Opinió

L’educació en temps de pobresa

Si no hi ha una reflexió sobre el que estem fent a l’aula, podem caure en reforçar tots els estereotips que estan lligats a la pobresa i a la immigració i acabar perpetuant la desigualtat social. Les pràctiques sexistes, racistes o classistes es repeteixen en el temps i constantment en un insistent degoteig. D’aquí ve que hàgim de dedicar part dels nostres esforços a la reflexió per a detectar aquests biaixos.

En altres temps parlàvem del que s’anomenava “currículum ocult”. El currículum ocult és el conjunt d’aspectes no formals que estan implícits en el procés educatiu i que influeixen en la formació dels estudiants. Aquest conjunt d’aprenentatges està format pels valors, les normes, les expectatives i altres factors que es transmeten de manera subtil o inconscient a l’aula i, de fet, tenen una gran repercussió en les actituds i comportaments dels estudiants.

El currículum ocult és important perquè pot perpetuar desigualtats i discriminacions basades en el gènere, la raça, la classe social i altres categories, sobretot pel qual fa els estereotips i les expectatives, limitant el potencial i el desenvolupament d’alguns estudiants. I això és especialment important cap a l’alumnat amb problemes de pobresa i habitatge.

El currículum ocult és important perquè pot perpetuar desigualtats i discriminacions

En els moments actuals, amb un percentatge elevat de pobresa infantil, és més important que mai que ens fem aquest tipus de reflexions. D’entrada, a Catalunya, tenim una doble xarxa que, en si mateixa, ja és classista i racista, ja que el percentatge d’alumnat de famílies desfavorides i/o d’altres cultures es reparteix de manera totalment desigual entre els centres públics i els centres privats concertats (que paguem entre tots i totes). Així, des de molt petits els estem dient que els nens i nenes, els nois i noies, que han nascut en una família adinerada es mereixen centres educatius amb millors instal·lacions, millors recursos, millor material, etc., i que els que tenen menys recursos és normal que estiguin en barracons.

Aquesta segregació escolar no ajuda gens a compensar les desigualtats ni a donar igualtat d’oportunitats. Al contrari, afavoreix que l’alumnat no se socialitzi en la diversitat social i cultural i, per tant, acaba forçant que cadascun d’ells i elles es quedi allà on li ha tocat, segons l’estatus de la seva família. Això, a part de ser totalment injust, no ajuda a construir una societat del demà sense classisme ni racisme i predisposa a l’obediència, la docilitat i la resignació, enlloc de donar elements de crítica.

D’altra banda, es parla molt de “la diversitat”, però molt poc de la “desigualtat social” i de com enfrontar-la. I què podem fer per no caure en consolidar les desigualtats del nostre alumnat, sobretot d’aquell que està en situació de pobresa i/o que forma part d’una o una altra cultura?

Una primera cosa és assegurar-se que tots els diferents tipus d’alumnat se sentin inclosos i respectats. Això pot aconseguir-se a través de la incorporació de materials educatius que representin una àmplia varietat de grups ètnics, culturals, de gènere i de classe social. Cal que es facin explícits els valors i les aportacions de les diferents cultures, dels diferents sexes i de les diferents classes socials. No sols els «homes occidentals, blancs i rics» han fet història. Cal recuperar l’art, la filosofia, la literatura, la història, la tecnologia i la ciència, altres cultures, de les dones i de les classes populars. No tot ho ha inventat l’home blanc, ni la humanitat ha avançat només gràcies a Occident.

Cal que es facin explícits els valors i les aportacions de les diferents cultures, dels diferents sexes i de les diferents classes socials

Una altra qüestió, molt important, és donar aquells coneixements que permetin a l’alumnat entendre el perquè de la seva situació, sobretot davant els greus retrocessos quant a la justícia social i a l’augment de la pobresa. Però, la nova «innovació educativa» imposa uns currículums i unes metodologies que no ajuden a l’alumnat més desfavorit a poder entendre i enfrontar la seva situació.

