Entrevista

Oriol Malet: “El sistema educatiu no dota de les eines necessàries per atendre la diversitat”

Per al text i les il·lustracions d’’Ombres de colors’, Malet va visitar diferents centres educatius per abordar la temàtica i exposar les primeres propostes i imatges del còmic, i van ser joves “abandonadors” o que estaven a la corda fluixa els qui li van donar moltes de les idees que després va plasmar. El llibre forma part de la iniciativa Zero Abandonament impulsada per la Fundació Bofill.

Has fet un còmic pensat per a adolescents en què a través de la ficció expliques històries basades en fets reals. Quines idees vas treure de les persones que et van explicar que havien abandonat prematurament els estudis?

Em va sorprendre en tot moment. En una primera fase, abans de parlar amb ells, volia solucionar quina seria la fórmula adequada per poder parlar-ne i vaig inventar un fil conductor de ficció, fantasia i misteri, amb molta imatge i poc text, més de lectura ràpida, per enganxar aquest tipus de públic.

Quan vaig tenir això fet, que serien les pàgines que al còmic són més blaves i fosques, fent el joc metafòric de perseguir les ombres, els hi vaig explicar. Em va sorprendre perquè em van dir, ‘sí, està bé, però que no sigui tot així, que no sigui tot negatiu’. De fet, també ho havia pensat, podia ser una història molt fosca, i ells el que em van dir era que estava bé que plantegés una problemàtica i anés cap a una certa lluminositat. No deixava de ser un reflex de situacions que ells no volen. No volen estar aquí, volen respostes i solucions.

Altres, quan els vaig ensenyar la primera part i el protagonista era masculí, em van dir que perquè no aprofitava per fer un personatge amb una aparença andrògena o un personatge no binari, la qual cosa va ser molt positiva per a mi fer-me pensar en això. Vaig treure l’article masculí i no vaig fer aparèixer tampoc el femení.

Al còmic hi ha diversitat de personatges, des dels que pateixen assetjament per problemes d’obesitat, a persones que treballen i estudien, o a d’altres nouvingudes que necessiten un temps d’adaptació.

Jo explicava una història que no era coral i els alumnes em van proposar que posés més gent, que apareguessin amics i que fossin protagonistes. És una problemàtica molt diversa i apel·la a unes situacions molt diverses perquè no hi ha un motiu concret i únic que apunti a abandonar, i em van demanar que ho convertís en una història coral perquè també transmetia la importància del grup, en una edat en què la pertinença del grup és important. Els amics, deien, malgrat ser diferents, ens intentem ajudar i fer reflexionar sobre les coses.

Fent un joc de paraules, com és d’allargada l’ombra del fracàs escolar? Al còmic menciones que tenen les pitjors feines…

Crec que socialment tenim acceptat, i aquí faig crítica de molts estigmes socials, que ‘aquest que molesta a classe, que no estudia, no arribarà enlloc’ i una mica se’l pot apartar, quan en realitat hi ha una persona que està abandonant perquè estan fallant moltes coses del seu entorn. Ens oblidem que l’abandonament escolar prematur està a la part final de l’ensenyament obligatori i, per tant, els adults i l’entorn tenen molt a dir, però sovint se’ls deixa a la seva sort.

L’ombra s’allarga tant com aquest sistema que els embolcalla

L’ombra és tan allargada com ho són tots aquests elements externs que han fallat, com la no atenció, la no detecció, la no informació, etc. Se’ls fa molt gran aquesta ombra, els supera, no veuen que ells tinguin les eines per redreçar i per pintar de colors, seguint la metàfora. Bàsicament, i aquí ve la crítica grossa, que és la gran ombra, el sistema polític del qual penja el sistema educatiu. No és una crítica al professorat; de fet, el sector docent és el que més s’ha bolcat en aquest còmic. Hi ha una part del sector docent amb un nivell d’estrès molt gran, en el sentit de detectar aquestes problemàtiques, saben com són les seves aules, però a vegades es veuen obligats a fer fora de classe algú, perquè es veuen obligats, perquè no tenen eines, perquè el sistema educatiu no dota de les eines necessàries per poder atendre la diversitat.

Això passa al còmic, que el professorat fa fora algú de classe per poder treballar amb la resta del grup, i això és pervers i estressant per al professorat perquè aquesta persona pot formar part d’un col·lectiu amb dificultats o amb altres inquietuds, o potser cal una orientació i un treball personal i amb la família, com també apunto al llibre. L’ombra s’allarga tant com aquest sistema que els embolcalla. Quan jo parlava amb ells, percebia que no era tant que ells volguessin abandonar, sinó que tenien la sensació de sentir-se exclosos i optaven per marxar com a última sortida.

Això té bastant a veure amb el que comentaves de les etiquetes.

Hi ha una crítica sociocultural a l’adultocentrisme. Hi ha qui diu ‘nosaltres quan érem adolescents no érem així’. Si fem una vista enrere, no només immediata de quan nosaltres érem adolescents sinó a nivell històric, veurem que és mentida. Dir que no tenen valors, que no els interessa res i que la propera generació serà un fracàs, ja data d’una època clàssica. S’ha dit sempre i els adults no hem fet autocrítica. Els estem preguntant per què fan el que fan?

