Actualitat

Per què hi ha tan poques dones rectores? Estereotips i dificultats de conciliació a la universitat

Les dones són majoria a la universitat pública espanyola. Són més alumnes i més professores, tenen certa paritat en llocs de responsabilitat intermedis però, quan un treu el cap als rectorats, descobreix que són molt poques. En concret, de les 50 universitats públiques que hi ha a l’Estat (47 presencials, 1 no presencial i 2 especials) només 9 (18%) estan governades per dones. A Catalunya el percentatge millora una mica: de les 8 universitats públiques (7 més la UOC), n’hi ha 2 (25%) amb dones rectores: Margarita Arboix (UAB) i Maria Josep Figueras (URV).  Una altra dada: des del 1982, quan va arribar la primera dona rectora (Elisa Pérez Vera, a la UNED) només n’hi ha hagut 20 a les universitats públiques.

Fa uns dies, la Fundació CyD i Dones&CIA van reunir sis de les rectores espanyoles en una taula rodona per parlar del lideratge de les dones a la universitat: Rosa Aguilar (Universidad de La Laguna), Eva Alcón (Universitat Jaume I), Pilar Aranda (Universidad de Granada), María José Figueras (Universitat Rovira i Virgili), Maria Vicenta Mestre (Universitat de València) i María Antonia Peña (Universidad de Huelva). Sis dones de dilatada carrera professional, tant com investigadores com docents, que un dia van decidir fer el salt a la lluita pel rectorat.

Primer enemic, la càtedra

La dificultat principal perquè les dones facin carrera a la universitat és la falta de corresponsabilitat de molts homes respecte a les cures i la criança. Les dobles i triples jornades pesen molt en els claustres universitaris. Per poder plantejar-se ser rectora d’universitat, el primer és aconseguir una càtedra. I per anar guanyant els punts suficients, cal investigar. I per a investigar cal deixar de costat la vida personal i familiar, almenys en part. Requereix molt de temps de dedicació.

Dèia Eva Alcón (rectora de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana) que «no vull parlar de conciliació, sinó de corresponsabilitat». Si hi ha tan poques rectores a Espanya «no és perquè no sabem, sinó perquè el camí és llarg i costós». Més per a elles que per a ells. «És una carrera que es nodreix dels espais personals», assegurava María Antonia Peña, rectora de la Universidad de Huelva. «Són els homes els que han de començar a criar als fills».

Maria Vicenta Mestre, rectora de la Universitat de València, ho veia de manera similar, ja que  «quan la dona està sola, o cria o cuida a altres persones, ho té més difícil. Primer cal ser catedràtica; la bretxa és aquí». «Per primer cop a la història, tenim una societat en la qual homes i dones estem igual de preparats per liderar la universitat –explicava María José Figueras, rectora d’URV–. Però per ser rectora, cal ser catedràtica i en la meva universitat n’hi ha un 27%. És més probable que arribi al rectorat un home. Aquest és el veritable sostre de vidre que hem de trencar».

La bretxa comença als doctorats

La bretxa de gènere a la universitat pública comença amb el salt a la docència. Les xifres així ho confirmen. Segons dades recopilades per la Fundación Cyd, avui es matriculen i accedeixen a la universitat més dones que homes (54,8%), amb una diferència pronunciada en grau (55,1%), en màster oficial (54,8%) i equitativa en doctorat (49,9%). Pel que fa als nivells d’assoliment, les dones aconsegueixen també millors percentatges, amb un 58,7% total d’egressades (59,8% de dones en graus, 57,8% en màsters oficial i 52,6% en tesis doctorals llegides).

Si s’analitzen les matriculacions per àmbits, les orientacions que major percentatge de dones tenen són: Educació infantil (92,7%), Logopèdia (91,5%), Protocol i esdeveniments (89%), Igualtat de gènere (87%), Teràpia ocupacional (84,1%), Pedagogia (83,5%), Treball Social (82%), Educació Social (81%), Infermeria (81%) i Traducció i interpretació (80,7%). A l’altre costat, només representen el 12,1% dels matriculats a Informàtica i menys del 15% en algunes enginyeries com a Elèctrica, Mecànica o Electrònica industrial i automàtica. I tant als graus com als màsters, les dones registren millors indicadors d’acompliment que els homes.

No obstant això, des del moment en el qual opten per un doctorat, les xifres comencen a igualar-se i fins i tot a decréixer fins al cim de la piràmide institucional. A penes el 15,8% de les professores funcionàries arriba a ser catedràtica a la universitat, mentre que el 30,5% dels funcionaris homes són catedràtics. És aquí on es produeix el desfasament més gran i el que explica que hi hagi només 15 rectores en el total d’universitats espanyoles (sumant públiques i privades).

«Hem de creure que podem»

«Per ser rectora cal presentar-se i no ho fem». Pilar Aranda és la rectora de la Universidad de Granada, i recorda que quan va sortir elegida fa 4 anys era l’única a tota Espanya. Per ella, una de les dificultats d’això passa per la falta de visibilitat de les dones a la universitat, a la qual cosa se sumen també els dubtes i les desconfiances o inseguretats personals, que no són poques. Ho resumia Figueras amb la seva experiència personal: quan uns antics col·laboradors li van plantejar que havia de presentar-se al rectorat va trigar dos mesos a prendre la decisió. Primer confiança i, després, no deixar-se convèncer per sentiments de culpa relacionats amb el més que probable abandonament (o semi abandonament) de la vida personal que cal assumir a partir d’aquest moment.

«Jo no he tingut sentiment de culpa –comentava Vicenta Mestre–. He fet carrera de recerca i docència, però també de gestió. He estat degana, vicerectora d’estudis, de professorat… No tinc aquesta culpa perquè he comptat amb el meu marit. Existeix aquesta marca social. Necessitem homes feministes, còmplices».

Si bé no només és això. Per Rosa Aguilar, rectora de la Universidad de La Laguna, «el problema són els estereotips. L’universitari és un entorn d’homes i per a homes. Et qüestionen pràcticament tot». «L’avanç social i la veu d’alarma que nosaltres mateixes hem donat han anat despertant consciències i està deixant entreveure un escenari, encara difús, de canvi. Necessitem moure’ns perquè aquesta transformació de la societat sigui real al més aviat possible», afegia Aguilar.

A això caldria sumar, segons van explicar diverses de les rectores, que en molts moments el treball de les investigadores queda invisibilitzat, o que els contractes relacionats amb la transferència de coneixement queden copats també pels homes. Segons va comentar la rectora de la Universitat de València, «només el 6% dels contractes de transferència» són amb equips liderats per dones.

En definitiva, la universitat no és aliena a les dinàmiques habituals en altres entorns socials. Les dones queden relegades a certes àrees del coneixement que, a més, tendeixen a ser menyspreades, menysvalorades. A més, han d’assumir dobles i triples jornades laborals, o renunciar a part de la seva vida personal i esforçar-se el doble per arribar al mateix lloc.