Anàlisi

Memòria gràfica del franquisme

Dimarts 10 de desembre de 2024, es va celebrar el «Dia de Record i Homenatge a totes les víctimes del cop militar, la Guerra i la Dictadura», «un acte que honra moltes vides anònimes sepultades sota una llosa d’indiferència imperdonable i tracta de saldar el deute de gratitud amb els que es van comprometre amb una Espanya lliure i democràtica», tal com s’indica a la seva convocatòria. Durant l’esdeveniment, el president del Govern d’Espanya anunciava que impulsarà, amb una sèrie d’actes i al llarg del 2025, la commemoració dels cinquanta anys d’Espanya en llibertat, en complir cinc dècades de la mort del dictador Francisco Franco i l’inici de la transició espanyola a la democràcia. Amb aquesta efemèride es pretén «posar en valor la modernització i la gran transformació aconseguida en aquest mig segle de democràcia, i homenatjar totes les persones i col·lectius que ho han fet possible», va explicar el president, «un temps en què el nostre país va passar de ser una dictadura, pobra i aïllada, a una de les democràcies més avançades del món. Una economia moderna, oberta i sostenible, una societat tolerant i inclusiva i una potència internacional, compromesa amb el multilateralisme, l’europeisme i la pau“.

En el discurs de presentació, el Dr. Pedro Sánchez recordava el següent: «Acostuma a dir-se que la història l’escriuen els vencedors. I a aquesta tasca, la d’escriure la història al seu gust, es va lliurar a fons, molt a fons, el règim nascut del cop d’Estat del juliol del 1936. La dictadura va aixecar grans mausoleus per honrar el triomf, també per humiliar els derrotats, en molts casos amb mà d’obra esclava. Va anomenar carrers i places de tot Espanya per perpetuar la memòria dels vencedors. També va prohibir llibres, obres de teatre, pel·lícules i va adoctrinar generacions senceres d’espanyols i espanyoles per defensar allò indefensable, i és que aquell cop d’Estat, aquella terrible guerra, aquella terrible dictadura, era no només un acte lícit, sinó una mena de mal necessari. Però, sobretot, el franquisme es va afanyar a esborrar el record d’aquesta Espanya que reclamava per a si mateix el progrés, la democràcia, la llibertat que veia a molts altres països d’Europa. Una Espanya que va ser condemnada, com s’ha dit aquí, a l’exili, a la mort civil en vida i, en certa manera, a l’oblit durant molts anys».

L’elecció de la data escollida per a aquest esdeveniment i el seu anunci singular té una gran càrrega simbòlica: és el «Dia dels Drets Humans». La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) va ser proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides a París, el 10 de desembre de 1948 i establia, per primera vegada, els drets humans fonamentals que s’han de protegir a tot el món. Aquest document històric consagra els drets inalienables que tota persona té com a ésser humà, independentment de la seva raça, color, religió, sexe, idioma, opinió política o de qualsevol altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.

Segons les Nacions Units, la Declaració es constitueix com a «una norma comuna d’èxits per a tots els pobles i totes les nacions, un projecte global per a lleis i polítiques internacionals, nacionals i locals i un pilar essencial de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible» . En el seu preàmbul, es presenta com «un ideal comú pel qual tots els pobles i les nacions s’han d’esforçar, a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-s’hi constantment, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats». Disponible en més de 577 llengües, des de l’abkhazi fins al zulú, és el document més traduït a tot el món.

És en aquest context que la memòria històrica és un dret de tota la ciutadania, especialment quan cal reescriure-la de manera objectiva i científica, perquè el record sigui una part fonamental del nostre present i del nostre futur. Els instruments pedagògics per divulgar els resultats de les diferents investigacions poden ser variats: documentals, pel·lícules de ficció, obres de teatre, novel·les, assaigs i, també, còmics. El potencial visual de la historieta esdevé un gran aliat de la divulgació, amb una gran capacitat didàctica per relatar diferents moments de la història. I aquesta va ser l’elecció d’un autor malagueny que ha destacat especialment per la seva obra al llarg de la seva carrera: el dibuixant i guionista José Pablo García.

