Lleis pels ciutadans servides en formats que no ajuden a entendre-les.

Les lleis que solen acompanyar les Lleis de pressupostos es serveixen massa enrevessades i es tramiten sense prou debat per a les conseqüències que acaben tenint sobre els ciutadans

El diari oficial de la Generalitat de Catalunya de 30 de gener, junt amb la Llei de pressupostos, publicava la Llei 2/2014, de 27 de gener, de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic, que es sol conèixer com una Llei d’acompanyament. Si hi ha unes lleis prohibitives pels ciutadans de carrer que les acabaran patint, només puntualment comprensibles per a lectors molt experimentats, aquestes són les lleis òmnibus del tipus d’aquesta Llei d’acompanyament, unes lleis que toquen una mica totes les matèries, sovint modificant articles d’altres lleis. Costa  veure’n l’abast  si no es coneixen prou les lleis modificades i no es té una mirada de conjunt de les mateixes. Són lleis que poden possibilitar canvis transcendentals en un afegitó de no res,  sense aixecar debat, sense a penes adonar-nos-en.  La Llei d`’acompanyament suara publicada en el DOGC té 186 pàgines,  gens fàcils de llegir i, molt menys, de pair. Modifica diversa legislació en matèria fiscal i tributària, així com la llei d’estabilitat pressupostària (el braç executor de la reforma de l’article 135 de la Constitució que col·loca la subsistència dels ciutadans per darrera del retorn d’un deute de contorns confosos), la llei del patrimoni de la Generalitat (important quan les polítiques sense futur menen a polir-se’l), la llei de taxes i preus públics de la Generalitat (la major part, en l’àmbit de l’educació), la llei de funció pública, la llei del cos d’agents rurals, la legislació sanitària i farmacèutica (inclosa una nova personalitat jurídica per un hospital emblemàtic, el Clínic, a l’ull de l’huracà),  la llei d’aigües,  la llei del dret a l’habitatge, la llei d’urbanisme, la llei d’espais naturals, la Llei del Consell Audiovisual de Catalunya,  la llei del joc (una altra de les potents prioritats polítiques) o la previsió d’una nova Llei per a l’Institut Català de Finances després d’una primera no eixida transformació en societat anònima. La Llei d’acompanyament s’ocupa d’altres assumptes no menys importants sense necessitat d’acudir a la modificació d’altres lleis, com és la previsió de  nous òrgans d’autonomia de gestió sense personalitat jurídica, una nova regulació del personal directiu del sector públic o d’un registre d’òrgans de representació de representació del personal.

Alguns dels continguts tenen una incidència més directa en  l’educació com succeeix amb la reforma de la Llei de taxes i preus públics de la Generalitat, que procura esgarrapar una mica de tot arreu per recaptar més, especialment en el preu de cursos i en les taxes d’homologació i expedició de certificats i títols o d’inscripció en proves per aconseguir-los. Hi ha també un precepte dedicat als compromisos de despesa dels centres docents públics (disposició addicional 17a) o un mandat precís al Govern -que no existeix per a crear centres públics-  a renovar o establir concerts educatius a centres de titularitat privada (disposició addicional 31a). Tant la Llei de pressupostos com la d’acompanyament dediquen especial atenció a la Universitat. Convé que també li dediquem nosaltres. La reforma de les Universitats, segurament menys sorollosa,  podria ser el proper escenari després de la reforma de l’educació no universitària de la LOMCE. Abordarem amb més detall en una propera entrada què en diuen la llei de pressupostos i la llei d’acompanyament sobre les Universitats.