Opinió

Per què hi ha reticències a permetre la creació d’escoles petites?

Imagina una escola petita on els educadors poden cuidar les relacions i les vivències emocionals dels infants, un espai on els nens aprenen en base als seus ritmes i processos perquè els mestres poden acompanyar-los en petis grups, un centre on la corresponsabilitat i el diàleg amb les famílies és una realitat en el dia a dia.

Espais educatius petits com aquest o bé són escoles rurals, o sovint neixen de la iniciativa de famílies o de cooperatives petites d’educadors i famílies. Ara bé, quan aquests espais educatius autogestionats tracten d’acollir infants en l’etapa d’escolarització obligatòria (6-16 anys), la majoria desapareixen, ja que no poden complir amb una normativa arquitectònica pensada per regular la creació de centres educatius de grans dimensions.

Es permet que hi hagi escoles estatals rurals, unitàries, petites, però la llei no contempla aquesta possibilitat per a les iniciatives populars.

Per crear una escola autogestionada, la normativa requereix unes instal·lacions pensades per a escoles privades enormes: cal una aula per nivell, aules de desdoblament i reforços, una biblioteca de 45 m², sis lavabos, sala de mestres, d’administració, de famílies, una sala polivalent de 100 m², un pati de 900 m², etc. I cal tot això independentment del nombre d’infants. És a dir, tant se val si el centre està pensat per acollir 50 o 500 alumnes, els requisits normatius són els mateixos.

No estem qüestionant que les escoles compleixin els requisits arquitectònics necessaris per garantir un entorn de qualitat – edificis propis, il·luminació, amplitud, mesures de seguretat, etc. –, sinó l’absurditat de la rigidesa del plantejament actual. Imagineu, per fer un paral·lelisme, que a qualsevol bar o restaurant li demanessin tenir una sala de 400 metres, 8 cambrers i 9 lavabos. No tindria cap sentit, oi?

Aquesta normativa impedeix, de facto, l’exercici d’un dret recollit a la Constitució: el dret de les persones a poder crear un centre educatiu. I restringeix aquest dret a grans corporacions econòmiques.

Des de diverses associacions i col·lectius fa molts anys que parlem sobre aquest tema amb els representants polítics al Parlament i amb el Departament d’Educació, i tots ens diuen sempre que tenim raó, que cal canviar la normativa.

L’any 2017 vam aconseguir una resolució unànime de la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya a favor de canviar la normativa. Tots els partits polítics amb representació parlamentària, tots, es van manifestar a favor de modificar la normativa. Però en arribar la resolució al Govern, no hi va haver tampoc cap acció.

Any rere any, el Departament d’Educació o els governs municipals tanquen espais educatius petits construïts amb l’esforç, la il·lusió i el rigor pedagògic de mestres i famílies. La situació que es desencadena acostuma a ser molt dolorosa per als infants, les famílies i els educadors d’aquests espais que, de la nit al dia, es queden sense escola.

Quan una situació injusta és denunciada durant tant de temps i l’Administració no actua pot ser per dues raons: que no interessi que el dret pugui ser exercit o que el col·lectiu afectat sigui tan petit que no mereixi l’esforç

Quan una situació injusta és denunciada durant tant de temps i l’Administració no actua, pot ser degut a dues raons: que no interessi que aquest dret pugui ser exercit, o bé que el col·lectiu afectat sigui tan petit que no mereixi ni l’esforç que implicaria canviar la norma. M’agradaria especular una mica sobre els possibles arguments pels quals l’Administració pot estar no actuant per permetre la creació d’escoles petites.

1. Per la major dificultat de controlar-les?

Potser pensen que si es creen més escoles petites, caldrà dedicar hores d’inspecció per controlar que no apareixen centres amb ideologies o pràctiques pedagògiques ‘extremes’. Ja sabem que aquesta situació també es dona actualment en centres homologats que, per exemple, encara avui en dia separen els infants per gènere. Però potser hi ha la por a què aquests extremismes es puguin exercir per grups socials amb menys capital econòmic.

Si observem altres països on la normativa de creació de centes és més inclusiva, com ara Dinamarca, podem comprovar que aquesta situació imaginada no es dona, perquè les Administracions compten amb mecanismes de sobres per exercir la seva funció de vetlladora de drets i responsabilitats: aprovació de projectes educatius, inspeccions, titulacions del professorat, currículum, exàmens, etc.

2. Perquè aquestes escoles poden desproveir el sistema públic de famílies progressistes?

Si es permet que hi hagi escoles petites autogestionades, potser algunes famílies descontentes amb el sistema públic s’aventuren a crear un centre educatiu. Si la situació s’estengués, podria generar un escenari de major desigualtat dins del sistema. L’argument recorda una mica la crítica d’alguns moviments d’esquerres al fet que hi hagi escoles privades concertades i escoles públiques amb pedagogies diferenciades (o ‘avançades’), atès que pot tenir com a conseqüència la creació de xarxes diferenciades i fins i tot de guetos escolars; centres on acaben anant les famílies amb menys recursos culturals i econòmics, perquè la resta busquen solucions pròpies.

