Opinió

Participació i democràcia a l’escola

Els veïns del barri acabem de rebre una invitació de l’Ajuntament per a participar en els pressupostos participatius, valga la redundància. L’assumpte consisteix a respondre a una enquesta telemàtica en la qual cadascun de nosaltres hem d’optar per tenir més papereres al parc, asfaltar algun sot de la calçada i una cosa relacionada amb tenir més banquets per a descansar. Ah! també hi ha una opció perquè tu digues alguna altra proposta alternativa. Però es comprendrà que, amb les opcions anteriors, poc ànim queda per a imaginar una altra possibilitat que no tinga a veure amb els nyaps urbanístics. A mi, no obstant això, se m’ha ocorregut dir-li a l’alcalde, en el petitó espai que em deixa l’enquesta, que la participació és una cosa molt seriosa, que molts veïns i veïnes abans que nosaltres es van deixar la pell per activar en els barris espais de trobada i discussió sobre la millora de la qualitat de vida i les reivindicacions socials que implica. També li he suggerit que una bona idea seria dedicar aquests pressupostos a contractar educadores i educadors socials que ens ajuden als veïns i veïnes a aprendre i desenvolupar actituds, procediments i normes que aprofundeixin en el sentit més noble i pràctic de la democràcia.

Però bo, aquestes són les coses del barri. Les porte aquí ara perquè em temo que en les coses de l’escola pot passar una miqueta del mateix. M’acabe de trobar a un amic mestre que en preguntar-li per l’escola en la qual treballa em diu que està molt content perquè “gairebé no es fan reunions (sic)”. En la conversa, a més de les immediates relacionades amb la pandèmia, apareixen qüestions com les dificultats per a la coordinació, que cadascun entén les coses d’una manera, que les famílies no s’impliquen, que l’alumnat passa de tot i que cada vegada arriba més burocràcia a l’escola, però el concepte democràcia, socialment buidat, desapareix de la conversa.

M’acabe de trobar a un amic mestre que en preguntar-li per l’escola en la qual treballa em diu que està molt content perquè “gairebé no es fan reunions”

Encara que cadascuna de les qüestions de la vida quotidiana de l’escola està impregnada d’una manera d’entendre i practicar la democràcia, el concepte desapareix de la conversa perquè com a tal no constitueix un problema pràctic, i problemes ja tenim massa com per a ocupar-nos d’altres nous. Vençut i desarmat el concepte, es van acabar els episodis crítics. De la mateixa manera que a l’alcalde no se li ha ocorregut pensar perquè no hi ha veritable participació ni democràcia en el barri i llança uns desmobilitzadors pressupostos participatius, tampoc sembla que l’escola –una societat a escala reduïda– necessite vincular els problemes concrets, quotidians, a una forma més àmplia d’entendre el sentit i el valor de la democràcia. I això és un problema.

Perquè la selecció de sabers amb els quals s’estructura el currículum, la manera en què organitzem la complexitat de tasques a l’aula, el reconeixement o no d’identitats, cultures i llengües, les normes, drets i deures, els espais compartits i els espais de privilegi, l’abordatge dels conflictes, la profunditat o la lleugeresa que atribuïm al concepte d’allò públic, els formats i el sentit de l’avaluació, entre moltes altres situacions del quotidià escolar, remeten a una concepció de la democràcia i des d’aquesta concepció, a una o altra manera d’actuar.

Un professor de Física i Química en un institut de l’Alemanya dels anys 30 estava profundament enamorat de la ciència i del que aquesta li descobria de la naturalesa i de les persones. Gaudia amb els seus alumnes en el laboratori. Però quan sortia al carrer tremolava amb preocupació en adonar-se de com els joves i la gent en general  adoptaven actituds cada vegada més violentes. En la premsa es podien trobar exemples de com cada dia es valorava menys la dignitat humana i els drets individuals i col·lectius de les persones, al mateix ritme amb què els oportunistes anaven pujant graons socials. Llavors, pensant en les seves classes i en l’elecció dels temes que es treballaria en el programa cada trimestre, es trobava amb l’inevitable dilema de prioritzar. Uns dies pensava que el més important era…

Aquest és un fragment d’un escenari publicat en uns materials per a la formació docent elaborats per un moviment de renovació pedagògica i que amb el títol Viure la democràcia a l’escola va publicar, fa ja uns anys, l’editorial Graó. En aquest cas el que es pretenia amb aquest escenari era provocar en el professorat la discussió sobre els criteris amb els quals se seleccionen els continguts curriculars i la reflexió sobre la relació entre ciència, ètica i política. Durant massa temps hem pensat que ciència i democràcia són coses diferents que no han de barrejar-se, però també fa temps que venim observant que les decisions sobre el que s’ensenya i sobre el que no s’ensenya a l’escola i qui pren aquestes decisions, van acompanyades de valors i ideologies no discutides que solen beneficiar a uns grups socials en detriment d’uns altres. El capital cultural declarat com a coneixement oficial és un coneixement filtrat a través d’una complexa xarxa de relacions de poder.

Perquè la qüestió, finalment, és a qui li correspon impulsar, reconèixer, fomentar, conrear, en el teixit de les relacions socials a l’escola, la consciència del valor de la democràcia real posant en el centre de les decisions i tasques concretes i quotidianes el sentit mes profund i veritable de la democràcia radical. I ja que estem, no està de més recordar, ara que s’està difonent un qüestionari per abocar opinions sobre la reforma curricular del ministeri, allò que deia Jesús Ibáñez: hi ha una forma de recerca social, una manera de fer preguntes, irreversiblement articulada amb la ideologia dominant, i això converteix la pregunta en poder; la resposta en objecte d’aquest poder; i a qui pregunta en simple “operador distributiu” o “algoritme“. Una altra cosa seria plantejar un esquema reflexiu en el qual el saber produït puga permetre als participants –subjectes subjectats/subjectes-en-procés– una acció crítica sobre el camp socio-institucional. En efecte, això seria una altra cosa.