Actualitat

Les i els becaris universitaris tenen millors rendiments acadèmics que la resta

Les i els becaris del sistema universitari espanyol obtenen millors notes que la resta dels companys. A més, són més resilients, abandonen menys els estudis i es graduen més dins del termini.

Sembla un món idíl·lic en què el sistema de beques espanyol ha aconseguit el que s’havia proposat, ajudar a la igualtat d’oportunitats per a les persones amb menys ingressos i, a més, fer possible la seva continuïtat al llarg dels anys d’estudi.

Les dades, obtingudes de les estadístiques del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, semblen clares. Les i els becaris abandonen el grau en menor mesura (el 18%, enfront del 26,5%), igual que la universitat en si (el 10% enfront del 18%).

Es matriculen de més crèdits, es presenten a més i els superen més també. També es presenten a gairebé tots els matriculats, i els aproven més. I com s’ha dit, en tenir millors rendiments acadèmics de tota mena, el percentatge de crèdits de 2a matrícula també és menor, davant de les seves companyes i companys sense beca.

Sembla un món ideal on les beques estan aconseguint tots els resultats esperats. Però Lucía Cobreros (EsadeEcPol) i José Montalbán (Institute for Social Research, Stockholm University) volien anar més enllà en l’anàlisi i conèixer quins eren els factors que tenien lloc i en quanta mesura en tot aquest procés. I, per descomptat, saber si la beca, però , en tenia algun. Per això han signat Qui són els beneficiaris de les beques i com avancen al llarg del periple universitari? Una anàlisi descriptiva de les beques universitàries a Espanya .

El primer dels efectes que han vist que hi influeix és la composició socioeconòmica de la mostra. Si aquesta es controlés estadísticament, el rendiment dels dos grups serien pràcticament el mateix. S’hi unirien la fórmula d’accés a la universitat (des de la PAU o des d’altres estudis com la FP), així com les eleccions dels tipus d’estudis.

Més resiliència

Un dels efectes que han pogut observar és que al llarg dels cursos, l’alumnat becari, conformat principalment per dones, és cada vegada més selecte, d’alguna manera. Passa un procés de selecció positiva de manera que són les i els millors, les persones més resilients, les que aconsegueixen mantenir-se amb beca. Aquestes, a més a més de contemplar el llindar de renda, imposen uns mínims crèdits aprovats a l’any. T’has de matricular del curs complet i per a les carreres de ciències, has d’aprovar, almenys, el 65% del total. A les de ciències socials, el percentatge puja fins al 90%.

El que han observat és que, de primeres, hi ha més persones en aquest segon grup. Majoritàriament són dones i cada curs que passa, els seus rendiments acadèmics són millors. A primer hi ha un percentatge gran que perden la beca, i en aquest grup, les persones que no aconsegueixen el mínim de crèdits tenen cert pes. A més, hi abunden les persones la trajectòria acadèmica de les quals estava a la part més baixa de la taula.

Aquest càlcul l’han fet tenint en compte les notes de la PAU. Tot i que no és perfecte ni homogeni a tot el país, als investigadors els ha semblat una bona dada externa i força semblant a tot el país per conèixer el punt de partida de l’estudiantat. D’aquesta manera han pogut discernir que els que més abandonen a primer estan entre els que pitjors notes tenien a l’accés a la universitat. Això va passant en anys posteriors també.

Preguntada Lucía Cobreros sobre el pes que té el gènere en aquesta resiliència més gran dels que van passant any a any els estudis, assegura que encara que no han posat el focus aquí, té importància. Les dones són més a la universitat i tenen millors rendiments acadèmics en totes les etapes educatives, també en les superiors.

En primer lloc, les dones són majoria a la universitat, com recorda la investigadora, l’abandó primerenc està sobrerepresentat de nois, especialment de rendes baixes (que també podrien beneficiar-se de les beques). I que tenen molt de pes les eleccions de quins estudis es cursen. Hi ha més dones als estudis que es consideren de menor exigència acadèmica i, d’alguna manera, més fàcils de superar.

Tots dos autors deixen per a estudis posteriors l’anàlisi causal per determinar quin és el pes de la beca, per si mateixa, a l’accés i, sobretot, a la continuïtat dels estudis. Per això, explica Cobreros, hi ha anàlisis possibles. Es tracten les dades del grup de becaris i d’una forquilla raonable de persones que no l’aconseguissin, a banda i banda. Explica al telèfon que aquestes persones properes poden tenir molt poca diferència d’ingressos en relació amb els que sí que van aconseguir la beca, de manera que així es té un univers de persones molt semblants, unes becàries i altres no, amb les quals es puguin establir comparacions i determinar el pes de la beca en si mateixa.

Al llarg de l’informe sobrevola la sensació que el sistema de beques, que està pensat per donar l’oportunitat als que no tenen diners per fer front a l’exigència de matricular-se perquè són cars, o perquè a casa no hi ha diners i han de treballar o qualsevol altra raó anàloga, és d’alguna manera selectiu amb els que en poden gaudir, sobretot després del primer any.

Per a Cobreros manca eficiència per poder donar una bona resposta a la pregunta de si és selectiu, i per veure si pot ser més eficient en aquest sentit. Assenyala al telèfon, com es fa al final de l’informe, que un dels temes que poden estar influint en aquest sentit, té a veure amb els terminis de resolució i de pagament, almenys, de la part fixa de les beques. Per al curs 21-22, estudiat a l’informe, les beques estaven arribant després del període de matriculació, cosa que exigeix ​​a noies i nois, o a les seves famílies, avançar uns diners que, «segons estudis internacionals», diu Cobreros, apunten que deixen un cert percentatge fora del sistema, tot i que poden ser beneficiaris. Però resulteu complicat saber quantes persones ni tan sols ho intenten.