Anàlisi

Quan la intolerància irromp a l’aula

L’aclamada directora polonesa Agnieszka Holland va dirigir la pel·lícula Vidas al límite (Total Eclipse, 1995), amb un elenc hollywoodià, després de triomfar amb pel·lícules tan personals com la mítica Europa, Europa (1990) o la britànica El jardín secreto (The Secret Garden, 1993). Total Eclipse és protagonitzada per un jove Leonardo DiCaprio i pel veterà David Thewlis, en els papers d’Arthur Rimbaud i Paul Verlaine, respectivament. DiCaprio faria just després les pel·lícules Romeo y Julieta de William Shakespeare (Romeo + Juliet, 1996) i Titanic (1997), que el catapultaria a la fama, i poc abans havia estrenat Diario de un rebelde (The Basketball Diaries, 1995), on interpretava el pas dur de l’adolescència a la maduresa del poeta, escriptor i músic nord-americà Jim Carroll (1949-2009), quan les drogues es van interposar en la seva brillant carrera com a jugador de bàsquet.

Aquest apunt és important, ja que alguns crítics van comparar les dues actuacions gairebé seguides (de fet, es van estrenar el mateix any malgrat que es van produir amb una certa diferència) de dos poetes rebels, però en el cas de Total Eclipse hi havia una singularitat que la feia diferent i polèmica: era la seva primera pel·lícula on interpretava un personatge homosexual, encara que les escenes pujades de to eren molt suaus i escasses. DiCaprio encarnava el jove poeta francès Arthur Rimbaud (1854-1891), durant els dos anys que va mantenir una convulsa relació amb el poeta Paul Verlaine (1844-1896). La pel·lícula es basava en l’obra de teatre homònima del 1968, escrita per un jove de vint-i-dos anys, el dramaturg, guionista, traductor i director de cinema britànic Christopher Hampton, que va ser l’encarregat de signar l’adaptació a la pel·lícula que finalment dirigiria Agnieszka Holland. Hampton es va basar en els diaris de Rimbaud i en les cartes dels dos poetes, abans, durant i després de la seva relació.

Rimbaud era un jove de províncies, amb distincions escolars en gramàtica, història i de composició en llatí, amb diverses traduccions al francès que encara es conserven, que tenia l’anhel de viure a París, per allunyar-se de l’entorn familiar (el pare, militar, va abandonar la mare i els tres fills i van passar problemes econòmics durant un temps), i per acostar-se al pròsper ambient literari de la capital. Després de diverses experiències complicades, entre viatges i retorns i estades a cases d’amics, finalment, li van recomanar que escrivís al poeta Paul Verlaine, que tot just acabava de tenir el seu primer fill amb la seva dona, que amb prou feines tenia disset anys en aquell moment. Verlaine, vint-i-set. Rimbaud en tenia setze quan li va escriure, afegint diversos poemes a la missiva. I li va contestar convidant-lo a París, amb un bitllet de tren al sobre. I així ho va fer, el setembre del 1871.

L’estada a París, sota la protecció de Verlaine, el va fer conèixer als grans autors del moment, amb qui intercanviava els seus poemes i interactuava creativament amb tothom. El mateix Victor Hugo (1802-1885), va arribar a batejar-ho com «el Shakespeare nen». La desimboltura creativa i la llibertat sobrevinguda (allunyat de la seva mare) va impulsar una època intensa i agressiva, on l’alcohol i les drogues li van passar factura, provocant notables topades i conflictes, com la ferida que va ocasionar en clavar un bastó a un cèlebre fotògraf, això sí, en estat d’embriaguesa, cosa que li va permetre salvar aquesta situació, almenys momentàniament. Finalment, Verlaine va decidir abandonar la seva dona i el seu fill i, literalment, escapolir-se amb el jove Rimbaud, amb qui deambulen per diferents ciutats, com Brussel·les i Londres, on van romandre un temps vivint de forma molt precària. I de manera molt convulsa, ja que les baralles entre la parella eren contínues i notables.

