Laura Baena ha participat recentment, juntament amb Laura Rojas-Marcos, en una conferència organitzada per EduCaixa a Madrid sota el títol ‘Escola i família: educar junts en positiu’. El tema sobre la taula era el desenvolupament d’una educació emocional sana. Hem volgut parlar amb Baena sobre els vímets per a construir aquesta educació emocional en el binomi col·legi-família que, encara que en la majoria de les ocasions funciona bé, també té tibantors que cal llimar.
En la jornada en EduCaixa, has compartit espai amb Laura Rojas-Marcos per parlar de la col·laboració col·legi-família per a desenvolupar una educació emocional sana. Quins són els fonaments d’aquesta educació?
Crec fermament en l’equip que hem de fer escoles i famílies perquè és clau per a una bona educació dels nostres fills i filles, que són el futur. Els nens i les nenes, com diu la meva companya i educadora Sonia López, han de ser testimonis de la bona entesa entre professors i famílies, i això no sempre és així. Per a mi, hi ha claus fonamentals, com obrir espais de diàleg, activar l’empatia i facilitar la comunicació. La meva companya de conversa Laura Rojas-Marcos va parlar d’una cosa molt interessant: la relació dret/deure. Crec que a vegades les famílies ens centrem en “tenim dret a saber, al fet que ens tinguin en compte”, però també hem d’activar el deure perquè conreem relacions sanes. I d’altra banda, crec que les escoles han de fer un esforç de ser conscients de la realitat de les famílies, obrir nous canals de comunicació, ser més flexibles en horaris i mostrar l’escola com un espai obert a les mares i pares. To això, amb la finalitat que hi hagi una confiança interpersonal, una corresponsabilitat entre els dos agents, que al final serà clarament per millorar la relació i l’educació dels i les alumnes.
Com haurien de treballar docents i famílies per poder realitzar aquesta educació emocional sana?
Amb una major escolta activa i millorant la manera en la qual ens acostem l’un a l’altre. Crec que moltes vegades ho fem des de la crítica en negatiu, enfrontant-nos, quan realment si ens parem a parlar, des de l’empatia de conèixer la realitat de l’altre, aconseguim una comunicació molt més compassiva i col·laborativa, que crec que falta entre escoles i famílies. En la xerrada en Caixaforum, una de les Malesmares allí presents va dir: “No ens enfoquem tant en el que hem de fer nosaltres sinó a comptar amb els nens i les nenes”. Queda molt per treballar una educació emocional, on el nen i la nena se sentin escoltats i valorats, on treballem no sols una educació emocional general, sinó personalitzada. Però per a aquesta educació emocional sana, en valors que volem tant educadors com mares, són necessaris més recursos, ràtios més baixes i un canvi en el model educatiu que no s’està donant. Sempre parlo pensant en l’educació pública. Sé que hi ha projectes de col·legis que inclouen metodologies noves, més basades en el talent, les emocions, l’emprenedoria… però això ha d’arribar a l’educació pública.
La relació entre la vida i la feina no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte
Com creus que afecten les dificultats de la conciliació família-feina en aquesta educació emocional sana? Penso en jornades maratonianes de feina, d’extraescolars, etc.
Afecten moltíssim en tots els aspectes que estem parlant. D’una banda, en la relació famílies – escoles. Els educadors es queixen i es frustren de fer activitats en les quals les famílies no participen, moltes vegades posen el dit acusador de: “A les famílies no els importa”, sense pensar en el que et deia: la seva realitat. Aquesta mare pot participar en una activitat del col·legi? No vol o no pot? Siguem conscients que el sistema, les estructures i el model laboral dona l’esquena a la maternitat, a la criança, a l’educació i fa impossible tenir un paper actiu, participatiu en la vida del col·legi. Aquestes jornades maratonianes no et deixen temps per a l’associacionisme, estem sobrevivint, no conciliant i, a més, això perjudica l’educació emocional que ens agradaria fomentar a casa i no podem. Ens han enganyat amb això del “temps de qualitat”, els nens i les nenes necessiten temps, temps que no tenim. Perquè això funcioni i puguem fer equip s’ha de corresponsabilitzar tota la societat. La falta de temps ens porta a una societat sense futur i a molta culpa, frustració a les mares, que som les principals responsables de la cura, la criança i l’educació. Set de cada 10 dones se senten soles davant la criança dels seus fills i filles, segons el nostre estudi “Les Invisibles”. La relació entre la vida i la vida no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte. Després ens tirem les mans al cap en veure les dades de la natalitat a Espanya. On estan les polítiques de família, conciliació i natalitat?
