Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El passat 3 de juliol, a l’aula magna de la Universitat de Vic i coincidint amb el cinquantè aniversari dels estudis d’Infermeria a Vic, es reconeixia la contribució d’una infermera, Núria Cuxart, a l’enaltiment de la importància cabdal de les cures, com a valor social, democràtic i solidari. No és el primer cop que una institució distingeix Cuxart públicament pel seu desenvolupament de la professió d’infermera i per aquest clar èmfasi en la reivindicació de la cura, però sí que és la primera vegada que una infermera catalana és investida ‘honoris causa’ per una universitat de Catalunya.
Una veu referent en l’ètica del fet de cuidar en aquest país. Així va ser remarcat en l’acte d’investidura el vincle de Núria Cuxart amb allò que es pot dir que ha il·luminat el seu camí com a infermera. Un reconeixement com aquest, promogut per la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de Vic, com li ressona a dins?
Qualsevol cosa que visibilitzi la cura, que la recolliu els periodistes i que se’n parli en el mitjà universitari, on hi ha gent de tots els ensenyaments, està molt bé. I la Universitat de Vic té molt en compte la cura de fa molts anys. Va crear la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar quan ningú parlava del benestar, però ells ja tenien una orientació cap aquesta concepció de cura com la salut que té a veure amb el benestar de les persones.
Quina és l’essència de la cura entesa completament?
És la resposta que comporta preocupació per l’altre, que s’interessa per la relació, la franquesa, i pel context en què es desenvolupa. És l’actitud davant de la persona i el seu compromís, guiada pel “valor cura” que la infermera Rosa Maria Alberdi defineix com una especial sensibilitat i interès per reconèixer i entendre les necessitats de les persones d’acord amb la seva pròpia formulació i promovent-ne l’apoderament.
Això depassa la professió infermera.
És que la cura hauria de ser entesa i practicada en un marc social, en el sentit, com defensen moltes autores, que una societat més cuidadora és una societat més democràtica, perquè té en compte l’altre, i perquè va en contra d’aquest individualisme i poca sensibilitat que predomina avui dia. La cura es pot fer a cada instant i a tot arreu. Un recorregut en autobús pot servir d’exemple. Veus que algú s’aixeca cedint el seient a una persona gran, però potser aquesta mateixa persona que s’ha aixecat el que fa és posar-se al costat d’una porta, dificultant la sortida de la gent. I t’adones que encara hi ha gestos senzills que no fem perquè no ens n’adonem. La cura requereix sensibilitat, ètica, d’educació, d’adonar-te’n.
“Una societat més cuidadora és una societat més democràtica, perquè té en compte l’altre, i perquè va en contra d’aquest individualisme que predomina avui dia”
Això com ho podem aprendre socialment?
Fent-ho veure, parlant-ne, demostrant els beneficis de la cura. Nosaltres, mira que som reivindicatives col·lectivament, però moltes vegades tenim dificultats per explicar el benefici de la cura. No saben què li poden demanar a una infermera, ni què poden fer per elles. El sistema de salut ho hauria d’explicar més, hauria de fer bandera d’aquest servei que té. I les infermeres també hem de posar exemples de com la cura et pot canviar la vida. I això pot ajudar molt.
Fins ara, la cura de les persones grans, dels malalts a casa i dels infants, sempre l’han fet majoritàriament dones. Per què passa això encara?
Jo no ho sé, però hauria de ser un valor social per a homes i per a dones i en el cas de les professionals sanitàries amb molt més motiu. La cura professional especialitzada és la nostra raó de ser i, per tant, l’hem de defensar com sigui. Però la cura genèricament hauria de ser un valor social i respectat precisament i prioritàriament per un sistema que es diu de salut. Perquè la idea de salut d’ara no és l’absència de malaltia només, sinó que està molt més orientada a la responsabilitat de tothom i al benestar. La cura com a valor social, jo com a infermera la reivindico tant com l’altra. En l’àmbit de l’administració pública, es fan passos importants, però encara ara al nostre sistema de salut la cura no és prioritària o no és tan important. La cura s’ha volgut desqualificar dient que és de les dones, de les àvies amb els nens, i poca cosa més, quan la cura és d’una complexitat tremenda, absolutament tremenda ho hem d’admetre això, estar convençuts dels seus beneficis, i tirar endavant. Volem que la gent visqui més anys i que els visquin bé, però per això cal cura, i no vinculada a la malaltia. Jo vaig aprendre dels meus avis que la gent moria de vella. Avui, es viu fins als 90 i 100, però el problema no és morir-se, sinó morir-se bé, i per això cal curar quan s’està bé, cal aprendre a tenir cura.