García és autor, entre altres obres, dels còmics La guerra civil española (2016) i La muerte de Guernika (2017), totes dues publicades pel segell Debate del Grup Editorial Penguin Random House, el segon títol també disponible en català publicat per l’Editorial Base. Totes dues adapten els assajos homònims de l’historiador Dr. Paul Preston, catedràtic emèrit d’història internacional a la London School of Economics, un dels principals hispanistes britànics dedicats a l’estudi de la història recent espanyola. De la col·laboració entre els dos autors, el novembre de 2024 s’ha publicat Franco (versión gráfica), publicat també pel segell Debate, que adapta el cèlebre assaig Franco, Caudillo de España (Franco: A Biography, 1993), del que al febrer del 2025 es publica una nova edició coincidint amb el cinquantenari de la mort del dictador, amb un nou pròleg de Preston.

Curiosament, no és el primer còmic sobre Franco. El 1969, l’Editorial Rollán va publicar Soldado invicto, realitzat per diversos autors no acreditats, que era la biografia de Francisco Franco Bahamonde (1892-1975), realitzada amb motiu del trentè aniversari de la finalització de la Guerra Civil, dibuixada i guionitzada amb un cert aire hagiogràfic. En altres paraules: era una biografia excessivament elogiosa.

José Pablo García, en canvi, realitza una aportació actual i objectiva, basant-se en un assaig considerat dels millors treballs biogràfics de Franco, utilitzant, a més, alguns fragments d’altres obres de Preston, també fonamentals en el relat, com ara Palomas de guerra (Doves of War, 2002), especialment el capítol dedicat a Carmen Polo (1900-1988), que va ser una persona d’una gran influència a la vida del dictador. El còmic, de 192 pàgines, condensa de forma magistral les més de mil de l’assaig que adapta, emprant el recurs visual per suplir amb escreix la reducció del text explicatiu, suficient perquè el lector comprengui les decisions preses pel protagonista de la història i el context històric en què es produïen. A les imatges queda manifest aquesta contradicció que destaca sempre Preston sobre els valors i austeritat que proclamava Franco, mentre s’enriquia gràcies a una corrupció generalitzada del règim que li va servir per amassar una gran fortuna, mentre la seva ambició se sustentava sobre un règim totalitari i recriminador.

Amb una inquietud similar, la de divulgar la nostra memòria històrica, Norma Editorial va publicar el maig de 2024 el còmic ¡Muera la inteligencia!, del guionista salmantí Jorge García i el dibuixant barceloní Gustavo Rico, un duet creatiu que ja porten diversos lustres treballant conjuntament. En aquesta ocasió, l’obra està dedicada a la biografia del militar espanyol José Millán Terreros (1879-1954), conegut com a José Millán-Astray en adoptar els cognoms del seu pare, i recordat especialment per ser l’impulsor de la Legió Espanyola, creada el 28 de gener de 1920, anomenada inicialment el Terç d’Estrangers en la seva fundació, creada a imatge de Légion étrangère francesa [Legió estrangera], establerta el 1831, soldats d’infanteria entrenats per al conflicte bèl·lic, d’una procedència molt heterogènia.

Millán-Astray va ser condecorat en diverses ocasions per les seves victòries militars i per les seves ferides, algunes de molt greus i per les quals ha quedat identificat visualment, com la ferida de bala al pit, l’amputació del braç esquerre per culpa d’una greu ferida o el tret que li va travessar el crani, destrossant-li la mandíbula, ocasionant-li la pèrdua del seu ull esquerre, que taparia a partir d’aquell moment amb un pegat. També va ser una persona propera al rei Alfons XIII i, posteriorment, a Franco, cosa que li va permetre seguir en llocs rellevants de l’exèrcit i del moviment, malgrat les ferides (que, a qualsevol altra persona, li hagués provocat la baixa del servei actiu).

Jorge García és historiador, encara que exerceix de guionista i assagista, però la seva formació ha estat bàsica per fer el text de la biografia basant-se en nombrosos llibres consultats, alguns d’ells registrats a l’últim full del còmic, a manera de bibliografia. Les 108 pàgines del còmic són un recorregut per la història del país des de finals del segle XIX, començant pel treball i tribulacions del seu pare, que va arribar a ser Director de presons el 1881 després de dirigir diversos centres penitenciaris del país, inclòs el de la capital, i ascendit a Cap de Resguard al Servei de Duanes a Cuba el 1894, en un moment molt convuls de les colònies espanyoles, abans del seu retorn a la capital, on assumiria el càrrec de director de la presó Model de Madrid a 1902, recuperant la seva anterior responsabilitat, i restituint moralment totes les penúries viscudes després de ser acusat anys enrere de participar en un assassinat.

