Opinió

Ministeri del Mèrit

Sé per les meves col·legues italianes que l’orgull patri és, aquests dies, encara més difícil que en general als nostres temps. Tot i que ens hem d’esforçar a acceptar les derives de la democràcia (i també a entendre-les per poder-ne neutralitzar les perversions), és difícil assumir que l’extrema dreta hagi arribat al poder i que, de cop, un ministre de la Lega Nord s’ocuparà d’un àmbit tan sensible i transcendental com l’educació (el neoliberalisme, amb tant criteri com cinisme, en diria estratègic). Fa uns dies, en Giuseppe Valditara (catedràtic de Dret Romà) va prendre possessió com a nou ministre del govern de Giorgia Meloni i Itàlia camina ja per una nova etapa (potencialment molt funesta), en què el tradicional MIUR (Ministero dell’Instruzione, l’Università e la Ricerca) s’ha convertit en el Ministeri de la Instrucció i del Mèrit. Una cosa estrambòtica, en efecte. Tan ridícula, que resultaria hilarant si no fos, en realitat, una declaració d’intencions clara i manifesta d’una visió del món classista i neoliberal que no entén ni d’equitat ni d’inclusió (i, el que és més preocupant encara, no es molesta ni a dissimular-ho).

Podríem pensar que Itàlia i Catalunya no són el mateix i que, en conseqüència, aquí no podria passar això. Però és una afirmació que ens fem potser més amb la intenció d’apaivagar la nostra por que per les certeses que ens ofereix la realitat. En general, ens fa pensar això el propi creixement de l’extrema dreta a casa nostra també; però també hi ha alguns indicis, aparentment més innocents, que fan intuir que hi ha una part de la nostra societat que, potser sense ser-ne conscient, es deixa seduir per una certa nostàlgia de valors passats no només carrinclona, sinó profundament arrelada al pur classisme.

Enguany, com m’acaba passant amb molta freqüència d’un temps cap aquí a les classes del grau de Mestres, reflexionant sobre el sistema educatiu català (en el context del canvi curricular que vivim), va tornar a aparèixer el tema clàssic del suspens. És problemàtic i, per això, m’encanta trobar-me’l de manera natural a les converses de classe. Em dona peu a introduir les reflexions d’en Lorenzo Milani, sempre tan inspiradores. I, en aquesta ocasió, també, em permet fer-me un Paco Umbral i fer-los llegir el que fa uns mesos vaig escriure sobre el tema en aquest mateix fòrum (Suspens). Els meus alumnes, per sort, no són de fàcil convèncer. Argumenten fins a la meravellosa extenuació (obrir el debat realment sempre té això); i tinc clar que només puc ajudar-los a parir maièuticament la pròpia visió del món educatiu (no necessàriament la meva). Ara bé, sempre hi ha algunes línies vermelles que, com a mínim, els he de fer veure. I una d’aquestes, quan es parla del suspens, és no alinear forçosament conceptes com esforç, excel·lència i mèrit, que per molt que el liberalisme ens vulgui vendre que van junts, són conceptes diferents.

I vagi per endavant que em sembla que la capacitat d’esforçar-nos és una meravellosa companya de viatge (aquella passió apol·línia que ens mou cap a l’objectiu a mig termini i que ens permet fer sacrificis per assolir-lo sense caure més del compte en la temptació dionisíaca). Però quedi també clar que l’esforç no necessàriament garanteix l’èxit (tampoc en l’àmbit educatiu) i, a l’inrevés, que l’èxit no sempre és la conseqüència de l’esforç (i menys encara l’única). D’aquí que els mateixos conceptes de mèrit o d’excel·lència s’hagin de revisitar i que, com sempre, haguem de jugar amb les paraules i no donar res per descomptat.

Sempre els dic que cuinar tot això no és senzill i que cal desaprendre per neutralitzar els prejudicis i mirar el món amb uns ulls més nets. I miro de fer-los entendre que hem de ser molt honestos amb nosaltres mateixos quan decidim quin grau d’orgull ens fan sentir les pròpies fites (sigui el que sigui allò de què estem orgullosos: l’esport que fem, els estudis que tenim, allò que sabem fer, el que aconseguim). Perquè quan tens les oportunitats que més desitges, i el que vols (vocació), el que pots (talents) i el que s’espera de tu (expectatives i oportunitats) van en sintonia, és molt fàcil que tot rutlli. Fer quilòmetres i quilòmetres amb bici, quan tens vent de cua, la bici és bona i fa baixada, potser no és un mèrit tal. No cal que invertim la metàfora, perquè és ben clara.

Quan tens les oportunitats que més desitges, i el que vols, el que pots i el que s’espera de tu van en sintonia, és molt fàcil que tot rutlli

El mèrit, doncs, esdevé subjectiu (què aconsegueixo en funció del que puc); i no necessàriament l’antònim de la mediocritat i el garant de l’excel·lència. Si l’entenem com el dret a rebre el reconeixement que a un li correspon, hem d’analitzar el resultat en funció de les possibilitats, no de les fites alienes, que evidentment poden ser excel·lents, molt millors que les nostres; tot i que en absolut meritòries. I, per aprofundir en la diferència entre excel·lència i mèrit, els explico que una de les meves sorts és compartir feina amb una companya que ells també coneixen, la concreció més evident de l’elegància intel·lectual que he trobat (sempre assertiva, justa i ponderada, amb la paraula adient, amb la idea més brillant). Com dirien els americans, ella és a natural, aquella persona que, sense cap esforç (aparent), sap comportar-se de la millor manera a cada situació. Quan penso en el que a mi em costa dominar les meves primeres idees (sempre barbaritats), fer gal·la d’una mínima civitas, contenir els meus impulsos… és evident que, per molt que ella s’acosti més a l’excel·lència, el mèrit és meu.

Que un Ministero dell’Instruzione s’ocupés també del mèrit (entès així, en clau subjectiva) seria suggestiu, perquè aquest concepte de mèrit ens porta a un model de societat més inclusiva (on, especialment al sistema educatiu obligatori, ens demanem en funció de les pròpies possibilitats; i on, alhora, reconeixem el mèrit i orientem a l’excel·lència com a valor inspirador). Ara bé, si el mèrit no parteix de la igualtat d’oportunitats ni entén les condicions, continua segregant, al servei dels classistes interessos del neoliberalisme, i es fa servir com a argument espuri per justificar que l’èxit o el fracàs educatiu (i vital) depenen, exclusivament i única, del propi esforç, com si res més els condicionés. Aquesta és la trampa.