Quin pot ser un bon lloc per començar aquest aprenentatge?
Jo intentaria, ja a P3, anar formant els nens en la importància de la cura, no la cura de la tireta, sinó com a preocupació per l’altre. Cal ensenyar que la cura no sempre està vinculada a una persona malalta, sinó que s’ha d’aplicar també en la persona sana perquè visqui de manera satisfactòria i que es pugui desenvolupar com a persona en tots els aspectes. Els pilars de la salut ja s’han de posar en la infància, des del punt de vista de la prevenció. I la cura procura salut. S’ha d’aprendre a tenir cura de l’entorn, entenent en ell les persones amb qui hem anat a l’escola, a l’esbart dansaire, la gent de la nostra vida comunitària, tot això genera vincles amb el veïnat a l’escala, al barri, al poble. I aquesta promoció de la salut ja és salut, perquè et fa sensible a allò que li passa a l’altre, et fa adonar que tens un entorn on passen coses. Amb l’apagada de llum ho vam veure. A la meva escala, alguns veïns van anar a veure la gent gran per explicar que no es podia agafar l’ascensor, es van compartir transistors, es va fer una xarxa. Per això jo dic sempre que la cura democratitza, perquè ens fa més solidaris, ens fa parar l’atenció en l’altre. Si no saps que posant-te a la sortida d’un autobús pots fer caure algú, algú t’ho ha d’ensenyar. Aquesta sensibilitat pel que passa als altres et posa en alerta i això pot ser molt útil per als altres i també per a un mateix.
“La cura genèricament hauria de ser un valor social i respectat precisament i prioritàriament per un sistema que es diu de salut”
Per tant, la prevenció, com a intrínseca en la cura, demana una observació integral de la persona i la seva vida.
Prevenció és tot allò que evita un mal que és evitable. Per això és important preguntar-nos coses com ara: les persones que atenem tenen aquells serveis que calen en una societat com la nostra? És normal que el sistema públic no tingui podòleg? Perquè certs pacients acabaran caient per culpa d’això. I la salut bucodental, igual. Només hi prestem atenció quan està relacionat amb una malaltia, però no amb la situació vital. Quanta gent hi ha gran que camina malament? Per això parlem de cura en la quotidianitat, el benestar en la vida diària que no vol dir estar sa, sinó sentir-se bé. Això requereix un enfocament més integral per part dels metges.
Potser amb aquest context necessari que condiciona la millora o l’empitjorament d’una persona, passa com amb el tema del final de la vida, que encara avui no es tracta en la majoria d’universitats de Medicina.
Nosaltres que ens dediquem a la cura, per força hem de tenir una mirada àmplia de la cura. Però, de la mateixa manera que nosaltres aprenem determinades malalties perquè els qui cuidem les tenen, és a dir que en els estudis bàsics estudiem les malalties, els altres professionals haurien de tenir més coneixement del que és la cura perquè els hi convé. Una persona que el metge tracta per una malaltia, si no hi ha cura, si no es pren bé la medicació, si no està ben alimentada, si no camina el que ha de caminar, si no és conscient del que ha de fer, el tractament no funcionarà. Perquè el tractament d’una malaltia tingui un bon resultat es necessita la cura. No es pot tenir cura de la salut sense tenir-ne de la persona. No és possible destriar les dues coses. Les persones no som tractables de manera parcel·lada, perquè això no dona resultat. És, per tant, per a l’interès del sistema que hi hauria d’haver aquesta unió. I, d’altra part, les infermeres podem estar reivindicant molt tota la vida que la cura és molt important, però precisament si no modifiques l’entorn, tampoc no funciona. Tenir pressent la cura vol dir tenir sensibilitat, respecte, i una idea relacional de la cura, és a dir, que no soc jo qui et cuida i tu reps, sinó que hi ha més actors implicats, hi ha d’haver la implicació també dels altres professionals. És un error pensar que podem prescindir de diferents enfocaments professionals perquè això resol coses, la treballadora social, la nutricionista, el podòleg, el fisioterapeuta, entre tots de manera coordinada haurien de fer que la persona tirés endavant amb la seva vida de la millor manera i amb el millor benestar. Però és la teoria que no s’aplica moltes vegades.

