Opinió

Per molts anys, Bibliomèdia!

Al llarg d’aquests anys, som moltes les persones dedicades a l’educació que hi hem estat vinculades. La meva és, de ben segur, una de tantes històries que la celebració dels 25 anys del grup ha fet emergir, com si del bell record d’un viatge es tractés.

Tot va començar amb una trucada. Recordo que era el mes de juliol de fa uns quants anys. L’escola estiuejava: hi havia aquell silenci incòmode i xafogós que només els alumnes poden omplir; i els alumnes, al juliol, ja ho sabem, no estan per orgues.

El telèfon va sonar a dins d’una aula buida on comptava cadires i taules i, com sol passar, una cosa en va portar una altra i em vaig trobar col·laborant amb Bibliomèdia.

Va ser un viatge al cor de la biblioteca escolar francament absorbent. A banda de la coneixença de la gent de Bibliomèdia, que va influir molt en l’enfocament de la meva tasca com a professor de llengua catalana i literatura a secundària, relaciono el període de temps en què hi vaig estar vinculat amb l’experimentació. Així, en unes jornades hi vaig presentar una proposta, la bibliotasca, inspirada en les webquest, però centrada en la biblioteca.

Cal dir que mai ha estat una proposta reexida. Us seré franc, no crec que en faci ús ningú; però que caram, encara avui me’n serveixo per inocular el verí de les lletres als alumnes, perquè sospito que una part de la feina del responsable de la biblioteca escolar, del mestre o professor, potser una de les més lluminoses, és portar els alumnes a indrets sorprenents, meravellosos, desconeguts. Això m’ho va posar a l’abast la relació amb Bibliomèdia. Em valdré d’una metàfora per explicar-vos-ho.

Imaginem que un grup de treball de biblioteca escolar lloga un autocar per fer un viatge.

El paisatge hi té molt de pes en aquesta història. Des de la finestra, el contemplo embadalit (ara és el de la competència informacional, posem per cas), i utilitzo el viatge amb finalitats constructives. Quan torni a casa ho posaré en ordre, des de primer de primària a quart de secundària.

Una part de la feina del responsable de la biblioteca escolar, potser una de les més lluminoses, és portar els alumnes a indrets sorprenents, meravellosos, desconeguts

Ara, el viatge fa un gir, i ens adonem que a l’autocar no hi ha alumnes. Sort que aviat fem una parada i ho esmenem. No cal dir que ja tenen més sentit els paisatges que coneixem i que fem conèixer.

I més enllà, potser és el soroll, potser són les ganes de gaudir del paisatge sense vidres pel mig. El cas és que, en un moment donat, el que fem és deixar l’autocar al costat de la carretera i conversar amb els alumnes tot estirant les cames.

Després, de nou dins l’autocar, comencem a pensar que el viatge serà llarg perquè no hi ha dubte, ara per la finestra apareixen tastos de literatura universal. Dit d’una altra manera: estem fent la volta al món.

I cadascú per on l’enfila. Un passatger demanarà al conductor que aturi l’autocar per valorar-ne els seus components: els seients, els frens, els miralls, els pneumàtics… Tot suma. L’altre aprofita l’avinentesa per conversar amb el conductor amb una tassa de te al davant.

Hi ha qui es dedica a observar la trajectòria de l’autocar en relació al paisatge; li interessa la botànica i la geologia. Per algú, res millor que prendre nota de la manera com el conductor agafa el volant, el canvi de marxes, com s’inclina per agafar una corba… I un altre, en arribar a un bell indret, comprova que els alumnes no hi han estat abans i, acte seguit, els demana que baixin de l’autocar a preparar una exposició, i més endavant, en un indret més feréstec, els en demanarà una altra, i una altra.

Al cap i a la fi, veiem, doncs, que aquest viatge que vam tenir l’oportunitat de fer dies enllà no va tenir un únic itinerari, sinó que en tingué tants com viatgers el van fer. I ja sabem que quan anem amb autocar el paisatge es desplaça per les finestres. Però quin paisatge? Això és cosa nostra. El paisatge el fem nosaltres. Els alumnes o els usuaris, com els hi vulguem dir, ens preguntaran quant falta per arribar, si ho fem malament; o en voldran més, potser fins i tot es preguntaran com serà tot això en el futur, si ho hem fet bé. Això també ho vaig aprendre llavors.

Gràcies, gent de Bibliomèdia, i per molts anys!