Observació entre docents, una potent eina de formació

Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

L’informe TALIS avisa, cada cert temps, que el professorat espanyol és un dels que menys practica l’observació entre docents. Molts estudis recullen la important aportació que aquesta pràctica pot suposar. Un d’ells és el realitzat per personal de l’Autònoma de Barcelona i la Ramon Llull. En un recent article que han publicat sota el títol de Percepcions docents sobre observació entre iguals: resistències, agència, procediment i objectius de millora descriuen l’activitat que van realitzar al costat del grup Xarxa de Competències Bàsiques, format per docents de diferents etapes i centrat en la formació del professorat.

La Xarxa fa dues dècades que està en marxa i la formen 600 centres. Aquests estan representats per dues persones en les diferents reunions territorials que s’organitzen. La idea és fomentar actuacions de formació entre iguals entre el professorat de la xarxa. Una d’elles, l’observació entre iguals. Segons explica Maria Ojuel, una de les responsables, la idea és que els centres que participen en la Xarxa utilitzin aquestes pràctiques en el seu dia a dia. La recerca es va centrar en l’observació entre iguals, que és diferent dels altres dos tipus, l’avaluativa i la de desenvolupament. La diferència fonamental és que les parelles que es formen estan en el mateix nivell jeràrquic i d’experiència, i ningú jutja de cap manera a ningú.

La dinàmica, sobre el paper, és senzilla. Dos docents es posen d’acord a fer observació. Ha de ser voluntària, sempre. Després es reuneixen per a acordar què volen observar (com s’imparteix segons quin contingut, com es fomenta la participació de l’alumnat, etc.). En aquesta sessió també s’aclareixen els dos rols, observat i observador, així com la manera en la qual es realitzarà el feedback posterior.

Mariona Corcelles, investigadora de la Universitat Ramon Llull, explica que és molt important aquesta fase inicial, sobretot quant a l’aclariment de rols i sobre com fer la retroalimentació. Aquesta ha d’estar lliure de judicis, ha de ser constructiva. Des del grup de recerca es recomana, per exemple, que les sessions observades es gravin en vídeo per després poder comentar el que ha passat. A més, la persona que observa és preferible que en comptes d’emetre opinions, faci preguntes sobre allò que ha succeït (Per què vas decidir fer tal cosa en aquest moment?), amén que la persona observada ha d’escriure, després de l’observació, les seves impressions sobre la sessió per a compartir-les al principi de la sessió de feedback.

En general, existeixen reticències per part del professorat (i segurament, per part de qualsevol altra mena de professional que es veiés en aquesta tessitura) a l’hora de permetre que una companya entri a l’aula a veure què és el que succeeix. Com explica Corcelles, això acostuma a passar perquè aquestes pràctiques d’observació s’associen amb les altres modalitats, una centrada en l’avaluació i una altra en el desenvolupament.

En tots dos casos, la persona que observa té més nivell jeràrquic que la persona observada. Poden ser directors o inspectors o fins i tot agents externs al centre.

En el cas de l’observació avaluativa busca el judici, la qualificació sobre el treball docent. “Això és el que ha passat molt a Anglaterra”, comenta Corcelles. “I ha generat moltes crítiques, moltes resistències. És el model més tradicional”. L’altre model, de desenvolupament, diu la investigadora, “no té tanta finalitat d’avaluar com de donar orientacions de millora per a desenvolupament professional docent”.

En qualsevol cas, els resultats que han obtingut en la recerca que han realitzat han estat molt positius. Han disminuït les resistències del professorat que ha participat; ha millorat la manera en què es veien aquest tipus de pràctiques; impacta positivament en les relacions dins del propi claustre… És gairebé la panacea i sorgeix el dubte de si en haver treballat amb un grup de docents com és el de la Xarxa, dedicada a la formació cooperativa del professorat, no haurà influït en aquests resultats.

“Clar”, respon Corcelles. “Estaven molt motivats”, assegura, com a membres precisament de la xarxa però, explica, per a controlar aquesta variable han fet un pre-test i un post-test. Coneixent la valoració del pre-test han pogut veure la variància en relació al post: “Hi ha hagut un canvi a partir de la intervenció. Hi ha hagut diferència significativa”. Encara que aclareix que, efectivament, fer l’estudi amb aquest grup en particular té “limitacions” perquè no han fet “un estudi experimental”.