Tornem al concepte de xarxa de mirada oberta, a l’escala, en l’àmbit laboral, i a la societat. Això com ho podem impulsar?
Les polítiques de salut haurien de prioritzar tenir cura, i la cura hauria d’estar present a totes les polítiques, socials, educatives i sanitàries perquè ens fa més solidaris, més inclusius, ens ajuda a relacionar-nos millor. La cura és un element cohesionador importantíssim, i des del punt de vista professional és absolutament imprescindible. Tal com entenem la salut ara és impossible sense preocupació clara i resposta prioritzant la cura. La cura ens ensenya a entendre el que necessita l’altre i ens fa conèixer situacions que són diferents a la nostra, per això ens fa més tolerants.
L’empatia activa.
Sí, però no entenent l’empatia com a posar-se en la pell de l’altre, sinó, des del meu lloc, mirar d’entendre el teu. I això no és difícil que socialment entenguem que ens convé a tots. No és un tema de reivindicació gremial, és que, si no, no funciona, una persona per curar-se ha de descansar bé, menjar bé, relacionar-se bé, ha d’eliminar bé… Tenir totes les necessitats bàsiques satisfetes, aleshores tot funciona. També es necessita un entorn social. I tot això és difícil, però com a mínim ens n’hem de preocupar i sobretot aprendre que quan la malaltia era l’únic motiu d’actuació del sistema sanitari, era fàcil, però la cura és diferent, és molt difícil, però ens hi hem de posar amb ganes i convençuts que anirà bé. La cura és complexa perquè tots som diferents. I una cosa que sempre he reivindicat, que ens preocupa, és que una persona a més d’estar sana es trobi bé. Una cosa és no tenir cap malaltia ni símptoma i una altra, trobar-se bé. Estar sa i trobar-se bé són dues coses que hauríem de considerar sempre, i això vol dir curar.
“Perquè el tractament d’una malaltia tingui un bon resultat es necessita la cura”
Des de la jubilació -gens inactiva, però- diria que ha pogut veure prou realitzat aquest anhel de cura amb mirada extensa?
Ja va ser una sort que, quan estudiava a la universitat, ja es va fer un gir en els estudis, passant d’aquells estudis més aviat d’ATS a propostes molt orientades a la cura, com feien les infermeres americanes i angleses. Després vaig fer Humanitats i així vaig poder ajuntar la infermeria i la filosofia, que també m’interessava molt. Començar a treballar a l’Hospital Clínic en l’àmbit pediàtric em va agradar molt, perquè em permetia la cura en la qual, a la força, havies de tenir en compte l’entorn sempre. Els nens van amb un context de pares, germans, avis, amics i, per tant, tot allò em trencava els esquemes de la cura rància i poc interessant i vaig sentir que s’obria aquest camí. I al 87 vaig tenir oportunitat d’anar a l’Hospital de Mollet, més petit, on tenir cura va ser sempre molt important i em vaig sentir molt còmoda. No vaig trobar cap mena d’impediment per posar en marxa serveis on la cura es prioritzava i, en ser més petit, era tot més manejable, i podies parlar amb tothom.
De l’experiència com a docent, va ser professora a la UB i a Blanquera, què s’emporta?
Per a mi la universitat ha estat molt enriquidora. De fet, el 2020 em vaig jubilar i fins a l’any passat vaig estar col·laborant amb la Universitat de Barcelona. Ho he deixat perquè em vull dedicar a tot el que estic fent ara, per exemple, amb un petit col·lectiu de persones que treballem qüestions d’ètica de la cura fent un seminari amb Grífols del qual cada any en surt una publicació i col·laboro amb grups d’opinió molt interessants. La universitat és un món diferent al sanitari, i conèixer mons diferents des del punt de vista de la cura, és sempre un bon exercici, per molt difícil que sigui. La relació amb els alumnes és molt interessant. Tu com a professora cada any ets un any més gran, però els alumnes tenen la mateixa edat i cada any estàs obligada a fer aquest diàleg i comprensió. Venen d’una educació diferent a la teva. És un esforç interessant de trobar la manera de convèncer l’altre del que tu vols ensenyar. I la universitat dona oportunitats que normalment no tenim de recursos en xarxa, investigació, almenys la Universitat de Barcelona és molt bona en això. Obre moltes oportunitats. A mi el que sempre m’ha interessat és la relació dels estudiants. El que explico en un llibre a un interlocutor al davant, mirar que t’entenguin, que s’interessi per allò que a tu et sembla interessant, és un bon exercici.