Opinió

Naturalitzar el virus a l’escola, apostes educatives i culturals

Cultura i educació, educació i cultura, cultura i educació, educació i cultura, cultura i educació, educació i cultura, cultura i educació, educació i cultura, cultura i educació, educació i cultura, cultura i educació, educació i cultura, cultura i educació, educació i cultura, cultura i educació, educació i cultura, cultura i   educació,   educació i cultura, cultura i educació,  educació i cultura….         

De la mà de Manuel Bartolomé Cossio (a la pàg. 42 del llibre Maestras contemporáneas), vaig escriure i vaig repetir i repetir aquestes dues paraules: cultura i educació, educació i cultura. Les investigacions mostren que els moments decisius de millora educativa d’un país s’han donat quan els i les mestres han estat a primera línia cultural, en moments en què s’han produït encontres entre les manifestacions artístiques i culturals i el món de l’educació.

L’escola que ha tancat la Covid19 de forma contundent, ens porta a pensar en aquelles pràctiques escolars que s’haurien d’haver clausurat molt abans que aparegués el virus per no haver estat atentes i obertes a l’entorn, als espais naturals, al patrimoni, a la vida. ¿Quants dels aprenentatges que plantegem a l’escola s’interrelacionen amb l’entorn, amb l’espai, amb el territori, amb la vida?, ¿quantes situacions d’aprenentatge es donen diàriament a les nostres escoles d’esquena al que esdevé al carrer, a l’entorn?, ¿com pot ser que tenint el patrimoni natural i cultural que tenim, continuem intentant aprendre tancats a l’escola i d’esquena al món?

Possibles respostes a aquestes preguntes emergeixen dels projectes que han desenvolupat les futures mestres a la Universitat de Lleida al llarg d’aquests anys, com és el Museu a la intempèrie; aquesta intervenció realitzada en un pati d’una escola rural, que va ser tancada, ens ajuda a pensar i ens convida a sortir de l’aula i recórrer diferents espais a la recerca d’experiències que ens permeten transformar-los en llocs d’aprenentatge reflexius, creatius, crítics i inclusius.

La biblioteca, el museu, l’espai cultural, el centre d’art, l’espai patrimonial, l’espai natural, la ciutat, un pati abandonat poden imaginar-se com museus a l’aire lliure, oberts, on el visitant pot explorar l’espai i experimentar el paisatge a través del cos i dels sentits. Per pensar aquesta escola, també ens hi ajuda André Malraux i el seu museu imaginari, un museu pensat a cel obert que obre oportunitats per aprendre coses noves i reinventar-se cada moment. Per la seva banda, l’artista Luís Camnitzer ens convida a pensar en altres relacions entre l’escola i els museus a través de la seva obra exposada en diversos museus de tot el món i traduïda a diverses llengües. El 2015 es va traduir per primera vegada en català i la vam intervenir a la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida: “El museu és una escola. L’artista aprèn a comunicar-se. El públic aprèn a fer connexions”. L’artista proposa un museu com una escola que s’obre al món.

La intervenció ens compromet a desenvolupar el projecte El museu és una escola; el qual pretén que en l’imaginari de les escoles i de les mestres considerin el museu com un context real per generar aprenentatges. S’ha desenvolupat i s’està desenvolupant amb diferents escoles, amb diferents museus i espais d’art i en diferents territoris. Un museu o centre d’art és o hauria d’esdevenir escola; un edifici patrimonial és o hauria d’esdevenir una escola, l’espai natural és o hauria d’esdevenir una escola, una biblioteca és o hauria d’esdevenir una escola… Tenim experiències i referents que ens ajuden a poder pensar i dissenyar una nova proposta d’escola. Molt recomanable visionar la trobada entre Eulàlia Bosch, Dolors Feixas i Agustí Hurtado: Un nou temps i espai per l’educació? Organitzada per l’Escola d’Art Illa de l’Ajuntament de Sabadell.

La irrupció de la Covid19 en la nostra vida quotidiana és una oportunitat per ser capaços de pensar i concretar la jornada escolar més enllà de les escoles, enteses com a edificis. No em refereixo a buscar espais per poder transformar-los en aules, com algunes veus apunten:

Nooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo…

Els espais existeixen: museus, espais patrimonials, espais naturals, centres d’interpretació, la ciutat, el poble, el camp… La llista és llarga; són allà i són o haurien d’esdevenir escoles. És una gran oportunitat per concretar projectes conjunts entre els diferents professionals i poder pensar en nous horaris escolars que vagin més enllà del que és habitual en l’escola actual, acompanyats dels recursos necessaris per dur-los a terme.

El projecte Horatori, desenvolupat per futures mestres i que reflexiona sobre la rigidesa i el caràcter de sacralitat que sovint pren l’horari a les escoles, ens encoratja a proposar altres horaris per al curs 2020-2021.

Aquest text és una invitació a cada escola a concretar el seu horari en el territori on es troba de forma conjunta amb els professionals que gestionen els recursos naturals, culturals i patrimonials de l’entorn, perquè ells també repensin les seves pràctiques creant contextos on tots puguem aprendre i sense necessitat de tenir confinats els nens i les nenes a les aules.