Des de l’altre costat, Maria Ojuel assegura que en la Xarxa van tenir clar el potencial de l’observació com a exercici d’“avaluació formativa que no és vista des de la qualificació sinó des de l’autoavaluació, des de la reflexió, des de la regulació de l’aprenent”. Es tracta de conceptes amb els quals els agrada treballar amb la mirada posada en com el professorat els aplica amb el seu alumnat. Van pensar, comenta Ojuel que l’observació entre iguals “proporcionaria a les i els docents experiències en carn pròpia de practicar l’avaluació formativa”. “Quan (el professorat) està en manera aprenentatge”, assegura Ojuel, viu una sèrie d’experiències que “pot i ha de baixar al terreny de l’aula”.

Què té de bo

Per a Ojuel, un dels punts forts de l’observació és que pot servir com a pas inicial cap a altres pràctiques de “col·laboració professional” -com les qualifica Corcelles- com pot ser la codocència. En qualsevol cas, “trenca l’estructura mestre-aula de manera que ets més obert a la intervenció de l’altre, no t’incomoda”. Això pot ajudar, entén, a aplanar el camí de la codocència amb el qual, d’alguna manera, incidir sobre la ràtio a l’aula.

Més enllà d’això està el vincle que es crea entre el professorat que realitza l’observació. “És molt més gran”, diu Ojuel, “i permet treballar amb el company en molts altres moments, conèixer els seus talents. Estimula que la col·laboració habitual passi a altres terrenys del centre”.

Una cosa en la qual coincideix Corcelles. En el qüestionari que van utilitzar per a l’estudi es preguntava a les i els docents per la relació prèvia amb els qui havien format parella, sobre si la sentien més o menys pròxima o llunyana. “Veiem que en realitat no és tan important, sí que ho és la relació que construeixen en el procés”. Això sí, és en el moment de la pre-observació, quan cal arribar a una sèrie d’acords, quan cal posar els fonaments d’aquesta relació.

En aquest sentit, en l’article asseguren les i els investigadors que “establir una relació de col·laboració i d’entesa mútua per a avançar cap a una mateixa meta” és important per a aconseguir acords en les reunions prèvies, a l’hora de redactar els informes d’avaluació posteriors o quan s’intenten fixar objectius de millora. Tot això impactaria, segons els investigadors, en la transformació de les pràctiques docents.

Entre els objectius de l’estudi estava l’analitzar si practicant l’observació entre iguals milloraven les pors prèvies del professorat i, segons les dades que mostra l’article, s’aconsegueix, principalment, entre aquelles persones que no tenien cap experiència prèvia d’observació.

A més, una cosa en la qual impacta aquest tipus de pràctiques és en qüestions com les relacions de confiança en el claustre, així com la possibilitat d’ajuda mútua entre el professorat.

Complicacions

Per descomptat, posar en marxa programes d’observació entre iguals en un centre educatiu té les seves complicacions organitzatives. Tant Ojuel com Corcelles parlen de la importància que l’equip directiu estigui a favor que es faci per poder organitzar el professorat.

Ojuel assegura, això sí, que des de la Xarxa, en les reunions de la qual participen normalment dues persones per centre (que després han de traslladar el coneixement als seus claustres), s’anima aquesta parella que es llancin elles primer. I per a fer això, comenta Ojuel, no cal massa temps o organització. Es tracta d’una hora prèvia per posar-se d’acord, dues hores per a l’observació (una per docent) i una altra més per al feedback. Fer aquest primer pas no hauria de ser complicat encara que, admet, si es pretén una mica més generalitzat en el claustre (més en el cas d’alguns instituts) és necessària la connivència de la direcció per a intentar organitzar els horaris del personal.

Més enllà d’això, no és necessari que la parella comparteixi assignatura, ja que allò que s’observarà pot ser qualsevol cosa, com el foment de la interacció de l’alumnat, de manera que no fa falta compartir matèria. Corcelles comenta experiències en la universitat en les quals, per exemple, es poden ajuntar docents de la Facultat de Biologia amb els d’Educació. No importa.

Això sí, és important que el professorat sàpiga com donar feedback a la persona observada. “Si els docents poguessin tenir una mica de formació sobre com donar aquest feedback, segurament impactaria a l’hora de fer-lo amb els alumnes”.

Aquest és un dels objectius fonamentals tant dels qui han liderat la recerca com dels qui han participat en ella. Que les pràctiques del professorat millorin i, com pluja, més o menys fina, calin a les aules, amb el seu alumnat.

On trobar programes d’observació

Gràcies a una pregunta en Twitter de Mariana Morales, consultora educativa independent i experta en qüestions d’avaluació formativa, hem pogut agrupar aquí un bon nombre d’enllaços a programes d’observació en vuit comunitats autònomes. Alguns ja no estan vigents.