Quin paper juguen les addiccions? És un dels elements que apuntes al còmic.

Tenen un paper primordial avui en dia. Salut mental i addicions van lligades. Ara, la gran addicció, que és diferent de quan la meva generació era adolescent, és l’addicció a les pantalles, al mòbil, i és terrible. Aquí també estem fallant els adults perquè hi ha poca reflexió crítica. Mòbil i no limitació va lligat. És una eina que no poden tenir amb 12 o 13 anys; la neurociència, la neuroeducació, la sociologia i especialistes en addiccions virtuals ho estan demostrant.

Quan anàvem a les escoles, de naturalesa molt diferent, en un dels tallers que feia amb el Pau Llonch, que és qui en sap més d’aquests temes, vam fer un taller a l’aula amb 12 alumnes, dels quals 6 o 8 s’estaven adormint. Quan li vaig demanar perquè a en Pau, em va dir, ‘s’hauran estat fins a les 6 del matí amb el mòbil, és la seva manera de connectar-se amb el món’.

També abordes el bullying.

Una de les coses més fortes que m’ha passat en aquest mes i mig, des que es va publicar el còmic, és que he de dedicar mitja hora cada matí a contestar emails. Hi ha qui em dona les gràcies i qui demana una segona part sobretot fent aquesta vinculació entre abandonament escolar i bullying, que al còmic s’esmenta. Hi ha un col·lectiu que està sent matxucat per terra, mar i aire, i hi ha professorat i famílies que perceben que això està darrere de l’abandonament.

Hi ha un cas molt bèstia. Quan anàvem a les aules per ensenyar el còmic i parlar de la problemàtica, va haver-hi un grup que no parlava. Vam fer una pausa i el professorat ens va dir que era un grup amb un historial de bullying molt extrem i que no s’expressarien en grup. En tornar del descans, vam demanar que s’expliquessin en un paper, i va ser la classe de la qual vam tenir més impactes. Deien que els mesos que van passar confinats van ser un somni.

D’alguna manera, el còmic parla de segones oportunitats i té un to optimista, malgrat tot. Ho vas fer pensant en motivar una part dels i les adolescents que podrien estar en aquesta situació d’abandó dels estudis?

A la presentació del llibre va passar una cosa molt bonica i és que la part de les preguntes va derivar en un debat i va passar de tres quarts d’hora previstos a dues hores. Parlàvem que podíem estar permanentment formant-nos. És veritat que cal que hi hagi una prevenció i vigilar que no es doni aquest abandonament; de fet, jo em vaig basar molt en un estudi de la Bofill, però això és compatible amb explicar que hi ha segones oportunitats, i terceres. Se’ls ha d’informar que no tot està perdut, que hi ha altres maneres de tornar, com la música, l’art… Hi ha gent que et pot orientar, però no tothom té la informació, ni tothom sap que hi ha orientadors.

Molts nanos deien que no sabien a què es volien dedicar, però que l’orientadora els ajudava

En aquest sentit, es notava molt als centres als quals vam anar si la persona orientadora era una figura important. Molts nanos deien que no sabien a què es volien dedicar, però que l’orientadora els ajudava moltíssim. I, mentrestant, no tiren la tovallola.

Cris, protagonista del còmic, dibuixa molt bé. Com de bé fan la cultura i l’art per evadir-se, en un entorn de vulnerabilitat?

Aquest és un altre aspecte que vaig voler apuntar i que va lligat amb un discurs més personal. A mi l’art m’ha salvat la vida. No soc exagerat. Al meu entorn hi ha hagut gent que no ha sabut a on agafar-se i la vida els ha costat molt. Jo ho vaig tenir molt clar. Els llibres, les pel·lícules a casa o al cinema, la música, la cultura ens han salvat a molts.

Al protagonista, que és molt autobiogràfic, també el volia fer passar per aquí. I això em fa pensar què poc es treballa l’art i la poesia en una franja d’edat en què és tan important comunicar-se i fomentar el seu vessant creatiu. Quan faig presentacions, a vegades trio professors d’artístics perquè m’acompanyin, perquè m’agrada parlar de la importància d’això. El còmic es llegeix molt ràpid, es llegeix en imatges. Amb els alumnes parlo de què vol dir el blau, què vol dir que aparegui el color i què vol dir que l’última pàgina sigui un croquis d’un dibuix per acabar.

Comentes que, en un mes i mig, ha sorprès l’èxit del llibre i que hi ha persones que han demanat una continuïtat. Hi ha més projectes d’aquest tipus a curt i mitjà termini?

Ha estat molt intens. Prevèiem que funcionaria, però no m’esperava que tant. Crec que ni l’editorial Comanegra ni la Fundació Bofill esperaven aquesta resposta. Hem abordat un tema que és molt necessari d’abordar. A Catalunya hi ha gairebé un 17% d’abandonament escolar prematur i la mitjana europea és d’un 9%, que ja es considera molt alta. És una barbaritat.

Hem de ser conseqüents i donar una segona vida al còmic. Molts centres i docents ens ho demanen i estem pensant en dissenyar també algun tipus d’acció. Ara fem presentacions molt participatives. Això vol dir que hem de seguir per aquí.