Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cada any, quan es publiquen les dades d’abandonament escolar prematur, reapareix el mateix debat, centrat en allò que no funciona: la manca d’orientadors, l’escassa col·laboració entre actors, la poca preparació i motivació dels i les joves o l’augment de necessitats específiques de suport educatiu. Aquest enfocament reactiu ens manté atrapats en el mateix cicle: identificar problemes, proposar solucions compensatòries i parcials, esperar resultats i recursos que mai no arriben.
Tot i que el problema de l’abandonament està ben definit i reconegut pels principals actors, i comptem amb dades cada cop més aclaridores, enfocar l’orientació únicament com a resposta a l’abandonament en limita profundament l’abast. És fonamental assumir una idea ben senzilla: no hi pot haver educació sense orientació. Orientar no és una tasca addicional ni exclusiva d’especialistes en el moment de l’abandonament o quan hi ha risc que passi, sinó la base per acompanyar als i les joves en la construcció d’una vida amb sentit.
Un sistema educatiu que ha canviat… però no suficient
Durant els segles XIX i XX, el sistema educatiu europeu es va dissenyar per transmetre continguts i classificar l’alumnat en itineraris estables. En aquest context, l’orientació acadèmica i professional es limitava a un moment puntual al final de la secundària, mentre que l’orientació psicopedagògica, amb un enfocament correctiu, es centrava en els que es desviaven de la norma.
Tot i que les reformes educatives de les darreres dècades han ampliat l’accés i diversificat els itineraris, la concepció de l’orientació gairebé no ha evolucionat. Avui, aquest model és obsolet. La creixent diversitat, les desigualtats, els canvis culturals i tecnològics, i un mercat laboral transformat per la digitalització i la intel·ligència artificial exigeixen una orientació que no sigui puntual ni compensatòria, sinó contínua i adaptativa.
De la intervenció puntual a la cultura orientadora
L’orientació actual hauria de ser un procés continu que ajudés cada jove a conèixer-se millor, entendre els seus interessos i motivacions, vincular-los amb els continguts curriculars i reflexionar críticament, adaptar-se a contextos canviants i construir un projecte vital flexible. Això requereix que tota persona adulta en un centre educatiu assumeixi un rol orientador, no només el departament d’orientació o les figures tutores. L’equip docent, reforçat per la direcció, les famílies i els agents comunitaris, ha de formar una xarxa d’acompanyament.
Continuar reclamant més orientadors pot ser necessari, però és un reflex insuficient. La veritable transformació passa per un canvi cultural, més profund i més senzill alhora. Integrar l’orientació com una pràctica empoderadora des d’etapes primerenques, en lloc de concentrar-la a l’últim any de secundària o limitar-la a joves amb necessitats especials. De la mateixa manera que la salut es sosté amb hàbits com l’esport o l’alimentació equilibrada, l’autoconeixement i la reflexió vocacional han de ser un pilar quotidià a la vida escolar.
Adoptar aquesta perspectiva no implica reinventar el rol docent, sinó enriquir-lo. Requereix pràctica, col·laboració i formació específica per al professorat, dotant-lo d’eines pràctiques que facilitin aquest acompanyament de manera més coherent i sistèmica.
El poder d’un llenguatge comú
Un factor clau per a l’èxit educatiu és la creença compartida del professorat en la seva capacitat col·lectiva per millorar l’aprenentatge i la motivació dels seus estudiants. Fomentar aquesta eficàcia col·lectiva requereix dos ingredients: un lideratge educatiu que parteixi d’un propòsit comú i un llenguatge compartit per tot el claustre. Quan l’orientació es construeix sobre un vocabulari senzill i accessible per a estudiants, famílies i docents, se’n facilita la comunicació i s’obren espais per a converses significatives sobre interessos, motivacions i projeccions de futur.
Un exemple clar és el model RIASEC, que classifica els interessos vocacionals en sis tipus: Realista, Investigador, Artístic, Social, Emprenedor i Convencional. Utilitzat com a punt de partida i no com a etiqueta definitiva, permet generar converses periòdiques sobre interessos i habilitats, creant espais segurs i connectats al llarg de tota l’ESO.
Com funciona això a la pràctica?
A una classe de literatura, per exemple, en treballar amb relats o novel·les, la professora pot preguntar: “Quins tipus RIASEC reconeixeu en aquests personatges? Quines pistes ens donen les seves accions, relacions o decisions?”. Un protagonista podria reflectir trets artístics o investigadors per la seva sensibilitat i curiositat, mentre que un altre, més pràctic, podria mostrar interessos realistes o convencionals. Aquestes converses funcionen com un pont cognitiu que permet als i les joves identificar similituds i diferències amb els personatges i reflexionar sobre els seus propis interessos.
Aquest exercici es pot ampliar a referents actuals com ara músics, youtubers o esportistes. Preguntar “Quins tipus RIASEC identifiqueu en aquesta persona?”, ajuda l’alumnat a veure que el món real és ple de trajectòries diverses i que no hi ha un únic camí correcte, sinó múltiples maneres de construir una vida amb sentit. A més, debats com aquests poden aprofundir en com el context influeix en les oportunitats i decisions, obrint la porta que cada estudiant explori les seves possibilitats.
Aquest tipus de recursos prenen encara més sentit en contextos educatius amb alta rotació docent, una realitat freqüent a centres d’entorns complexos. Disposar d’un marc compartit i fàcil d’aplicar, com ara el RIASEC, permet mantenir la coherència pedagògica i mitigar els efectes negatius a l’alumnat. Un vocabulari comú actua com a fil conductor que transcendeix els canvis d’equip.
Orientar és educar
És positiu que hi hagi un consens creixent sobre la gravetat de l’abandonament escolar prematur. No obstant això, no n’hi ha prou amb reclamar més recursos o solucions compensatòries. Hem d’abandonar els discursos de dèficit i centrar-nos en les possibilitats: pràctiques basades en evidències, aplicables i accessibles.
L’orientació és una pràctica educativa essencial que ha de convertir-se en el fil conductor entre allò que les joventuts són, senten, imaginen i poden arribar a ser. Orientar vol dir partir de la convicció que cada jove té interessos, talents i inquietuds, fins i tot si no sap identificar-los. És mostrar interès pels seus contextos i ajudar-los a connectar les seves inquietuds amb allò que aprenen a classe.
Una bona orientació, abans de provocar resultats concrets, es mesura per les noves preguntes i perspectives que genera. Aquest canvi no requereix una revolució educativa, sinó una evolució a la mirada: passar de preguntar-nos “com evitem que abandonin” a “com acompanyem perquè cada jove vulgui construir el seu camí”. La resposta és a les nostres mans, o millor dit, a les nostres converses diàries amb l’alumnat.
