Opinió

Memòria de Cassià Costal i Marinel·lo

Aquest empordanès fill de Mollet de Peralada (1876), procedent d’una nissaga de mestres, fill de mestres i amb un germà mestre, va ser  professor i director de l’Escola Normal Masculina de Girona ara fa més de cent anys. La Generalitat republicana el va cridar a dirigir l’Escola Normal Mixta, el 1931 a Barcelona. En fem memòria amb el convenciment d’ajudar a conèixer una personalitat molt desconeguda del nostre país, d’una gran categoria humana i professional en el camp de l’educació.

Arribà a Girona el 1912 com a professor de Pedagogia, després de passar deu anys a Zuric i quatre a Madrid on va fer els estudis de Magisteri, ampliats a la Escuela Superior del Magisterio. Va ser el número u de la primera promoció de la Secció de Lletres. Si a Suïssa va connectar amb la filosofia idealista alemanya, a Madrid ho va fer amb els membres de la Institución Libre de Enseñanza. Els seus ensenyament el marcaren tota la vida.

Dos anys més tard, a Girona es reobria l’Escola Normal Masculina (fins aquell moment els estudis de magisteri estaven incorporats a l’Institut de batxillerat) i es creava l’Escola Normal Femenina. Costal, a més de professor de Pedagogia i d’Història de la Pedagogia, va ser el primer director de la Normal Masculina. Mestre actiu, pròxim i apassionat, va dirigir un equip de professors en bona part gironins, joves, ben formats, carregats d’il·lusió, convençuts de la importància de la seva feina. Durant força anys un claustre dinàmic i renovador formarà els futurs mestres de gran nivell professional. Els claustrals més progressistes ja demanaven uns estudis de magisteri incorporats a la universitat. Un claustre que no va estalviar tensions pedagògiques i polítiques amb el col·legues conservadors professionalment i política. Varen ser anys plens d’activitats complementàries: conferències, visites culturals, publicació de la revista Minerva, creació de la càtedra de català amb el suport de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, etc.

Costal estava convençut que la importància de l’educació i del magisteri inculcava una bona formació, amb amplis coneixements. Mireu, per exemple, alguns dels temes de les seves classes d’Història de la Pedagogia del curs 1928-1929. “La influencia de la Reforma protestante en la educación”, “Filósofos alemanes influyendo en la educación”, “Damas ilustres que se distinguieron en las cuestiones pedagógicas”, etc. La darrera lliçó de l’assignatura era  “D. Francisco Giner de los Rios”: Giner de los Rios, fue, a nuestro entender, el español más grande del siglo XIX. En la meva vida universitària he tingut la sort d’entrevistar antics alumnes de Costal de la Normal gironina i de la Normal de la Generalitat. Soc testimoni directe de l’admiració i el reconeixement de la seva categoria com a professor, del seu mestratge directe, era el mestre company, en estat pur afirmaven, malgrat les discrepàncies polítiques per part d’alguns. En alguns àmbits era conegut com El Cossio catalán.

Convençut de la importància del magisteri no es limitava a formar els futurs mestres. Va promoure la formació permanent dels mestres a través dels articles a la revista El Defensor del Magisterio, de la qual va ser-ne director uns anys. Hi exposava i defensava les propostes renovadores en els debats pedagògics que hi havia entre el col·lectiu sobre la qüestió religiosa, l’ensenyament de la religió, les millores salarials, les noves metodologies, l’escola privada confessional, el català a l’escola, etc. També amb articles com “Les aportacions de Decroly”, “Claparède”, “El mètode de projectes”, “Pestalozi”, etc. I també a través de “Conferències Pedagògiques d’Estiu”, “Lliçons Públiques”, etc. Des del primer dia en la direcció de la Normal va deixar clar que la Normal era la casa pairal de tots dels mestres

I per altra part com a professor a les Escoles d’Estiu. A la del 1930, organitzada per la Diputació de Barcelona, era presentat com a “catedràtic exemplar, estudiós, serè, forjador de tota una generació d’intel·ligències i joventuts”. Va parlar sobre “Quelcom sobre el llenguatge i la intel·ligència del nen petit”.

Estaria molt bé editar una tria d’articles de Costal que ens permetessin conèixer en profunditat aquest pedagog tan desconegut i així poder valorar les seves propostes

Durant els anys gironins el seu compromís ciutadà a favor de la cultura no va parar: conferències, debats, etc. Amb altres intel·lectuals varen crear el 1922 un Ateneu amb la voluntat d’enriquir culturalment la ciutat. Amic de Claparède i de Piaget, els va fer venir a Girona. Aquest compromís social i cultural amb la ciutat tindrà el colofó quan, amb el canvi de Règim, va ser nomenat president provisional de la Diputació. Un càrrec que va exercir poc temps.

Va ser present a moltes de les iniciatives ciutadanes per fomentar la cultura; no estalvià esforços per promoure una societat democràtica, també, mitjançant l’escola i l’educació. Ho manifestava clarament a la revista Scherzando el setembre del 1930: “Vinguin escoles i acadèmies, i centres d’educació i formació de l’home. Això és el que principalment manca en el nostre país. (…) El problema cabdal, doncs, el problema dels problemes, és un afer de cultura, d’educació i formació de l’home”.

Demòcrata convençut, va deixar la direcció de la Normal amb Primo de Rivera; no participava amb determinats actes com la Jura de Bandera, etc. No va signar el manifest de constitució a Girona de la Unión Patriótica, com sí varen fer altres col·legues que s’adheriren al nou règim. Membre d’Unió Socialista de Catalunya, la seva actuació lligava sempre política i educació, educació i política.

A la tardor del 1931 va ser cridat a dirigir l’Escola Normal de la Generalitat. A Barcelona hi va treballar amb entusiasme i convenciment, aportant-hi tota la seva formació professional, marcant l’estil i el clima pedagògic del nou centre, que es va convertir en una mena d’oasi pedagògic gràcies a la iniciativa i experiència del professorat. Bona part dels quals varen intervenir en altres àmbits educatius com l’Escola d’Estiu, els Cursets de Perfeccionament pels mestres en exercici, el Seminari de Pedagogia de la Universitat, etc. En aquest seminari, Costal parlà sobre “L’escola actual no és pas educativa; un dels seus més greus defectes”. etc.

No ho va tenir fàcil. Només cal recordar la campanya contra la coeducació atiada per la premsa i sectors conservadors de la societat. En acabar el curs 1931/32, va renunciar a la direcció invocant l’estat de salut. El va substituir el gironí Miquel Santaló, amb la Margarida Comas en el nou càrrec de vice-director. Va dirigir poc temps el centre però gràcies al testimoni dels companys de claustre i dels alumnes queda molt clar que Costal va ser l’ànima de la Normal.

Anys després, en una situació ben diferent, el 27 de juliol del 1936 Costal va ser cridat a formar part del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) per la Normal de la Generalitat de Catalunya. Va morir el gener de 1937.

Estaria molt bé editar una tria d’articles de Costal que ens permetessin conèixer en profunditat aquest pedagog tan desconegut i així poder valorar les seves propostes. Mirar enrere és bo, no tant per repetir i copiar les activitats del sector renovador del magisteri del nostre país, sinó per agafar trempera transformadora de la societat i l’escola. Segur que conèixer Costal ens pot servir per aprofundir en el convenciment de la importància de l’educació per consolidar una societat democràtica, més justa i oberta.