferir una atenció més personalitzada i detectar de manera més efectiva les necessitats específiques de cada alumne. A més, és necessari dotar les escoles de més recursos humans i materials, com ara educadors socials i psicòlegs, per donar suport als infants, als joves i a les seves famílies.

Finalment, cal lluitar activament contra la segregació escolar i residencial, que concentra els alumnes més vulnerables en determinats centres i barris. Aquesta segregació no només perpetua les desigualtats, sinó que també dificulta la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Les polítiques educatives han de promoure una distribució més equilibrada de l’alumnat i garantir que tots els centres tinguin els recursos necessaris per atendre la diversitat de necessitats.

Una qüestió de justícia social

La pobresa infantil no és només un problema social: és una emergència educativa que està condicionant el futur de milers d’infants i joves a Catalunya. Els resultats de les proves PISA no són més que un reflex d’aquesta realitat. No podem esperar que els infants i joves aprenguin quan les seves condicions de vida els impedeixen fer-ho. Per canviar aquesta situació, cal una resposta integral que combati la pobresa i la desigualtat, i que garanteixi els drets bàsics de la infància. Només així podrem construir un sistema educatiu veritablement just i equitatiu, on tots els infants i joves tinguin les mateixes oportunitats per aprendre i créixer.