Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hem constatat el que pot produir l’escalfament global i el canvi climàtic, que afavoreixen l’aparició i expansió de nous virus cada vegada més mortífers. La desaparició d’espècies, la disminució brutal de la biodiversitat, l’actual sistema de producció d’aliments (que alhora fa augmentar la fam al món), ho permeten. Els primers responsables de l’extensió de la pandèmia són els continuats viatges amb avió dels dirigents de les empreses multinacionals que recorren tot el món. Les dues primeres persones infectades a Espanya provenien d’Anglaterra i d’Alemanya, no pas de la Xina.
Haurem descobert, si encara no n’estàvem convençuts, que la Unió Europea només està al servei del capital. No ha estat capaç de cap actuació solidària, després d’haver imposat, el 2008, les grans retallades als serveis públics. Es ben curiós que antics països comunistes, com Cuba, Xina i Rússia, hagin estat més a l’alçada que els nostres socis europeus i els amics nord-americans.
Els dies de tancament hem experimentat situacions i vivències noves. Tancats a casa convivim junts, els grups familiars més o menys amplis. Convivint als nostres habitatges, que també són més o menys grans, més o menys còmodes. Per tant, tothom no haurà passat el confinament de la mateixa manera, com tampoc vivim de la mateixa manera. I, com no podia ser menys, el virus ha matat més persones de classe social baixa que no rica. Països, zones, barris amb rentes baixes han patit la malaltia amb una proporció molt superior que les zones amb rendes altes. Sempre reben els mateixos: tant front les catàstrofes anomenades naturals com davant les epidèmies.
Les retallades dràstiques a l’estat del benestar de tot Europa han produït la falta de recursos davant les necessitats de fer front al coronavirus. I a casa nostra les persones responsables d’aquelles retallades, tant a Catalunya com a tot Espanya, no tenen cap responsabilitat en la quantitat de morts que s’haurien evitat amb un sistema de salut potent com teníem? Per què han mort tants avis a les residències? Qui ha fet deixadesa de funcions permetent residències privades pensades per fer negoci i no per atendre a les persones grans?
Les conseqüències socials de la crisi sanitària seran duríssimes. Seria bo que no passés com a l’anterior crisi de 2008: va provocar les enormes retallades. Evidentment no es va voler aprendre de la crisi. El sistema econòmic ha continuat igual. Ara, el 2020, ens trobem enmig d’una crisi climàtica, econòmica i sanitària. No ha aparegut ara, ja hi era present: el virus l’ha evidenciat de manera palpable. Si a nivell majoritari en fóssim conscients hauríem de canviar les prioritats de l’economia, del consum, de la seguretat. Caldrà parlar que l’economia ha d’estar al servei de les persones. Perquè la crisi del virus portarà un augment de l’atur i de les situacions d’exclusió social, dels desnonaments…
La situació inesperada de confinament generalitzat ha evidenciat, com en tota emergència, el millor i el pitjor de les persones. Al costat d’autèntics fets de solidaritat, col·laboració i ajuda mútua, hem trobat tot el contrari, repressió, denúncies a veïns o veïnes, violència policial injustificada. Poderosos posant per davant de la salut els interessos empresarials. Vetllem perquè la sortida del confinament no porti un augment dels comportaments autoritaris, que disminueixi la democràcia política, que els que dominen no continuïn rient-se’n de la resta amb donacions caritatives després d’evitar impostos i evadir capitals. Que els simpatitzants dels feixismes no augmentin la seva influència davant una societat que té por.
Si han aconseguit imbuir-nos amb la por que hem passat aquests dies d’incertesa pel futur, podran fer el que vulguin. La por és necessària per a la supervivència individual i col·lectiva, però ha de ser una por controlable. Si no la podem dominar estarem a mercè dels que la gestionen. I n’hem tingut uns quants exemples al nostre país i arreu del món. L’augment de la crisi a tots els nivells pot fer augmentar les pors de la població; i davant les incerteses, de cara al futur immediat, fer més cas als missatges de les ultradretes o neofeixismes.
Quanta importància han tingut els aspectes de cura, d’ajuda, d’escoltar, de compartir…! De tot allò que en diem femení. El personal sanitari és majoritàriament femení, un element a tenir en compte; segurament ha millorat l’atenció als pacients i a les persones que malauradament ens han deixat, separades dels seus familiars.
L’escola postconfinament com serà?
La crisi està evidenciant, com dèiem, realitats que ja eren presents al nostre sistema social, que inclou el sistema d’ensenyament. Hauríem de canviar l’educació (no només l’ensenyament). Augmentar la implicació de les xarxes comunitàries existents a barris i pobles, els recursos necessaris perquè totes les activitats es facin de manera equitativa, que incloguin tothom. És molt probable que les desigualtats entre l’alumnat a partir de la seva procedència social hauran augmentat.
Ens adonarem del paper bàsic de l’acció tutorial, del paper dels adults vers infants i adolescents. També el personal docent és majoritàriament femení i la consideració feta al personal sanitari la podem fer aquí de la mateixa manera. Primer cuidar, ajudar, escoltar, compartir… Després vindran els continguts i les competències. Sense una bona acció tutorial, sense bona orientació educativa els aprenentatges quedaran coixos.
Les criatures i els adolescents han passat moltes setmanes tancats a casa; han viscut la situació inesperada amb reaccions molt diferents. Ha estat molt greu i equivocat tancar-los i no deixar-los sortir. Quants països ho han fet? Hom podia sortir a passejar el seu gos però no el seu fill o filla. Ha estat bo per a la salut mental dels infants? I dels adults que ho han patit al seu costat, que han vist i sentit com patien?
Ens hem adonat com n’és d’important l’educació que podem oferir a les generacions joves des de tots els àmbits: el que hem après petits i grans aquestes setmanes. La col·laboració estreta entre els espais escolars i els altres espais on es mouen els nostres fills i filles pot compensar les angoixes que han passat. L’educació, en el seu sentit més ampli, ajudarà a elaborar els dols de tot allò que s’ha perdut i a enfrontar el futur amb il·lusió.
Al llarg de les setmanes tancats a casa hem constatat que totes les famílies eduquen perquè totes tenen els coneixements del que en diem cultura. Des del món de l’ensenyament, de vegades, podem pensar que només els coneixements acadèmics són importants.
Què podem fer més? Amb tot el que hem escrit diria que cal reflexionar per poder anar a contracorrent –com tantes vegades fem a les escoles– del que ens espera, del que voldran imposar-nos: una societat més autoritària i fer pagar la crisi als més dèbils. Com docents i ciutadans tenim una tasca important al servei del nostre alumnat i les seves famílies. Per exemple, com es fa habitualment, reflexionar sobre el que ha passat i continua passant amb el corresponent esperit crític que ha de caracteritzar tota acció educativa.
Haurem de vetllar perquè tothom tingui les necessitats bàsiques cobertes: sostre i alimentació, i les relacionals, que se sentin estimats.
Augmentaran els actes racistes (com ha passat durant el confinament), el rebuig a les persones amb diversitat funcional, hi haurà passes enrere en el procés d’integració, passes enrere en la lluita contra la segregació escolar. Ens haurem de convèncer i practicar que sols no podem avançar: ens necessitem els uns als altres.
Hem de seguir lluitant per revertir les retallades al món de l’ensenyament públic, per tenir els recursos mínims per poder atendre com cal tothom, per poder adequar-nos a les necessitats del nostre alumnat divers i desigual. Pensar que, més que els avenços tecnològics, és important la cohesió social, que ningú quedi marginat, que ens puguem considerar persones humanes amb igualtat.