L’argument té una importància cabdal per a la Societat: la pèrdua d’equitat no ha de ser el preu a pagar pel dret a la diversitat, tenint en compte que aquesta llibertat d’elecció sovint tan sols pot ser exercida per certs grups culturals i econòmics que no han de lluitar en el dia a dia per la seva supervivència.

Si hi hagués consens, però, la solució a aquesta aparent oposició entre equitat i diversitat seria molt senzilla: màxim de recursos humans i materials per a les escoles més desafavorides i criteris de qualitat educativa per a tots els centres. En ple segle XXI hi ha suficient evidència psicopedagògica per determinar què és i què no una educació de qualitat. Això, avui dia, no és una qüestió d’opinions.

Però com que no hi ha ni tan sols acord sobre quin és l’objectiu prioritari del sistema educatiu – preparar els infants per incorporar-se al món laboral, transformar la Societat, o bé ajudar els infants a créixer com a éssers humans- el sistema està desordenat i es percep com un camp de batalla entre grups amb diferents valors i interessos. I, aleshores, les minories paguen el preu d’haver de renunciar a drets fonamentals.

La democràcia representativa actual legitima la cultura del guanyar i del perdre, en comptes de la cultura del consens, o com a mínim de l’acord. No es governa per a tothom. Com diu aquella coneguda cançó de desamor d’ABBA, The Winner Takes It All. El grup polític que accedeix al poder, encara que disposi d’un minse marge de majoria, se sent legitimat per imposar els seus valors i polítiques a la resta, situació que genera molta frustració i ànsia de revenja. Però en algun lloc caldrà trencar aquest cercle d’exclusió.

Per altra banda, l’argument de la desigualtat no contempla un fet rellevant: atès que els Estats difícilment invertiran els recursos necessaris en educació, degut al sotmetiment a les polítiques dels organismes internacionals i també a que l’àmbit de l’Educació no acostuma a proporcionar rèdits polítics a curt termini, l’aparició de moviments de renovació pedagògica com el que hem viscut als darrers anys pot generar una evolució en tot el sistema, tot i que momentàniament no afecti tots els centres per igual i pugui augmentar temporalment la diversitat entre alguns centres.

Gran part de les innovacions que acaben estenent-se a la majoria d’escoles tenen el seu bressol en espais educatius petits, on es donen unes condicions més favorables per portar a terme experiències de millora. Justament aquesta és la realitat que hem viscut durant la passada primavera pedagògica, un procés d’innovació que ha quedat interromput per la pandèmia i que certament ha tingut un abast limitat, però que es va originar en escoles petites o en procés de creació i que es va estenent, i continua fent-ho, a la resta del sistema. En aquest sentit, tenir cura dels marges no tan sols és legalment i moral una obligació de l’Administració, sinó que és una manera de cuidar l’aparició d’experiències inspiradores per a la resta del sistema.

3. Perquè significa facilitar l’existència d’escoles de dretes o d’esquerres?

La majoria d’espais educatius autogestionats petits que són la iniciativa de cooperatives de famílies i mestres s’inspiren en pràctiques pedagògiques innovadores i en ideologies polítiques progressistes. En aquest sentit, tenen més afinitat amb els plantejaments d’esquerres. Tanmateix, atès que des del punt de vista de l’Administració són classificats com a escoles privades, sovint no compten amb el suport dels moviments d’esquerres que defensen tan sols l’ensenyament públic.

En conseqüència, es troben en el terreny de ningú. No són d’interès polític ni per als partits de dretes –atès els plantejaments ideològics o pedagògics– ni per als partits d’esquerres –que no volen donar suport a cap iniciativa a la qual se li assigni l’adjectiu de privada–.

Per fer més dramàtica la situació, independentment de si cap d’aquestes especulacions és real, la situació afecta un col·lectiu tan relativament petit que, des del punt de vista dels rèdits en nombre de vots, tampoc no desperta l’interès de cap partit polític. De manera que la falta d’acció pot ser deguda simplement a la percepció de que no paga la pena ni l’esforç de pensar possibles solucions.

Arribats a aquest punt, què ens queda a les persones que no ens resignem a exercir el dret a crear escoles petites i no disposem d’un milió d’euros oblidats a l’altra butxaca? Tan sols ens queda denunciar aquesta situació que considerem injusta, continuar buscant el diàleg amb les administracions per tal d’aportar solucions a les dificultats que aquestes han d’afrontar i sobretot enxarxar-nos per guanyar rellevància i capacitat d’interlocució.

Per això, des del Caiev, com a primera entitat promotora, fem una crida a participar en la Jornada a favor de poder exercir el dret a crear escoles petites, que tindrà lloc el dissabte 26 de novembre, a Barcelona.

Si voleu participar en l’organització de la jornada o voleu col·laborar com a entitat en aquesta crida, podeu consultar el web o bé escriure un missatge a caiev@caiev.com

Ser profundament estimat per algú et dona força, mentre que estimar algú profundament et dona coratge

Lao Tse, Tao te king