Opinió

‘Oh my goig’: parlar de sexe per ajudar a viure la sexualitat

Si esteu entre adolescents –intentant influir positivament en les seves vides– us recomano mirar Oh My Goig i, especialment, que se’l mirin ells i elles. Es tracta d’un programa que emet la televisió barcelonina Betevé cada divendres i que justament està arribant ara al seu equador. He escrit mirar en qualsevol moment perquè divendres a la nit suposo que voldreu descansar d’adolescents i perquè ells i elles segur que s’ho miraran en d’altres pantalles diferents de la tele, i en el moment menys previsible. Però seria interessant que acabés convertint-se en una mena de recurs porno d’aquests que passen de mòbil a mòbil, provoquen missatges entre la colla i esdevenen una font d’ocasions adultes per descobrir com van de sexe, saber de preocupacions, pensar en com omplir desconeixements. En el meu cas, visionar-lo i enredar-me en el seu Instagram m’ha conduït a actualitzar algunes idees sobre educació sexual en l’adolescència i escriure aquest article.

Els responsables del sexe

Comencem per aclarir a qui li toca, això del sexe. En el primer capítol de la sèrie una noia que participa en un debat del seu institut apareix amb un cartell reclamant que “la sexualitat hauria de ser una assignatura”. Vaja, ara que casi aconseguim que les assignatures siguin àrees de coneixement, el sexe ha de ser matèria separada?

La sexualitat està dins les aules i ha d’estar entre les preocupacions educatives i les competències escolars per dominar. Els alumnes, d’un sexe i de l’altre, estan enamorats, desitjosos, desconcertats, perduts… A la classe de mates i a la de llengua. No tornem enrere, una proposta sobre la sexualitat pot ser perfectament un dels projectes integrats del curs. Hi pot ser parcialment. Formar part de qualsevol proposta sensata de tutoria. Pobres de nosaltres si ara haguéssim de pactar el currículum de l’assignatura de sexe. Tot allò que té a veure amb el sexe i la sexualitat forma part del conjunt d’interrogants als quals l’escola ha d’ajudar a trobar respostes –cada professor en diferents moments, situacions i intensitats–. El món de la sexualitat forma part de les seves adolescències, els defineix, conforma bona part del que hem d’observar per ensenyar i educar amb possibilitats d’èxit. Oh My Goig pot servir per recordar-ho als pres i mares, als claustres i a l’administració que només pensen en el currículum acadèmic.

A la sèrie, està molt bé el relat dels tallers sobre sexualitat, cada dia en un institut, que donen la veu als adolescents, que relaten les seves perspectives, la manera de provocar les seves veus. Però, atenció, bona part de tot això ho fan bons tutors i tutores i són aquests els que haurien de sortir als reportatges. Un bon taller de sexualitat ha de ser tan sols un complement a una bona proposta didàctica i una bona tutoria. Fa unes setmanes parlava amb un grup d’adolescents del barri del Carmel en un espai educatiu extraescolar. Els nois i noies distingien entre profes poc preocupats per la seva vida, educadors preocupats per ells i “uns que venen de fora a explicar com es posen els condons”. Aquesta divisió ajuda poc en l’acompanyament educatiu d’un adolescent.

Pel·lícules reals d’adolescents reals 

Quan arriben a l’adolescència la primera necessitat educativa és que les imatges, els relats o els discursos que els proposem tinguin alguna cosa a veure amb les seves vides. Per això, el primer que fa qualsevol educador és tractar de descobrir per on van en cada moment les preocupacions dominants –no introduïm el discurs sobre els condons si el que domina a la classe és una mena de concurs sobre qui la té més llarga–. Sempre tractem de descobrir les seves perspectives –parlem de les hormones en funció d’una estadística dels estats d’ànim dels dilluns–. Com una part de la classe potser estarà fora del tema, tractem que alguns d’ells i elles expressin els seus interrogants i les seves experiències abans de llançar les nostres propostes.

Un dels avantatges de la sèrie és que la ficció –la representació a càrrec d’actors adolescents– amb la qual comença cada entrega és especialment bona. Pot ser perfectament viscuda com a angoixa, preocupació o experiència pròpies per una part dels adolescents que mirem d’educar. Si volem planificar a l’institut la part que té a veure amb la sexualitat tenim a mà un bon material per obrir debats, provocar la necessitat de saber més, fer que es documentin. Voleu parlar sobre la diversitat sexual, o sobre la urgència per provar? Res millor que veure com explica una de les protagonistes que encara es verge, però que ha tingut tres rotllos, inclosa una amiga amb bon sexe oral.

