Entrevista

Mireille Twayigira: “Als camps de refugiats hi ha una bretxa entre la formació i el món del treball”

Ruanda, República Democràtica del Congo, Angola, Zàmbia, Malawi… La història de la jove Mireille Twayigira és un rosari de països. Nascuda a Ruanda el 1992, es va veure obligada a abandonar casa seva amb dos anys, ben bé un nadó a l’esquena de la seva mare, quan va esclatar el genocidi de 1994. A la seva segona casa, el camp de refugiats de Shimanga, a la República Democràtica del Congo, també hi va arribar la guerra al cap de dos anys. Llavors va anar a parar al camp de Meheba, a Zàmbia, i finalment al de Dzaleka, a Malawi, el que es pot considerar la seva llar o, almenys, on transcorre la major part de la seva història, des del 2000 fins el 2009.

La de la Mireille és una història de pèrdues: primer el seu pare, assassinat durant la guerra de Ruanda; després la seva germana, que, malalta, no va sobreviure a la primera de les fugides de la família. La seva mare va morir al camp de refugiats de Shimanga i la seva àvia, a mig camí entre Angola i Zàmbia, sense poder arribar al camp on la seva única néta superaria una desnutrició severa a força de farinetes de soja. A la Mireille ja només li quedava el seu avi, i va ser ell el que es va obstinar en què la de la seva néta fos una història d’esperança. L’avi tenia una determinació: malgrat tot el que havia viscut la nena en els seus primers vuit anys de vida, una bona educació li asseguraria poder ser algú algun dia.

MireilleTwayigira és avui ambaixadora de la campanya Education opens the World, d’Entreculturas i el Servei Jesuïta a Refugiats.

En la seva experiència, és inqüestionable que l’educació li va obrir el món…

Sí. El meu avi, que va morir el 2007 –el dia més trist de la meva vida–, era molt conscient d’això i em va transmetre el seu amor per l’educació. Sempre va voler que tingués la millor educació possible. Primer a Lusaka, a la capital de Zàmbia, es va obsessionar perquè estudiés en una escola privada que ens van sufragar durant un temps uns amics de la família. La subsistència era complicada amb la vida que portàvem, molt atrafegada, però l’important era l’escola. Després, al camp de refugiats de Dzaleka, a Malawi, des de setembre de 2000, a la Katubza Primary School del Servei Jesuïta a Refugiats. L’educació m’ha obert certament el món, m’ha permès abandonar Dzaleka i m’ha donat l’oportunitat de conèixer països com la Xina, altres cultures, altres contextos, altres punts de vista… A més, ha ampliat el rang de la meva capacitat d’influència. Per a mi, ha estat la base de tot, i amb la meva història m’agradaria poder inspirar a altres.

Com va ser la seva primera escola?

Devia tenir uns sis o set anys la primera vegada que vaig anar a l’escola. Acabàvem d’arribar al camp de refugiats, després de fugir a través dels boscos del Congo. No havia estat un passeig agradable, sentíem les bales a les nostres esquenes. La meva àvia no havia pogut arribar, havia emmalaltit i havia mort, i a mi m’havien passat tantes coses ja que estava seca, havia perdut la capacitat de plorar.

A l’escola del camp de refugiats apreníem sota els arbres i no teníem llibretes, només una peça de pissarra per a cada nen… Era divertit, encara que no eren les millors condicions per aprendre. Si plovia, la classe se suspenia, hi havia una sensació de provisionalitat, perquè el camp era també transitori, però els professors ho posaven tot de la seva part. Amb prou feines cobraven, però no es notava gens ni mica… Després, a Dzaleka, les condicions eren molt millors… L’escola gaudia d’unes estupendes instal·lacions i uns excel·lents professionals, i fins i tot gent de Malawi, de fora del camp, hi acudia. Llavors no érem gaires, uns 40 nois per classe, però a mesura que va anar arribant més i més gent al camp les aules es van anar massificant, amb classes de 120 alumnes, cosa que dificultava el seguiment individualitzat i que es pugués mantenir l’atenció en cada moment.

Com ha canviat Dzaleka des que vostè va arribar-hi?

Llavors feia poc des que s’havia fundat, ara ja ha complert 20 anys. Bastants refugiats porten més d’una dècada vivint allà, i són gent treballadora. Alguns han muntat els seus negocis o tenen bestiar dins el camp. La veritat és que cada vegada hi ha més gent, i alguns estan millor que altres. Sento que és un camp de refugiats oblidat. Es proporciona menjar –racions de blat de moro, mongetes, oli, sal…– però passen mesos fins que arriba el següent carregament. Els que tenen horts poden sobreviure, però els que no, ho passen malament, es queden sense recursos durant molt temps. És important donar als refugiats l’oportunitat d’autoabastir-se i de treballar. A Dzaleka tenim gent amb títols d’educació superior que no pot treballar fora del campament. Si s’afavorís aquesta sortida es podria trencar amb aquest cercle de dependència dels carregaments per sobreviure.