En un rampell, Verlaine el deixa i se’n va a Bèlgica, amb la intenció de tornar a tenir el perdó de la seva dona, i així ho comunica per carta a Rimbaud, que li proposa una nova trobada, que va tenir lloc en un hotel poques setmanes després. Verlaine, trasbalsat per tot el que han viscut els dos últims anys, decideix comprar una arma amb què havia avisat que utilitzaria per suïcidar-se si la seva dona no el perdonava, però aquesta pistola va ser utilitzada contra Rimbaud després d’una altra estrepitosa baralla, disparant-li, encara que només li va ferir el canell. Rimbaud va retirar la denúncia a la policia, però no es va salvar de la que va posar la seva dona, que el va denunciar per abandonament i sodomia (les relacions homosexuals estaven prohibides a França), pels quals va haver de passar dos anys a la presó, a més de convertir-se al catolicisme per expiar els seus pecats. Encara es veurien una vegada més després, a Alemanya, però com si fos un comiat.

La pel·lícula Total Eclipse narra precisament aquesta relació convulsa durant dos anys (per cert, en cap moment de la pel·lícula apareix la paraula homosexual o gai o similar, encara que se sobreentén pel context la relació existent entre els dos poetes). I, precisament per això, per centrar-se en l’evolució de la parella, des que es van conèixer fins al seu agitat final, per la qual cosa es va criticar Agnieszka Holland, especialment el fet que no hi hagués pràcticament cap referència a l’obra dels dos autors. En certa manera, la pel·lícula es complementa amb els poemes i viceversa, les dues obres artístiques es complementen entre si. De fet, just després d’acabar la relació, Arthur Rimbaud es va autopublicar (amb l’ajuda de la seva mare) la seva obra més important i famosa, Una temporada a l’infern (Une saison en enfer, 1873), de la qual es van imprimir cinc-cents exemplars, dels quals l’autor en va recollir uns quants (un per enviar a Verlaine). La resta, van ser trobats el 1901 al magatzem de la impremta M. J. Poot & Cía, descoberts per l’advocat Leon Lousseau, que va ser qui va ajudar a difondre aquest extens poema que ocupava només cinquanta pàgines i que es considera una de les grans obres de la poesia universal.

Ediciones Atalanta va publicar l’Obra completa bilingüe de Arthur Rimbaud (2016), en castellà i francès, amb edició i traducció a càrrec de Mauro Armiño, amb més de 1500 fulls on es recullen els escassos poemes, els seus diaris i quaderns, les traduccions del llatí que va realitzar i la seva gran producció epistolar. Diem escassos poemes perquè a la seva obra ja anunciava que deixaria d’escriure poc després de complir els vint-i-un anys, com així va fer (després va tenir una vida aventurera curiosa), i, finalment, va acabar morint relativament jove, amb només trenta-set anys, per un tumor a la cama i la posterior amputació de l’extremitat, de la qual ja no es va recuperar. Autor precoç i lúcid, té la capacitat d’inspirar els seus lectors: «Representa com ningú l’essència del que és modern, del que és nou, de la rebel·lia del futur, i que llança al món, amb inusitada ferocitat, una poesia que mai no perdrà la seva joventut. Aquest és el seu misteri», afirmava el responsable d’Atalanta, Jacobo Siruela, en una de les entrevistes promocionals davant la titànica publicació de l’obra completa del poeta.

La seva obra pòstuma ha tingut una gran influència en diverses generacions d’artistes de tota mena, especialment als poetes francesos coetanis simbòlics en què tant Verlaine com Rimbaud van ser autors destacats. El simbolisme fou al començament una reacció literària contra el naturalisme i el realisme, que exaltaven la realitat quotidiana, mentre que els nous corrents enaltien l’espiritualitat, la imaginació i els somnis. Rimbaud tindria un influx fonamental en el surrealisme, un moviment cultural desenvolupat a Europa després de la Primera Guerra Mundial, on de nou es fugia de la realitat fomentant el fet irracional i el fet oníric mitjançant la representació del pensament o del subconscient, coincidint amb la progressiva recuperació de l’obra del poeta.

L’obra Una temporada a l’infern (Une saison en enfer, 1873), de Rimbaud, l’única que va publicar en vida (encara que amb una escassa difusió en aquell moment, com s’ha comentat), és una referència ineludible per a qualsevol temari de literatura universal, com així constava en el pla docent de l’assignatura que impartia la professora Adela Stan als alumnes de desè grau de disset anys (equivalent, potser, a quart de secundària o primer de batxiller) al Col·legiul Nacional Mihai Viteazul a Turda, Romania, una petita ciutat de províncies, a uns quatre-cents quilòmetres de la capital, Bucarest. La professora Stan feia vint-i-tres anys que impartia docència en aquest institut, amb més de tres dècades d’experiència com a professora.

