Cap a un nou pacte social i polític per l’educació

Amb aquest article d’avui obrim el blog de la FaPaC en El Diari de l’Educació. Voldria agrair a aquest mitjà la seva disposició a donar veu a un actor de primera magnitud en tot el procés educatiu que de manera habitual queda amagat i silenciat, quan no directament expulsat. Òbviament em refereixo a mares, pares, àvies, i familiars d’alumnes en general.

Curiosament mentre procedeixo a obrir un projecte com aquest m’he d’acomiadar de molts personatges que han omplert les planes dels diaris quan es parlava del tema educatiu. La veritat sigui dita, poc trobaré a faltar persones com l’exministre Juan Ignacio Wert, llàstima per a caricaturistes i humoristes en general. Altra gent a qui confiem en perdre de vista encara no ha fet les maletes, tot i que tot apunta a que no es menjaran els torrons als despatxos de Via Augusta. Espero que determinades persones de l’actual equip Rigau ens diguin adéu d’una vegada, perquè la seva gestió ha estat des del punt de vista de les famílies clarament desafortunada. No entraré ara a valorar aquell període d’austeritat compulsiva que algú ha definit molt encertadament com els anys de plom de l’escola a Catalunya. Més que deixar aquesta tasca per a la història, crec que se n’ocuparà l’anècdota. I és que el gran debat pedagògic del període anava sobre la santíssima trinitat epidèrmica: carmanyola, tarima i uniforme. Tot molt transcendent.

Ara s’obre el teló i en el nou escenari, net i escombrat, ha de sorgir l’escola del segle XXI. Una escola que l’han de pensar i definir els professionals, els alumnes, les famílies i tota la comunitat educativa del segle actual. No els gestors que no han trepitjat una aula en l’actual segle. No aquells que no han vist de prop un infant del segle XXI. Una bona manera de començar és recordar, per a qui ho hagi oblidat, que a l’escola es treballa cada dia. Es treballa molt. Milers de nens aprenen a llegir cada curs a les aules catalanes. Això s’ha de mantenir. Volem mantenir el nivell de feina, rigor i qualitat que manté el sistema educatiu. Aquest nivell només ha estat possible per la dedicació dels professionals de l’educació, per la seva implicació i per la dedicació i implicació de famílies i nens. No puc dir el mateix dels càrrecs de lliure designació i de segons quins nivells de comandament.

Tenim per davant el gran repte de repensar el model d’escola que volem. I com que el pensament de moment encara és gratis, serem molt agosarats en les propostes. Una escola diferent de l’actual: molt més participativa, laica i democràtica, on de debò s’apliquin criteris d’inclusió, competencials i de pensament. Una escola que ensenyi a pensar, que obri la ment dels nostres fills. Una escola que valori la llibertat i el respecte a totes les persones per sobre de l’acumulació de riquesa o el dogmatisme.

Però l’escola no és més que un reflex de la societat on es situa. Per tant, també hem de ser molt sensibles als canvis socials i els hem de promoure més enllà dels aspectes més directament vinculats al món educatiu. El canvi educatiu ha d’anar més enllà de la dicotomia escola pública-privada i buscar una societat que no exclogui ningú. Una societat capaç d’eliminar les desigualtats obscenes que percebem per tot arreu.

Només una societat igualitària podrà aconseguir una escola realment eficient, imaginativa, creativa i positiva. Cal, doncs, enterrar les pissarres, els llibres de text, el classisme, el racisme i els fonamentalismes de tota mena. S’obre una nova etapa i hem d’obrir bé el cervell.