Opinió

‘No t’aturis’, conquerint el futur des d’un institut del Raval

Com deu ser fer segon de Batxillerat si tens la família a més de deu mil kilòmetres de casa i et costa entendre el català i el castellà? com deu ser per algú que treu bones i vol anar a la universitat però no té recursos per pagar-se la matrícula de l’any vinent? I per algú que no s’entén amb els pares i veu l’esperança a l’altra banda de l’oceà? Com deu ser fer segon de Batxillerat amb algunes d’aquestes circumstàncies i viure en un barri de Barcelona marcat per l’atur, els desnonaments i la falta d’expectatives? Aïda Torrent, directora del film i de la productora cinematogràfica Camille Zonca, ha volgut explorar aquesta realitat a través del film No t’aturis, que aquests dies està iniciant la seva campanya de crowfunding.

Durant el curs 2014-2015, les càmeres d’aquesta productora, van seguir uns alumnes que aleshores cursaven segon de batxillerat a l’ Institut Milà i Fontanals del barri del Raval de Barcelona. El projecte va anar prenent forma a mesura que avançava el curs. Inicialment, els alumnes van haver de decidir qui hi volia participar. Això implicava viure l’experiència del curs davant les càmeres, passés el que passés. Set d’ells van decidir formar-ne part: la Rachida, la Mariam , la Karla, en Tajin, en Miquel, la Jessica i la Marese. El film ha acabat centrant el pes en quatre d’ells per raons de durada. La resta hi tenen una presència menor. L’elecció s’ha acabat determinant per les circumstàncies personals viscudes i com han estat afrontades. El guió doncs, no estava pre-establert i es va anar construint entre protagonistes i directora, amb les càmeres ja dins l’aula.

Per conèixer millor les interioritats d’aquests adolescents, l’Aïda Torrent va establir una relació molt estreta amb cada un d’ells i les seves famílies. Converses en profunditat i hores de trobada li han fet possible copsar unes realitats que sense jutjar-les i lluny de tot prejudici, s’exposen per evidenciar allò que passa i no sempre es veu, mentre es fa segon de Batxillerat. El documental dóna espai a fer i a ser a aquests actors circumstancials i això fa possible que aflorin amb tota naturalitat, els reptes majúsculs als quals s’enfronten els protagonistes. Uns reptes que, lluny de ser exclusius, ho són també, de molts adolescents del nostre país.

“No t’aturis” no parteix d’un plantejament neutre. Es vol fixar especialment en el que implica viure el final de l’adolescència en un entorn social complex. Un moment en el que el món els demana prendre decisions importants però sense tenir cap garantia que aquelles decisions seran possibles després. Això demana molta fortalesa, just quan encara s’està construint. “No t’aturis” és el testimoniatge d’uns projectes vitals que es mouen al límit per arribar a aconseguir el somni. El somni de transformar-se a través de l’educació, el somni de lluitar contra les dificultats que frenen l’arribada al cim, el somni de ser, malgrat la falta de mitjans econòmics. És el testimoniatge de la resiliència en una etapa que gairebé tot, convida a l’abandonament.

En Tajin, un dels protagonistes, arriba a Barcelona des de Bangladesh només dos anys abans de fer segon de Batxillerat. Està sol a la ciutat. La seva família és a més de deu mil quilòmetres i el seu objectiu és poder anar a la universitat per tenir una carrera. Té dificultats amb el català i el castellà i quan les llengües són un fre per a comprendre, es suspenen les assignatures de Batxillerat. Em vénen al cap els meus alumnes que fan front cada dia a les matèries i exàmens amb la seva llengua materna. Com seria per ells, fer-ho en bengalí?

Mentre intenta millorar les llengües, en Tajin conviu amb sentiments d’enyorança, de soledat i d’esperança. I lluita per sortir-ne. De ben segur haver participat al “No t’aturis” ha estat un gran estímul en aquesta lluita per continuar. L’hauríem de comptar en les llistes del mal anomenat “fracàs escolar”? Ell encarna virtuts i valors que preconitzem des del sistema educatiu com l’esforç i la constància però els resultats no l’acompanyen. L’hem de considerar un fracassat?

Un altre protagonista, en Miquel, és un noi esportista i estudiant brillant però fill d’una família amb pocs recursos que no li poden pagar la carrera universitària. Ell lluitarà per aconseguir la matrícula d’honor a segon de batxillerat i bones notes a la Selectivitat. Aquesta part dependrà exclusivament d’ell, però n’hi ha una altra que ens interroga directament com a societat: ens hauríem de conformar en deixar escapar el seu talent per raons estrictament econòmiques?

La Jessica, d’origen colombià vol ser veterinària, però la seva mitjana de Batxillerat no és prou alta. Viu amb els pares i l’àvia en un entorn inestable i no se sent massa motivada a continuar amb el curs. La seva àvia decideix marxar a Colòmbia i ella li demana anar-hi plegades. El seu és un cas dels que giren bruscament, de decisions arriscades que el film observa amb cura, sense intercedir en el sentit d’aquestes decisions i ens ensenya com sovint l’important és, sobretot, prendre-les. Arribar a bon port, a vegades és, arribar el seu bon port i no el nostre, tal com diu el psicòleg Jaume Funes. La Jessica continua els seus estudis des d’allà. I li van bé, i continua volent ser veterinària.

I la Marese és una noia esbojarrada , filla de pares filipins que tenen una situació econòmica més favorable que la resta. A ella li agrada la moda i té un blog en el que en parla. L’alt valor que els seus pares donen a l’educació com a eina de transformació personal i social i el treball tutorial, seran clau per a acompanyar-la durant el curs. Un acompanyament necessari perquè l’esforç sense un qui , un què i un com, no s’esdevé per ell mateix en aquesta etapa de la vida. Quants nois i noies han abandonat per no haver tingut relacions properes d’afecte quan calia posar esforç per superar les dificultats? L’esforç vol ser acompanyat i ser viscut amorosament. Necessitem relacions de confiança i afecte per a encarar el procés d’aprenentatge.

Aïda Torrent, amb una biografia marcada per una família de mestres i educadors als qui els estudis els van donar la possibilitat d’avançar i transformar-se socialment, ens posa el dit a la nafra. Ens descriu un microcosmos que és el reflex d’una crisi que hem normalitzat i els seus devastadors efectes en les vides dels nostres joves en situacions més desafavorides. Així com anys enrere, la formació garantia l’accés a la millora social , ara mateix no és suficient. És imprescindible, però no és garantia de sortir de les franges socials de l’exclusió.

L’obra d’Aïda Torrent ens interpel.la com a societat i ens fa visibles els invisibles, aquells que sovint oblidem perquè en pensar-hi una mica, ens fa sentir culpables. I malgrat això, els actors ens ensenyen que la crisi no ha aconseguit del tot, robar-los l’esperança de futur. Ells s’entesten a fer-se’l seu amb eines invencibles com la resiliència, la perseverança, l’esforç, l’amor, l’humor o l’alegria.

El film No t’aturis està pensat per a un públic adolescent que s’hi podrà veure reflectit, però també pel món adult , en especial pels qui estan en l’entorn educatiu. És una eina de reflexió al voltant del sentit que té aprendre, formar-se i lluitar pel projecte vital de cadascú malgrat les circumstàncies siguin adverses. La productora està treballant un material didàctic que de ben segur facilitarà tota la tasca reflexiva que el film promou. La campanya de crowfunding els ajudarà a fer-lo realitat.

No t’aturis és una oportunitat per seguir creient en el poder transformador de l’educació i per seguir aspirant a una societat més culte, més justa i més lliure.