Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Existen las montañas. Lo sé.
Y los anteojos para la sabiduría.
Lo sé. Pero yo no he venido a ver el cielo.
Yo he venido para ver la turbia sangre.
Federico García Lorca
Nueva York (oficina y denuncia)
Començar a escriure de o sobre cultura tot just ara, té un punt kamikaze. Quina necessitat? Anys parlant de batalles culturals i potser no estem parlant ben bé del que toca. De què parlem quan parlem de cultura compromesa? I de cultura popular? quin paper ha de jugar en aquest context de dretanització dels esperits? Si sembla que ara tornem a l’agenda material (pa-sostre-treball), quin paper li hem reservat a la cultura?
Per arrencar he hagut d’emmordassar la meva síndrome de la impostora. És certament agosarat que escrigui de cultura una nena de barri que va créixer sense llibres a casa, i es va educar a una escola i un institut guanyats a base de reivindicacions. Perquè ara soc ben conscient del luxe de profes motivats de la transició que vaig tenir, que suplien la manca de recursos amb les ganes de canviar-ho tot, però també dels forats que arrossego a la meva formació. Com a bona xoni il·lustrada he entès que la cultura et pot salvar, sempre que aprenguis a viure amb contradiccions de l’alçada d’un campanar: no hi ha via més directa al desclassament.
Hi ha una cultura molt culturetes i molt de classe mitjana que viu de fa dècades a la seva pròpia bombolla i crea, interpreta, recomana i produeix cultura per a ella mateixa, sense adonar-se de com és d’elitista. I és fàcil creure que és l’única i la imprescindible. La majoria de cròniques dels festivals de cinema, els boicots i reflexions al voltant de festivals culturals, o els premis «nacionals» de cultura, per a la gran majoria de gent, no són més que dos minuts als informatius. A favor del tot de premiar una nova editorial com Jande, i enorme Pol Guasch i el seu «benvolgut president i benvolguts fons voltors que són els que governen aquest país realment». Però després baixo a la realitat real i sopo amb el meu pare i m’empasso First Dates i Supervivientes i afirmo, confirmo i reafirmo que hi ha dos mons que no es creuen pràcticament mai, i que la distància entre classes és primer econòmica i després cultural, i inevitablement després psicològica.
Prop de quatre milions de persones han pagat per veure La bola negra, una pel·lícula que els seus directors diuen que és antibèl·lica i antifeixista, però en el món paral·lel on sabem tot i més de Lorca hem generat debats encesos al seu voltant (apropiació, blanquejament del feixisme). Aprofitant que poques vegades els Verdi i les sales de crispetes dels centres comercials s’omplen amb les mateixes pel·lícules, jo espero a veure què diu la meva família, i el veredicte del meu nebot adolescent, poc amic de la literatura i amb qui hem parlat de Vito Quiles i de la revolta dels estudiants a França, és inapel·lable: molt xula. Què pensaria avui el Lorca de La Barraca que portava el teatre clàssic a gent analfabeta, d’aquests debats?
El que segur que Lorca no entendria és per què avui el teatre continua tan lluny de les classes populars, i com és que en tants anys de democràcia no tenim més varietat de creadors i creadores. Segur que li hagués agradat l’obra Primera llei de Newton, que ha passat per la Villarroel. Una obra fantàstica sobre instituts conflictius i sobre els conflictes de classe entre les víctimes de la violència estructural, i els que només se senten violentats per la seva ràbia. Només una autora de Santa Coloma com l’Eu Manzanares podia entrar-hi sense por: «Jo no hauria de tenir veu en els escenaris. Venint d’una família d’un barri dels més empobrits de tot el país, jo hauria de seguir atrapada permanentment en una feina precària, fent hores extres a peu de saldo, per poder aspirar a una miqueta més que la simple i pura subsistència. Cada dia surto del meu barri obrer, d’aquells de final de línia (…) per anar a treballar d’artista. I veig a tot de persones que sostenen amb les seves penúries un sistema que els maltracta. I jo tinc dins, essencialment, molta mala llet». Molta mala llet, i molta consciència de classe activa i rebel. Al seu equip sempre, i gràcies per l’empenta.
Qui és avui un bon o bona prescriptora cultural? Qui ho ha de ser? Gracia Amo, presidenta de l’associació de Famílies de Presos a Catalunya, m’avisa que el dia 23 s’estrena La mujer de la fila i que els han convidat al col·loqui per comentar la història d’una valenta com ella i les seves companyes, en el marc del BAAR, el festival de cinema argentí de Barcelona. La pel·li té el suport de l’Academia de de las Artes y Ciencias Cinematogràficas de la Argentina, enfrontada a Milei per la seva voluntat de fer desaparèixer el cinema argentí per considerar-lo un «Gramsci kultural», amb k de kichnerià. Quina millor manera de donar suport a dues causes justes a la vegada? Com va escriure Lorca, no hem vingut a mirar el cel, sinó la tèrbola sang.
