Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquests dies tothom hi diu la seva -i sense haver esperat un temps prudencial per parlar amb prou autoritat- sobre els galdosos resultats de l’informe PISA. Però què hi diuen els que estan a peu d’aula? A peu d’escola? Poca cosa. Tenen feina. En general, destinen el seu temps a millorar el clima d’aula, a formar-se quan poden, a conèixer els seus i les seves alumnes perquè aprenguin més i millor, a potenciar el treball en equip, a intensificar les relacions amb les famílies i amb el món del lleure. O han de destinar el seu temps a omplir paperassa burocràtica o a fer i desfer horaris quan el conseller de torn té una bona idea, però no sap esperar el temps per posar-la damunt la taula de debat.
Ens cal un pacte sobre educació, però com que no tothom ho veu igual ens cal voluntat d’entesa per arribar a acords i per arribar a acords cal voluntat de consens i de renúncies, és clar. Ens cal d’una vegada per totes impulsar el tema de l’escola inclusiva. Ens cal entendre que des de l’escola, per bé que es pensi i es treballi, no es resoldran totes les desigualtats socials. Hi ha escoles d’alta complexitat perquè hi ha barris d’alta complexitat i ja sé que se’m dirà: però dins d’un barri d’alta complexitat hi ha escoles amb resultats diferents. Doncs analitzem les causes d’aquestes diferències. Segur que hi trobarem claustres que no canvien cada any d’escola, equips directius amb lideratges compartits, formació en centre, compromís que va més enllà dels horaris lectius, vincles amb les altres entitats del barri sobretot amb aquelles del món del lleure, biblioteques escolars que estiguin obertes amb professionals que motivin la lectura, especialistes que convinguin a cada centre, que no han de ser iguals perquè cada centre és cada centre… I fa falta publicitat de les experiències que milloren els aprenentatges, que es visibilitzin els centres i la feina que fan. Que les Melero, les Marquès- que es deixin de tanta cuina- els Ustrells de torn portin mestres als seus programes, que tots sabem què passa amb aquest del Burgo i la reina o què passa a la Renfe, però no sabem què passa a l’escola del costat de casa.
I per acabar: aixequeu el dit els que sapigueu qui va guanyar el premi Marta Mata o els guardons que porten el seu nom. Els heu vist en algun mitjà de comunicació? Jo no i em temo que no soc l’únic.
El Diari de l’Educació, 2025
3 comentaris
“Que les Melero, les Marquès- que es deixin de tanta cuina- els Ustrells de torn portin mestres als seus programes, que tots sabem què passa amb aquest del Burgo i la reina o què passa a la Renfe, però no sabem què passa a l’escola del costat de casa.”
Sí, senyor. Algú ho havia de dir. Potser l’escola “no vengui” però som humans per transcendir el mercat.
Hem d’aprendre d’altres països; a Dinamarca un nou-vingut no va l l’escola ordinària així que arriba. es van crear unes escoles a tots els barris amb les millors condicions per acollir els nou-vinguts, els millos mestres, ratios que no sobrepassin les dues xifres i un temps d’estada depenent de cada alumne, per introduïr-los a l’escola ordinària amb les bases imprecindibles per adaptar-se sense problemes al curs que els correspon: comprensió i expressió de la llengua, oral o/i escrita segons l’edat i nivell de matemàtiques per incloure aquell alumne, sense cap problema a l’escola que li correspongui segons el seu domicili. En aquesta escola pont, hi ha serveis especialitzats en psicologia, logopèdia, medicina, serveis socials, que d’una forma individual intenta anivellar tots els aspectes que aquest infant nou-vingut pot presentar. Hi ha alumnes que estaran en aquesta escola anivelladora uns mesos, d’altres potser un any, cafascú sl seu ritme.per passar a l’escola ordinària de la manera més suau perwué la integració sigui només un petit tràmit.
https://lacapsa.wordpress.com/2023/12/17/material-sensible/
Et deixo l’enllaç a l’article sobre els resultats PISA. Soc mestra de primària fins les orelles de feina, que mira de cercar algun raconet per poder escriure. Això sí, quan ens toquen el voraviu, trobo ràpid el forat.