Orgull i reconeixement, mai és tard per aprendre a llegir

L'alfabetització ha donat lloc a grans obres de ficció al cinema. I en la realitat continua sent un desafiament a molts llocs.

Jaume Carbonell
 
 

iStock

En l’últim i esplèndid film de Pedro Almodóvar, Dolor y Gloria –la seva obra més personal i arriscada, amb retalls autobiogràfics–, es recreen seqüències d’alguns dels ritus iniciàtics de la infància del protagonista al poble valencià de Paterna. N’hi ha de molt belles i significatives. Una d’elles és quan, sent un nen, ensenya les primeres lletres a un jove paleta. La mare del petit fixa les condicions del tracte: el meu fill t’ensenya a llegir i tu, a canvi, ens pintes i enrajoles la casa. Li proposa un simple intercanvi de sabers, un fenomen molt habitual en altres èpoques i a les societats rurals tradicionals. La relació entre tots dos no acaba aquí i, en un moment del film, amb el pas del temps, surt a relluir l’agraïment d’aquell jove paleta convertit en pintor.

L’intercanvi de sabers el va teoritzar llargament Ivan Illich a La sociedad desescolarizada (1974). Avui el banc de coneixements i l’intercanvi d’habilitats conformen una de les iniciatives més potents i solidàries de l’educació dins i fora de l’escola, entre les persones grans i entre les diferents generacions. És una de les formes més naturals i profitoses d’utilitzar el saber de l’experiència.

El cinema ha mostrat experiències d’alfabetització de molt divers signe. N’hi ha prou de recordar, a títol il·lustratiu, Un lugar en el mundo (1992) d’Adolfo Aristarain;  Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto (1995) d’Agustín Díaz Yanes; i Cartas a Iris (1989) de Martin Ritt, que narra la història d’un home acomplexat perquè no sap llegir i escriure –raó per la qual l’expulsen de la cuina del restaurant on està treballant– i entra en contacte amb una mare treballadora amb dos fills que acaba d’enviduar: la relació entre tots dos corre paral·lela al procés alfabetitzador. Un relat commovedor d’amor, i d’amor als llibres, magníficament interpretat per Jane Fonda i Robert de Niro. Menció especial mereix El escolar (2010), de Justin Chadwik, basada en la història real d’un ancià que als seus 84 anys, després de lluitar per l’alliberament de Kenya, ho fa ara per a accedir a l’escola que mai va tenir oportunitat d’assistir, al costat de l’alumnat de sis anys.

Aquest film em recorda la visita que vaig fer a Cuba, fa ja més de quaranta anys, al Museo de la Alfabetización. Mai oblidaré la imatge d’un home que va voler aprendre a llegir als 90 anys. Allí es mostra l’èxit de la campanya d’alfabetització que va mobilitzar a una gran quantitat de joves que únicament amb la cartilla i el fanal es van llançar a la muntanya, endinsant-se als llocs més recòndits. Va succeir a Cuba, a Nicaragua i a molts altres països on existia la ferma convicció que cap societat no es podia construir des de la ignorància. Així ho van entendre alguns governs, i sobretot alguns educadors i educadores que s’hi van deixar la pell.

Quan es parla d’alfabetització és gairebé obligat citar Paulo Freire, perquè va aportar consistència teòrica i metodològica als processos alfabetitzadors, partint sempre d’una lectura del context molt propera a les vivències i necessitats del pagès. Un pensament que apodera la ciutadania en la mesura que l’ajuda a comprendre críticament la realitat.

Avui no corren bons temps per la pedagogia alliberadora freiriana al Brasil. El govern de Bolsonaro, en la seva deriva ultraconservadora que posa en risc la llibertat d’expressió, l’ha declarat persona non grata i l’ha proscrit de les aules. Però l’obra, el llegat i el testimoniatge de Freire són inesborrables perquè una bona part de les pedagogies crítiques del món sencer el prenen com a referent i segueixen la seva estela. A les universitats, als diferents nivells i espais educatius i, naturalment, als cercles d’alfabetització i a les escoles d’educació de persones adultes del món sencer. Perquè els i les mestres alfabetitzadores continuen ensenyant amb orgull l’eina més bella per accedir al coneixement. I l’alumnat que s’alfabetitza ho agraeix amb escreix, perquè canvia les seves vides. Potser aquests dies persones de vint, cinquanta o setanta anys podran llegir un llibre per primera vegada. Seria la millor notícia per a la millor celebració d’aquest 23 d’abril, dia del llibre.

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

1 Comment on Orgull i reconeixement, mai és tard per aprendre a llegir

  1. Jaume Cela Ollé Jaume Cela Ollé // 23/04/2019 a les 7:29 // Respon

    Recordo també la visita al cementiri que fan els dos personatges a Paseando a mis Daisy. Mai és tard.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*