Gustavo Rico empra tres colors en la seva proposta: blanc, negre i vermell, un color que li permet emfatitzar algunes vinyetes o part d’elles, fins i tot alguns textos, il·lustrant les pàgines amb un estil documental i fotogràfic, realitzant de vegades un collage a partir de fotografies reals (no hi ha enregistraments sonors de José Millán-Astray però sí nombroses fotografies en diferents instants de la seva vida). El còmic, també en aquest cas, fa un recorregut per la història del país que serveix per contextualitzar la formació del caràcter del militar, buscant la complicitat del lector que comprendrà, a partir de la informació facilitada, l’evolució del personatge, especialment a la carrera militar, on els ascensos es produïen de manera més generosa en situacions de conflicte.

El còmic rememora el cèlebre enfrontament ocorregut el dilluns 12 d’octubre del 1936 al Paranimf de la Universidad de Salamanca, quan presidia l’acte Carmen Polo en representació del seu marit, Francisco Franco, que no hi va poder assistir per motius d’agenda. El discurs del que era en aquell instant rector de la universitat, el professor i escriptor Miguel de Unamuno (1864-1936), va ser notablement crític amb l’alçament, que inicialment havia acollit amb entusiasme, però que es mostrava ara contrariat per l’evolució de la contesa. Se li atribueix la famosa frase «Vencereu, però no convèncereu» enmig d’un discurs crític que no es coneix amb detall a causa, precisament, de la censura franquista.

García i Rico recuperen al còmic part de l’article publicat el 1941 per Luis Portillo, un text que ha ajudat a alimentar la llegenda d’aquesta topada. El professor Ignacio Serrano, present a la sala, va afirmar que les paraules d’Unamuro van causar una gran indignació, i Millán-Astray va prendre la paraula: «Va ser un discurs espontani, va parlar en termes enèrgics dient que els catalans moriran i els que pretenguin ensenyar teories avariades moriran també. Va tancar el discurs amb vives i mores, entre ells un “A baix la intel·lectualitat”, mentre que el tumult resultant va donar per finalitzat l’acte». Al còmic es recull la dada que, el 1970, el diari El Alcázar reproduïa una carta que Millán-Astray havia escrit al dramaturg Antonio Paso, en què reconeixia haver dit la frase que ha quedat per a la història: «Si això és la intel·ligència, que mori la intel·ligència».

Al pròleg del còmic, el guionista Jorge García explica que el 5 de novembre del 2017, a El Periódico de Catalunya, la periodista Anna Abella publicava una extensa entrevista sobre la seva última obra publicada aquell any. A la pregunta de si podia dir en quins nous còmics estava treballant va comentar que estava preparant el guió sobre la biografia de Millán-Astray (un ordre de magnitud que dona idea dels anys de treball que hi ha darrere d’un còmic d’aquestes característiques, ja que es va publicar set anys després). Aquesta notícia li va servir a l’autor per rebre crítiques per part de la Plataforma Patriótica Millán Astray, amenaçant-lo de denunciar-lo als tribunals en el cas que es realitzés qualsevol greuge contra el fundador de la Legión, unes crítiques, amenaces i advertiments a què ràpidament es van sumar uns quants seguidors més a les xarxes socials, i no amb molt bones maneres.

Una agressivitat i un seguiment que, segurament, té a veure amb les paraules del personatge, pel que sembla, contrari a la intel·ligència. Cal tenir en compte, però, que són unes amenaces que provenen d’unes persones contemporànies a nosaltres, seguidors d’algú que va morir fa set dècades. Precisament, el còmic comença amb unes pàgines datades el 3 de gener de 2017, quan, al cementiri de l’Almudena, la Plataforma Patriótica Millán Astray va fer un homenatge a la seva tomba, un acte que algun dels assistents va gravar en vídeo i va pujar a les xarxes socials. Un vídeo que incloïa els maldestres cants dels assistents de El novio de la muerte (1921) i de El himno del Legionario (1936), i, a continuació, «el silenci dura poc, algú el trenca amb un crit: “Don José Millán-Astray”, i la resposta unànime de tots els assistents, al crit de “Presente”», podem llegir en una vinyeta, que recull l’escena del vídeo original.

Tenint en compte algunes de les notícies i opinions dels darrers anys, les dues obres recomanades, Franco, de José Pablo García i Paul Preston, i ¡Muera la inteligencia!, de Jorge García i Gustavo Rico, són dues lectures apropiades per a tot tipus de persones que vulguin conèixer, amb rigor històric, una part fonamental de la nostra història recent, tan recent, que alguns encara hi viuen malgrat el temps transcorregut, presumint de la seva incultura o gràcies a ella.