Com apuntaves, quan parlem de famílies, en realitat, volem dir mares. Per què els homes no es corresponsabilitzen de l’educació de les seves filles i fills? Quins efectes té en l’educació emocional de nenes, nens i adolescents que els seus pares no es responsabilitzin prou, almenys, a vegades?
La corresponsabilitat no existeix a Espanya. I hi ha molta confusió, seguim ancorats en el “ell m’ajuda”, “comparteix tasques en la llar, recull als nens/as del col·le, va a la compra”… No, això no és corresponsabilitat. I molts no arriben ni a això. Corresponsabilitat és compartir també les tasques invisibles, la planificació de les vacunes i extraescolars, l’organització de les vacances, la gestió del dia a dia, la càrrega mental, els grups del WhatsApp del col·le, les festes infantils, les disfresses i la cura quan el nen o la nena es posa malalt. Quan un fill emmalalteix, només un 8% dels homes interromp la seva jornada laboral. Aquesta dada, per donar una, ens reflecteix el panorama que vivim. Som nosaltres, les dones, les mares, les que, esgotades, suportem la cura i les feines de casa, però és que a més gestionem emocionalment tot el que passa a casa i ens encarreguem d’acompanyar els nostres fills i filles en el dia a dia a nivell emocionis. Això provoca un cost en les dones altíssim.
Jo recordo un dia que una Malamare em va dir: “Li he dit a la meva parella (que era home) que la seva falta de corresponsabilitat afecta la meva salut mental” perquè no hi havia manera que prengués consciència. Les dones hem de delegar més, exigir la seva quota de responsabilitat i ells han de renunciar als privilegis i exercir de pares, cuidadors i educadors per responsabilitat, per dret, per gaudi i no per obligació. Fa poc vaig fer una xerrada en classe de la meva segona filla (8 anys) i a la pregunta: “Qui fa les coses a casa?”. La majoria (menys 2, una d’elles la meva filla) van dir: la mamà. Estem molt lluny. Per a mi, és clau que els nens i les nenes tinguin de referents els seus dos progenitors, si els tenen i es responsabilitzen, clar. Però més enllà d’això, és que és un tema de justícia social i igualtat. No és només per la seva educació sinó per nosaltres, per la salut mental de les dones. Per educar bé, cal estar bé. Hem de compartir, hem de sentir-nos menys soles, hem de tenir temps propi i autocuidar-nos. Cal fer més tribu.
Allargar els horaris escolars és un pegat. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem
Un punt habitual de fricció entre escoles i famílies té a veure amb els horaris escolars. Què et sembla aquest debat? On estaria, almenys en part, la solució?
L’enfocament des de les institucions d’aquest tema és erroni. Es planteja allargar els horaris escolars com a solució i no ho és. Allargar els horaris escolars és un pegat, un pegat que ajudaria moltíssimes famílies que no poden seguir endavant, que han de pagar la cura, tirar d’àvies o renunciar a salari o a la seva feina per poder conciliar. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem. Perquè són els horaris laborals els que haurien d’adaptar-se als escolars. El model laboral així no funciona. No es tracta d’obrir els col·legis tot el dia per mantenir el sistema productiu i que les mares puguin treballar jornades infinites, arribant exhaustes a passar a buscar els nens. La gran renúncia de les mares no es frena amb això.
Dit això, sí que crec que els col·legis han de plantejar opcions per a famílies en situacions especials, per a dies no lectius, per a vacances. Però urgeix revisar el model de jornades inflexibles que tenim a Espanya i donar el valor que es mereixen les cures i la maternitat. Cal reconèixer-la socialment i abordar la conciliació des de totes les perspectives, impulsant un Pla Nacional per la conciliació, com exigim des de l’Associació Jo no renuncio. Avui dia conciliar és un privilegi pagat, més encara quan arriba l’estiu i la “conciliació” de nou salta per l’aire, amb campaments prohibitius per a moltes famílies, sense places públiques, fent malabars, agafant permisos sense sous o renunciant, sempre renunciant, nosaltres.