En l’aprenentatge competencial, promocionat per l’OCDE i la UE, la qüestió principal no són tant els coneixements que l’escola ha de transmetre sinó com l’educació “pot promoure el tipus d’habilitats transferibles que es poden utilitzar per a fer front i adaptar-se a la incertesa i el canvi econòmic”. Es tracta de supeditar els coneixements humanístics i crítics a l’adquisició de competències més pròximes al món empresarial lligades al terreny laboral”. Aquest sistema aprofundeix les desigualtats i abandona del tot la missió il·lustrada d’elevar el nivell cultural i intel·lectual de tot l’alumnat i acaba perjudicant precisament els desfavorits socialment, ja que els hi nega l’accés als continguts culturals a partir dels quals podrien comprendre i posar en qüestió les causes polítiques i econòmiques que els aboquen a la seva situació.

Cal estar molt atents i no caure en aquest parany. Cal que el professorat tinguem clar que cal “ensenyar”, història, literatura, art, matemàtiques, etc., amb continguts que ajudin l’alumnat a entendre com funciona el món, el perquè de les desigualtats socials i econòmiques, les lluites socials per a aconseguir drets, les causes de la immigració, el negoci de la guerra, com funciona el capitalisme i que s’entén per democràcia. Cal debatre sobre els conflictes actuals i fa falta també, ajudar al fet que tot l’alumnat se senti partícip de la societat i tingui eines i voluntat de millorar-la.

L’altra “innovació” que tampoc ajuda l’alumnat més desfavorit, és l“educació emocional”, que no vol dir estar atents als sentiments dels nostres nens i joves i preocupar-se pels seus problemes sinó d’inculcar-los la idea que el seu benestar ve de “dins seu” i que si gestionen bé les emocions tindran menys malestar, aprendran millor, tindran més èxit en la vida i seran “més felices”. I tot això independentment de les circumstàncies socials, econòmiques, familiars… en què es trobin.

Això no fa més que allunyar l’alumnat de la possibilitat d’entendre els factors i les circumstàncies que els hi causen malestar en posar l’accent en el seu jo intern, en lloc de posar-lo en les condicions materials, familiars i escolars en les quals està vivint. Estimula l’individualisme i la competitivitat en promocionar la idea que les solucions als problemes són de cadascun dels individus i, per tant, dificulta la solidaritat i les solucions col·lectives. A més, se sanciona l’alumnat més desfavorit que, com tothom sap, té moltes menys condicions per a ser “reeixits i feliços”. Així plantejada, l’educació emocional no és més que una manera d’ensinistrar l’alumnat en la resignació davant les injustícies presents i futures, ja que redueix la capacitat de resposta i promociona l’abnegació i el conformisme. Una manera molt perversa d’amagar els mals del neoliberalisme.

Contràriament, el que cal promocionar és el coneixement de les situacions d’injustícia social que sofreix el nostre alumnat, cal estar atents als possibles problemes econòmics, d’habitatge, alimentació, treball, etc., en què es troben els nostres nois i noies, i ajudar a buscar ajuda i solidaritat. Cal implicar els companys i companyes d’aula en donar suport, i lluitar si fa falta, per trobar solucions.

En aquest sentit, aplaudeixo la creació de Docents 080, aixì com altres Plataformes que s’estan creant, en diversos territoris, de docents preocupats per la situació residencial i de pobresa del seu alumnat. I també, el document, elaborat pels sindicats USTEC i CGT Ensenyament i les entitats Sindicat de Llogateres i Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, denunciant que “la situació de pobresa i emergència de l’habitatge afecta directament els alumnes en el seu procés d’aprenentatge, la convivència a les aules i augmenta el deteriorament de la seva salut mental i física”. Per això han elaborat un protocol, presentat el divendres 28 de març, perquè els centres educatius sàpiguen com acompanyar alumnes i famílies a punt de ser desnonades o en altres situacions problemàtiques relacionades amb l’habitatge.