Opinió

Per què l’autoritarisme atreu els joves?

Un 16,4% dels joves catalans (18-25 anys) declaren que -en segons quines circumstàncies- prefereixen un règim autoritari (ICPS) i el 18,3% dels joves espanyols (18-24 anys) consideren Vox el partit ideològicament més proper (CIS). Són dades recents que confirmen el que ja sabíem per altres estudis: prop del 20% dels joves espanyols neguen la violència de gènere i aplaudeixen discursos xenòfobs. Una xifra en augment, fins al punt que a Espanya la ultradreta és la primera opció electoral dels joves després de l’abstenció.

Com sempre que intentem llegir un símptoma social, hem de buscar la multicausalitat. D’una banda, la rebel·lia, pròpia del cicle vital, s’imposa. Ser jove implica distanciar-se del que ja està constituït, de l’establishment, per apostar per la denúncia d’aquell sistema que es percep com a caduc. Els governants d’esquerra o de centre encarnen avui el sistema, amb els seus discursos i gestos. Els episodis de corrupció, gens infreqüents, confirmen aquest estatus.

Escollir els que es presenten com a antisistema és, avui, anar en contra, desprendre’s il·lusòriament de qualsevol lligam, i és per això que els Trump, Milei, Ayuso o Musk s’ofereixen com a semblants rebels, ‘víctimes’ -diuen- d’un sistema opressor. La “llibertat, carai!” és el seu crit de guerra. Que formin part de l’elit que denuncien és un petit detall sense importància. I que la seva idea de llibertat sigui hereva de l’antiga idea aristocràtica de la sobirania, que no troba més límits que la seva voluntat a costa de l’altre, tampoc sembla crucial.

Aquesta imatge de líders antisistema no s’improvisa, cal aturar-se, ara sí, en petits detalls vinculats al cos i la seva imatge. El tupè de Trump o la cabellera deslligada de Milei, les samarretes de Musk, la desimboltura -tocs d’allò vulgar i agressiu- d’Ayuso o els vestits ajustats d’Abascal són objectes que atrauen l’espectador. Trets que els fan populars, allunyats d’aquesta correcció política que rebutja l’heterodòxia i busca l’homogeneïtzació. Ells són del poble i vesteixen i parlen com la gent normal. Quan, recentment, Milei va participar en una estafa de criptomonedes al difondre-la per les seves xarxes, no va dubtar a defensar-se apel·lant a què ell només pot actuar com sempre ho ha fet, com un home normal, obviant el seu càrrec institucional.

Lacan ja havia al·ludit a la importància del petit bigoti de Hitler per destacar la seva incitació, mitjançant aquell tret personal, a una “identificació camuflada, secreta” de moltes persones que estaven profundament compromeses amb el procés del discurs capitalista. Abans, W. Reich havia insistit que les masses alemanyes no van ser manipulades en votar Hitler, al contrari, es va tractar d’un vot orientat per un desig feixista que compartien.

Les xarxes socials, novetat del segle XXI, col·laboren a aquestes identificacions col·lectives que, en nom d’una comunitat de l’odi, ignoren voluntàriament i cínicament la sort de cadascú. Per què, si no, votarien aquests ciutadans que mai salvaran de res perquè són simplement instruments útils dels seus interessos? Els joves necessiten també un relat triomfador en un moment en què les seves altes expectatives (s’han fixat en com proliferen les etiquetes d’Altes Capacitats, ansietat d’Alta Funcionalitat o homes d’Alta Valor) es desfan davant d’un abisme de precarietat. Es veuen sense feina ni habitatge digne i amb alta volatilitat a causa de l’impacte de la tecnologia i les emergències climàtiques i socials. Els menors de 24 anys són els únics que cobren menys avui que abans de la crisi de 2008 (PwC). Les seves dificultats en les relacions amb l’altre sexe també tenen la seva importància.

Seria un error criminalitzar-los, renyar-los sense escoltar-los i sense tenir en compte que ens confronten, amb la seva actitud, a un símptoma de l’època, com sempre van fer els joves. En aquest cas, a una profunda devaluació dels discursos polítics, a un abandonament de la paraula i del compromís amb ella. “El que fas, saps el que ets” (Lacan). No es tracta, doncs, de perseverar en la paraula buida -absent per complet de credibilitat i factor de violència- sinó d’arriscar noves maneres de fer política i d’incloure’ls en ella. Maneres que conjuguin el material amb la reivindicació d’una ètica del desig davant del puritanisme de l’odi.