Opinió

PISA 2025: els reptes d’aprendre en un món accelerat 

Cada tres anys, les proves PISA ens ofereixen una fotografia del que saben i no saben fer els joves de quinze anys a l’àmbit lingüístic, matemàtic i científic. És una fotografia útil, però continua sent això: una fotografia que només ens mostra una part de la realitat, però no tota la complexitat del sistema educatiu. 

Les dades de PISA 2025 –més enllà de l’escàndol de les dades catalanes, invalidades per excloure masses alumnes de necessitats educatives especials–  ens conviden, però, a mirar una mica més enllà de les puntuacions. A Espanya, els resultats han baixat respecte al 2022: 23 punts en lectura, 16 en matemàtiques i 8 en ciències. Però potser una de les dades que més ens hauria de fer pensar és una altra: la davallada és especialment significativa entre l’alumnat de nivell socioeconòmic més alt. Això ens porta a fer-nos una pregunta diferent: Què està canviant en la manera com els nostres adolescents aprenen? 

Potser és que llegim diferent? 

En lectura apareix un fenomen especialment interessant. PISA detecta més alumnes que llegeixen ràpid, però responen de manera incorrecta. Els anomenats lectors precipitats o atrafegats han passat aproximadament del 7% el 2018 a l’11% el 2025. 

Les dificultats augmenten sobretot quan la lectura es complica: quan cal mantenir l’atenció, relacionar informacions, interpretar diferents fonts o continuar esforçant-se quan la resposta no apareix de seguida. Això ens fa pensar que potser el problema no és només quines competències tenen els alumnes. També té a veure amb com s’enfronten a allò que els hi costa.  

No és que els nostres adolescents no llegeixin. De fet, llegeixen molt: missatges, posts de les xarxes socials, notícies, subtítols, instruccions… Però moltes d’aquestes lectures són breus, fragmentades i pensades per ser consumides ràpidament. Llegir un llibre i resoldre les activitats de PISA (o de les avaluacions diagnòstiques) és una altra cosa. Cal quedar-s’hi. Tornar enrere. Perdre’s una mica. Fer-se preguntes. Acceptar que potser al principi no entenem alguna cosa. I continuar. 

Carl Hendrick, investigador i divulgador en educació, ens convida precisament a no simplificar aquesta qüestió culpant només les pantalles. La tecnologia forma part del context, però hi ha alguna cosa més profunda en joc: la nostra cultura de la lectura i de l’atenció. Potser ens estem acostumant a llegir per trobar ràpidament una resposta, quan moltes de les coses que requereixen una comprensió més profunda, o que s’han d’aprendre, necessiten temps i atenció sostinguda.  

Una escola que acompanya l’aprenentatge 

Durant els darrers anys hem parlat molt de pantalles i d’atenció. I és evident que vivim envoltats d’estímuls. Però l’escola no pot limitar-se a intentar competir amb aquesta realitat fent-se més ràpida. També ha d’oferir altres experiències: Un llibre que ens acompanya durant setmanes. Una conversa que s’allarga. Una pregunta que no sabem respondre. Una activitat que ens obliga a tornar-ho a intentar. Un moment en què escoltem algú que pensa diferent de nosaltres. 

I això pren una rellevància especial quan parlem d’intel·ligència artificial. Avui podem obtenir una resposta en qüestió de segons. La qüestió fonamental és què volem que els nostres infants i joves continuïn fent per ells mateixos: llegir, comprendre, contrastar, argumentar, equivocar-se, crear, posar-se al lloc de l’altre, negociar… La tecnologia ens pot ajudar molt. Però potser precisament per això és més important que l’escola continuï oferint aquelles experiències en què el valor no està en arribar ràpidament al resultat, sinó en el procés que ens porta fins allà. 

PISA ens ofereix dades. Ens ajuda a veure alguns senyals. Però sobretot ens pot ajudar a fer-nos preguntes. I una d’aquestes preguntes podria ser aquesta: què necessitaran els nostres alumnes per aprendre, conviure i créixer en el món que els tocarà viure? 

No tenim totes les respostes. Però sabem que hi ha aprenentatges que no es poden accelerar. I que, enmig d’un món que canvia cada vegada més ràpid, continuar oferint temps per llegir, per pensar, per conviure i per construir vincles pot ser més important que mai. 

Fa unes setmanes, Genís Roca publicava una reflexió que connecta directament amb aquesta idea. Vivim en una societat que ha convertit la immediatesa gairebé en una exigència. Tot ha de passar ràpid. Però hi ha coses que no funcionen així. “Les coses serioses demanen temps”, escriu Roca. I educar n’és una. 

Potser, ara més que mai, educar és donar temps perquè les coses importants puguin passar. 

Pensar, sentir i estimar, ara més que mai.

Davant d’aquest escenari, pren encara més sentit una idea que forma part del nostre projecte des dels seus orígens: pensar, sentir i estimar. 

Pensar té a veure amb la nostra relació amb el coneixement. Amb aprendre a llegir en profunditat, a fer-se preguntes, a contrastar allò que trobem i a construir un criteri propi. Per això la biblioteca i l’hàbit lector tenen un paper tan important a les nostres escoles. No només perquè llegir ens ajudi a comprendre millor, sinó perquè els llibres ens ofereixen una manera d’apropar-nos al món amb més profunditat. 

Sentir té a veure amb els altres. Amb escoltar, dialogar, comprendre punts de vista diferents i aprendre a conviure. La Vida Social és, en aquest sentit, molt més que una estructura d’organització: és un espai on els alumnes participen, assumeixen responsabilitats i aprenen que formar part d’una comunitat també implica tenir cura dels altres. 

I estimar té a veure amb el vincle. Amb sentir-nos part d’un projecte, d’un grup, d’una escola. Amb descobrir que educar no consisteix només a adquirir coneixements, sinó també a construir una manera de ser i de relacionar-nos amb els altres i amb el món que ens rodeja. Ara més que mai, necessitem una educació que no renunciï a cap d’aquestes tres dimensions, i que ajudi l’alumnat a comprendre un món cada vegada més complex, convivint-hi i donant-li sentit.