Actualitat

Escolarització fins als 18 anys? S’obre el debat

Fa pocs dies, en època preelectoral, un partit va llançar la proposta d’allargar l’escolarització obligatòria fins als 18 anys per garantir el dret universal a l’educació, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i augmentar les possibilitats de tothom per estudiar el màxim possible. D’entrada, això no sembla malament. No és una idea nova. Fa anys un ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, ho va plantejar com un desig o una reflexió. I aquí es va quedar, en pausa.

Però ja sabem que, en educació, sempre apareixen els partidaris i els que posen el crit al cel. L’educació que té la virtut de ser un tema controvertit.

Els que són partidaris defensen que cal augmentar l’escolarització fins als 18 anys en una societat com l’actual perquè necessitem persones més formades. Així mateix, actualment molts adolescents deixen d’estudiar quan acaben l’escolarització obligatòria, amb un alt percentatge d’abandonament, la qual cosa provoca un greu problema social. També argumenten que diversos països ja ho apliquen, com Holanda i Portugal a temps complet, i Bèlgica, Alemanya i Polònia a temps parcial. Turquia ho estira fins als 17 anys i 6 mesos, i a Anglaterra també és possible fins als 17, però estan estudiant d’ampliar-ho als 18. Un cas interessant és el de Macedònia, on l’obligatorietat pot ser fins als 16 17 o 18 en funció del programa d’estudis seguit. Fora d’Europa, Israel va ampliar el 2009 l’obligatorietat fins als 18 anys, i als Estats Units, 19 estats ja ho estan aplicant amb fórmules diverses.

Podria ser –i ho fem en condicional– que augmentar l’escolarització obligatòria fins als 18 anys millori la qualitat de l’ensenyament i doni possibilitats als que actualment abandonen. Això seria així si s’estableixen mecanismes i vies per no tenir els adolescents obligats a seure en una cadira sense que no ho vulguin i fent soroll. És veritat que, quan siguin més grans, veuran també els avantatges laborals de l’educació i, si s’hi estan més temps, podria ser beneficiós en general. Però tot això és una hipòtesi.

Els que opinen que seria ineficaç i més negatiu argumenten que no tenim dret a tenir gent tant gran obligada a l’escola o institut, i que això portarà més problemes dels que ara tenim, perquè si forces algú a estudiar no es guanyaria res, i fins i tot hi podria haver molt a perdre, com l’augment de la violència escolar, com passa en d’altres països. Tot plegat sense oblidar el benefici de moltes escoles subvencionades, que rebrien diners públics durant dos cursos més i, per tant, estarien entusiasmades de dur-lo a terme. Un argument final és molt contundent: més val que millorem el que tenim, que ja està prou malament, i ens deixem de bogeries, que no és el mateix escolaritzar tants alumnes que avui dia tenim fora del sistema que a uns pocs milers com alguns països europeus. Aquesta és una diferència important entre els diferents països.

Segurament serà difícil que tothom s’escolaritzi de forma obligatòria fins als 18 anys. De forma immediata, ocasionaria un augment de molts alumnes –més de 300.000– i professorat –més de 25.000–. També seria necessari una major autonomia als centres i una millor formació del professorat, i no estan les polítiques públiques per aquests temes, malgrat la crida d’algun partit o d’entitats educatives.

De tota manera, amb les condicions adequades i els recursos i mecanismes de flexibilitat idonis, no es pot descartar que l’escolarització als 18 anys ajudi a créixer el nivell cultural del país, reduir l’abandonament i millorar l’oferta escolar secundària prèvia als estudis superiors. Això darrer significaria ampliar i flexibilitzar l’oferta de programes de formació professional, augmentant la vinculació d’aprenents a empreses o establir escolaritzacions parcials. Però també és cert que possiblement es complicaria més la vida als instituts.

Amb tot, el debat d’ampliar l’escolarització obligatòria, no només per dalt, als 18 anys, sinó també per baix, abans dels 6, s’ha de fer en el conjunt de les polítiques socials i laborals. Continuem a la cua d’Europa en suport a les famílies per garantir una escolarització digna abans del 6 anys per a tothom, i el mercat laboral es mostra molt rígid per acceptar efectius més formats a partir del 16 anys, amb una infravaloració dels títols acadèmics.

En fi, el debat torna a estar obert. Tot i això, un dels problemes que tenim, tant si ets partidari com si no, és millorar la motivació per seguir a l’institut i intentar analitzar què és el que passa quan molts abandonen. A partir d’aquí serà bo començar a discutir si augmentem l’escolarització per millorar el nivell educatiu de la població i del país.

Francesc Imbernon i Enric Prats són professors de la Universitat de Barcelona