Una història com la seva, que després d’estudiar secundària, becada pel Servei Jesuïta a Refugiats, i quedar entre els sis millors estudiants de Malawi en els exàmens nacionals de 2009, aconsegueix que una emissora de ràdio local, amb la col·laboració de l’ambaixada xinesa, li ofereixi la possibilitat d’estudiar a la Xina juntament amb altres dues companyes, i per això se li atorga la ciutadania malawiana… Sembla bastant rocambolesca i excepcional. Coneix més casos de gent que hagi pogut sortir del campament per seguir formant-se?

Sí, no gaires, però conec alguns doctors que també van aconseguir la ciutadania per poder treballar fora del camp, als hospitals locals. Hi ha, per exemple, un conveni de Malawi amb el Canadà, que selecciona 20 alumnes, els dóna la ciutadania i la possibilitat d’estudiar al Canadà, però són 20 alumnes de centenars! Tot i que el Servei Jesuïta a Refugiats ofereix ara educació superior on línea, què passa quan acabes aquests estudis? No pots sortir del camp, no tens la possibilitat d’aplicar el que has après. Hi ha una bretxa entre el sistema de formació i el món del treball o, millor, el món.

Què va ser el millor d’aconseguir la ciutadania i deixar enrere l’estatus de refugiada?

Ja no em considero refugiada, perquè sóc ciutadana de Malawi, però la meva família segueix sent-ho. Jo ara gaudeixo d’uns beneficis que abans no tenia. Per exemple, puc viatjar. He estat a Itàlia, oferint el meu testimoni, sóc aquí ara… Per mi és un privilegi poder tenir aquesta oportunitat. Estic molt agraïda al Govern de Malawi per haver-me concedit la ciutadania. No sé què hauria estat de mi si no hagués tingut la possibilitat d’anar a la Xina a seguir amb la meva educació superior!

També en el que és ara el seu país exerceix un paper inspirador? Ho fa també entre la seva família?

Sí, tinc cosins… I el meu avi es va tornar a casar i va tenir dos fills: un està a Primària i un altre, a Secundària. Per mi és important que ells vegin el que la seva germana gran, que és com els demano que em diguin, ho ha aconseguit a través de l’educació, i ser conscients que ells també poden. A més, vaig per les escoles locals i els instituts dels camps de refugiats perquè els nens, sobretot els orfes, els refugiats, vegin les oportunitats que poden esperar, que no estan condemnats a ser generacions perdudes, que el temps d’espera no ha de ser un temps en va, que poden ser metges, advocats…

Per què Medicina?

Sempre vaig voler treballar en una cosa que em permetés el contacte amb diferents tipus de gent (gent gran, infants, joves…) i la Medicina era un dels camps que oferia aquesta possibilitat. No obstant això, va ser a la Xina on vaig veure que la meva era una història d’esperança que podia inspirar a altres persones. Al meu país, Medicina, ser metge, és una professió molt respectable. Fins i tot si un no la practica, si no està en un hospital, el fet d’haver estudiat Medicina és una cosa que els altres miren amb admiració. Els nens petits podrien mirar-me i dir: “Ho ha fet! Jo també puc!”. Crec que ser doctora m’obre més portes per inspirar als altres, a les generacions joves.

Hi va haver moments en la seva vida en què el més fàcil hauria estat deixar de creure?

Vaig néixer en una família cristiana i des de petita anava a l’església amb la meva família, però va ser a la Xina on vaig tenir la possibilitat d’un apropament al fenomen religiós per mi mateixa. És clar que hi va haver moments en què vaig dubtar: “Si Déu existeix, com em pot estar fent això?” Però, al final, veient la meva història, com és possible plantejar-se que no hi hagi un Déu?

Actualment, Mireille Twayigira treballa al Queen Elizabeth Central Hospital de Malawi. Després d’haver quedat entre les millors estudiants i haver adquirit la ciutadania de part del Govern del país, va estudiar un any xinès mandarí i cinc anys la carrera de Medicina, íntegrament en xinès. Es va graduar el 2016.

Al món hi ha 65 milions de persones en situació de desplaçament forçós. Per primera vegada, el 2016 es va superar el llindar dels 60 milions. A més, 75 milions de nens entre els tres i els 18 anys habiten en entorns d’emergència o de conflicte, on és difícil exercir el seu dret a l’educació, la porta d’accés a la resta de drets.

L’accés a l’educació es complica per als nens i nenes refugiats: si a tot el món un 90% de nens i nenes estudien a primària, entre la població refugiada el percentatge es redueix al 50% (aquest cau al 25% a secundària i a l’1% a la universitat). L’educació ofereix a aquests nens un entorn segur –els protegeix de perills com l’explotació laboral infantil, el reclutament per part de grups armats o la violència de gènere– i exerceix un enorme impacte transformador. Malgrat això, i malgrat augmentar la població en situació de desplaçament forçós, l’educació ha passat a un lloc secundari entre les prioritats dels donants internacionals. També a Espanya: des de 2008 l’ajuda oficial al desenvolupament ha caigut un 70%. En el cas de l’educació ha baixat un 90%.