Opinió

La República Bananera de les Beques

Senyores i senyors, sigueu benvingudes totes al segle XXI, el moment de la computació, la nanoenginyeria i la transgènesi! Som al segle on els somnis espacials de Jules Verne queden antiquats i les teories i lleis d’Asimov, Einstein i Curie ens semblen obsoletes.

Ningú serà capaç de negar que l’entrada al segle XXI ha suposat un canvi de concepció de la societat i de l’època històrica que ens ha tocat viure. Pensem en binari. Enumereu els aparells electrònics que teniu ara mateix a menys de cinc metres i podreu comprovar com la tecnologia ens abraça, sedueix i ens fa la vida més còmoda.

Ara bé, les coses canvien molt si parlem de l’administració de l’Estat espanyol i dels meravellosos mecanismes que posa a l’abast de la ciutadania que necessita ajuts per pagar els seus estudis universitaris. Es veu que tota la tecnologia que tenia Madrid al seu abast es va dedicar als AVEs: és incomprensible com a dia d’avui no existeixen mecanismes virtuals per tot! És absurd haver de fer inexorablement milers de tràmits de manera presencial.

No us sembla preocupant que els joves disposin de més eines al seu abast per comprar bitllets de Ryanair o entrades a concerts que per demanar beques i tenir així l’oportunitat d’estudiar? Sabreu perfectament a què em refereixo si mai heu tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà el laberint de les beques.

Pels qui ho desconeixeu, Astèrix ho explica en un diàleg a “Les dotze proves”:

– Senyoreta, que és aquí on donen l’imprès A39?

–L’A38, vol dir?

-Nonono, vull l’imprès A39 tal i com s’estipula a la nova circular B65.

–Quina circular B65? Un moment, escolta què en saps? Ah sí, la que parla de l’imprès A39. Haurà d’anar al despatx del Control de Coordinació dels Arxius (si és obert!), que és al cinquè, escala Z passadís B, em sembla.

Un estudiant català de 1r de Grau, si vol una beca, primer ha de demanar una acreditació econòmica, després la beca del Ministeri i finalment demanar la beca Equitat. I ei! Compte amb els terminis, documentació, segells, coeficients, estructures docents, llindars, quanties, crèdits ECTS i l’altra vintena de termes estranys que caracteritzen les normatives reguladores de beques del nostre país, sempre en webs ineficients, amb hipervincles perduts, banners que no funcionen i mecanismes d’identificació prehistòrics.

A mesura que avança en el Dragon Khan de les beques, amb tots els seus loops i giragonses, la incertesa de l’estudiant creix. La pregunta estrella és “però, quant em donaran?”. La resposta a la pregunta és inapel·lable: ni idea. D’entrada dir que són molt pocs els que tindran exempció en el pagament de la matricula i encara menys els que rebran alguna cosa. Generalment la màxima beca rebuda és una lleugera minoració del preu del crèdit, que per més inri ni és coberta per la Generalitat ni per l’Estat: qui la paga és la Universitat. I tot i això, el sistema de minoracions de preus no cobreix ni tant sols la meitat de la població. Devem ser el país dels milionaris i de les fortunes (a Andorra, clar); devem ser l’enveja de Qatar.

Però, us preguntareu, com és que el sistema de beques és tan pervers? La resposta l’hem de buscar en un problema de competències: Catalunya no té la competència total de beques. Així doncs, un estudiant haurà de remar contracorrent entre els esculls de l’Estat i la Generalitat, lluitant per una beca. I, de fet, molts estudiants reconeixen que no els val la pena el maldecap que suposa una beca amb tot el tràmit que cal fer. És aquest l’objectiu de les polítiques de beques? Aniquilar tota sol·licitud? Ni que els estudiants fóssim Alderaan i les administracions públiques una estrella de la mort!

Però ei, no penseu pas que els estudiants no lluitem per guanyar la nostra Guerra dels 100 anys. Fet i fet, actuem com els francesos van fer durant aquest conflicte: disposem de pocs mitjans, pocs territoris vençuts i massa generals enemics vius. Però seguim guerrejant.

I és que els estudiants catalans reivindiquem un sistema de beques digne del segle XXI! Preguem saber al moment de la matrícula quant ens toca i quant ens ho donaran. Exigim que se’ns cobreixi el trajecte en transport públic entre casa nostra i la Universitat. Demanem tenir un parc d’habitatges per estudiants a les Ciutats Universitàries.

Sabem (perquè ho hem estudiat) que existeix la tecnologia per agilitzar el procés de sol·licitud d’una beca. De fet, quan veiem que tota la informació fiscal està informatitzada no som capaços d’entendre que l’administració hagi de tramitar beca a beca individualment: per què no existeix un gadget per fer-ho?

Per desgràcia, la resposta és senzilla: perquè no interessa.