No cal que aprenguin tota la nostra Viquipèdia del sexe

Si, com espero, algun dia feu servir aquests materials a classe, no els feu veure tot el capítol sencer. Darrere la representació venen les explicacions i, tot i que la sexòloga (Noe Elvira) ho fa molt bé, es dóna per suposat que allò que volen debatre és allò que nosaltres hem previst i cal que ara aprenguin la corresponent lliçó del temari (nosaltres, per exemple, posem un vídeo per parlar de drogues però ells han quedat atrapats en el break dance del protagonista i hauríem de començar pel ball abans d’introduir l’aroma dels porros). Sempre ha d’existir un espai per a les seves expressions, per descobrir de quina manera ho interpreten, els interrogants que suscita.

Per a la seva emissió televisiva potser és inevitable la seqüència: representació de tema seguida del capítol de matèria sexual per explicar. Per al seu bon ús educatiu, ho hem de separar. Clar que són experts amb escàs coneixement, víctimes de les explicacions de col·legues més analfabets o de les imatges del mercat, però els descobriments de la necessitat de saber han d’estar associats als interrogants i no a la nostra enciclopèdia. A la serie n’hi ha alguns exemples. Per exemple, he trobat molt xocant que després d’una meravellosa escena de “la primera vegada” el rotllo posterior sigui “com desmuntar el sistema sexe-gènere”. Clar que hem de tenir en compte els models porno que hauran vist però, abans, cal ajudar-los a descobrir què els preocupa, perquè tenen pressa, com s’expliquen el que desitgen, etc. Les meravelloses incerteses de la primera vegada necessiten altres mirades i una mica menys de la nostra filosofia militant.

Finalment, valors

D’una manera o altra, la sexualitat sempre remet als valors, i si tenim dificultats com a professors que eduquen tenint-la en compte és perquè ens crea incertesa –ser bon professor no significa tenir una vida amb bon sexe–, molts pares i les institucions es belluguen amb morals falses intentant aconseguir que esperin i es dediquin a estudiar, hem deixat en mans del mercat una part significativa de la construcció de la seva identitat.  Si pensem seriosament en la persona culta i feliç que ens agradaria que arribessin a ser els nostres alumnes, les propostes d’Oh My Goig ens porten a recordar:

• Que els sabers de la sexualitat formen part dels sabers científics. Que l’escola està per introduir el rigor, per obrir els seus ulls a explicacions que tenen a veure amb les ciències naturals, amb el funcionament del cos humà, amb l’organització de les societats, amb l’historia de les religions, etc. Tenen a veure amb els seu dret a aprendre a pensar.
• Que la sexualitat és fonamentalment l’aprenentatge dels plaers i de les felicitats. Té a veure amb el descobriment actiu del propi cos, amb descobrir sentiments, emocions, desitjos, satisfaccions. Té a veure amb el seu dret a l’autoconeixement, l’autoestima, les formes emocionals d’aprendre.
• Que la sexualitat té a veure amb la diversitat. És tracta de descobrir i considerar positives les diferents maneres de ser. La diversitat sexual no és més que una més de les diversitats possibles i tenen dret a sentir-se bé amb la seva.
• Que la sexualitat forma part de l’aprenentatge de la convivència i la llibertat. És el dret a la llibertat entès com el dret de l’altre a ser tant feliç com jo i la comprovació que l’altre vol viure –vol compartir sexe– amb mi d’una manera comuna.
• Que la sexualitat vol dir aprendre a gestionar riscos –una part dels riscos d’una vida activa–. Té a veure amb el dret a protegir-se i el dret a que algun adult els ajudi a aprendre de les seves experiències.

Em queda per recordar que, avui, si volem arribar als adolescents tot ha de ser transmèdia. És a dir, que ha d’estar en múltipls pantalles, ha de ser virtual –sense horari ni espai–, ha de ser a la carta i barrejable –seqüències de visionat i lectura singulars–, ha de tenir propostes interactives –poder donar respostes als seus interrogants quan els formulen–, ha d’estar en l’entrellat de xarxes en les quals els nois i noies es belluguen.