Opinió

La Santa Festivitat

Hi ha un fenomen cíclic que les xarxes socials fan visible cada vegada que arriben certes dates, especialment durant les festes nadalenques i de Setmana Santa: un grup força nombrós de persones –i cada vegada més– carrega contra qui gaudeixen d’aquells moments fora de la feina quan no professen la fe per la qual van sorgir aquestes commemoracions (naixement i mort de Jesucrist, per si algú va una mica despistat). Més enllà que aquest tipus de missatges probablement no procurin tant escurçar les vacances de ningú sinó més aviat mostrar determinades “incoherències”, la veritat és que potser ens podem preguntar: què celebrem?

Jesús de Natzaret no va néixer el 25 de desembre. Tot i que hi ha diferents dates possibles que apunten al seu naixement, i no s’ha pogut determinar amb exactitud el dia, hi ha consens que va ser en una data diferent a la del dia de Nadal. Aquest quòrum es produeix perquè se sap de bona tinta que la celebració del 25 de desembre es fa com a substitució de les saturnals, festivitats paganes que se celebraven per a aquesta data, commemorant el solstici recent d’hivern (21 de desembre).

En aquest sentit, l’elecció del 25 de desembre per a commemorar el naixement de Jesús, tot i saber que no guarda relació directa amb el seu autèntic i desconegut natalici, té com a mínim un doble propòsit. En primer lloc, es desplaça una festivitat pagana que s’aspira a eliminar. En segon lloc, i encara més important per aquest escrit, s’aprofita una data que ja posseïa un caràcter festiu per donar-li un altre significat, però mantenint aquest esperit festiu, fent-lo fàcil de recordar i tenint a tothom pendent de l’arribada de tan marcada data.

Però quin sentit té transcórrer aquí sobre l’origen del Nadal? Doncs un de força elemental: és freqüent en la cultura humana l’adaptació dels costums, així com el sincretisme i, també, la secularització. Això significa que estem acostumats a que unes mateixes dates, així com uns mateixos edificis, llocs i un llarg etcètera, siguin utilitzades i reutilitzades una vegada i una altra. Al cap i a la fi, és una cosa força pràctica i té fins a cert sentit ecològic: reciclem tot el que podem, encara que simplement sigui perquè confiem en la memòria (o, segons com es miri, perquè en desconfiem una mica: millor no introduir noves dades).

Aleshores, posem alguns punts sobre algunes “i”. Espanya, com d’altres països, té una tradició catòlica innegable i evident. Això es tradueix no només en l’elevat percentatge de persones batejades (siguin practicants o no) i en l’existència d’una arquitectura eclesiàstica monumental (fixeu-vos en la quantitat d’anys que porta construint-se la Sagrada Família de Barcelona: hi va haver piràmides a Egipte que es van fer més ràpid), sinó en el seguiment d’un calendari que es recolza en els esdeveniments i fites fonamentals de la religió catòlica.

No obstant això, almenys als països no-teocràtics, que hi hagi una tradició religiosa determinada no fa automàticament que tots els seus ciutadans professin la fe relacionada amb aquesta tradició, i encara menys ad aeternum. N’hi ha amb creences diferents. I n’hi ha, fins i tot, que no són religiosos.

En qualsevol cas, el calendari és el que és, i ho és per a tothom. La consecució dels diferents drets laborals (tan àrduament aconseguits i, per desgràcia, alguns d’ells qüestionats i injuriats avui dia) va configurar una setmana i any en què es van consignar diferents dies de descans i no-laborables: caps de setmana, períodes de vacances i dies festius. Aquest calendari laboral es va fer sobre la base d’una cosa preexistent: el calendari gregorià i catòlic que se seguia a Espanya (i a altres indrets). Per tant, es va aprofitar la familiaritat i el costum d’un calendari conegut per distribuir els diferents dies no-laborables en base al que es va estimar oportú.

Així que no, José Luis. Quan deixo d’anar a treballar el dia de Nadal o Divendres Sant, o quan decideixo viatjar en aquestes dates (si és que puc fer-ho, i aquesta és una altra fastigosa qüestió), no he de sentir-me avergonyit per fer-ho sense ser creient, ja que no descanso per ser catòlic, sinó per treballador. Igual que tu ja no penses en el Solstici d’hivern i ets aquí, menjant gambes sense reparar que, a partir d’aquell moment, els dies comencen a ser més llargs.