El 2017, a la classe de divendres, va recomanar, com feia des de feia deu cursos, que qui volgués podia veure durant el cap de setmana la pel·lícula Total Eclipse (1995), dirigida per Agnieszka Holland, que segur que els ajudaria a entendre l’ambient bohemi i decadent en què naixia la nova onada de poesia moderna (una pel·lícula, per cert, que a Espanya està qualificada per a majors de divuit anys). La proposta era voluntària (no hi hauria preguntes a l’examen o en proves avaluatives sobre la pel·lícula), i el visionament seria a casa de cadascú, en alguna plataforma audiovisual o en format físic (o d’alguna manera amb què els joves poguessin tenir accés al llargmetratge). Només que aquell any, la seva recomanació no va passar desapercebuda.

Un mes després, un dels pares d’un alumne, un empresari influent amb bones relacions amb els polítics locals, va denunciar la professora per recomanar aquesta pel·lícula, del tot inapropiada per al seu fill. El comitè disciplinari de l’institut va fer una investigació sobre els fets. El resultat: que la professora es va extralimitar en les seves funcions en recomanar fora de classe una obra que no era al temari i que no era apropiada per a aquesta edat. Tant la direcció de l’escola com l’ajuntament decideixen sancionar la professora, sense atendre els seus arguments, i ella decideix denunciar-ho a la premsa i el seu cas es converteix en un circ mediàtic.

La professora va al·legar en la seva defensa que feia deu anys que recomanava el visionat voluntari de la pel·lícula per a aquells que volguessin aprofundir en el tema, i mai no hi havia hagut cap problema. La intenció última era despertar l’interès dels estudiants de secundària, que no són famosos precisament pel seu entusiasme per aprendre, en paraules de la professora, afegint un incentiu més enllà del llibre de text, com també passava amb altres pel·lícules recomanades per la mateixa professora, com, per exemple, Shakespeare enamorado (Shakespeare in Love, 1998), de la qual ningú no es va queixar. Una pel·lícula, per cert, en què també hi ha escenes pujades de to, en realitat, com en altres obres del temari de literatura clàssica, siguin novel·les o poesia. Recordem que els alumnes tenien disset anys.

Aquesta voluntat de motivar els estudiants o de capacitar-los per pensar per si mateixos va ser tallada de soca-rel, fins i tot quan les autoritats els van fer contestar un qüestionari sobre el que passava a classe, en general i, en relació amb la recomanació de la pel·lícula, en particular, però amb l’agreujant que tenien els pares asseguts al costat llegint la resposta. El resultat final va ser demolidor per a la professora: els estudiants en contra, així com els pares, les autoritats, els companys docents i fins i tot la família i les amistats, tothom li va donar l’esquena, i va decidir abandonar la professió per sempre, amargada del control ferri a què la volien sotmetre. La bogeria era de tal magnitud que no atenien les seves explicacions, fins al punt que el comitè d’investigació no només no havia vist la pel·lícula ni la van veure després (no sabien realment que estaven parlant), sinó que van arribar a confondre-la amb la pel·lícula Eclipse total (Full Eclipse, 1993), una pel·lícula americana de ciència-ficció que tracta d’un esquadró de policia que té la capacitat d’esdevenir homes llop. I no és broma. La mediocritat dels intolerants en la seva màxima expressió (als quals la professora els va interpel·lar com eren ells quan eren estudiants), i que té un punt de surrealista pròpia dels seguidors de Rimbaud, que seria divertit si no fos per la gravetat de l’acusació.

La decisió d’abandonar la professió de docent li ha portat altres alegries, com ara el debat a la societat sobre la injustícia comesa sobre ella i la representació del seu cas en diferents adaptacions i, recentment, l’estrena d’una pel·lícula inspirada en la seva història: La profesora de literatura (Elfogy a levego, 2023), òpera prima de la directora romanesa Katalin Moldovai, que signa el guió amb Zita Palóczi. La pel·lícula està rodada en hongarès i succeeix a Hongria a la ficció, amb tot el que això significa avui dia, on es va estrenar a finals de 2023, després d’un exitós recorregut per diversos festivals on va rebre diversos guardons. El juliol de 2024 va guanyar el Premi de la Crítica de la 14a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, amb un jurat conformat per Albert Galera, Aaron Cabañas i Belit Lago.

La professora Adela Stan afirma de manera contundent que el que li va passar a ella és molt més greu que el que apareix a la pel·lícula, protagonitzada per l’actriu Ágnes Krasznahorkai, que interpreta Ana Bauch (els canvis respecte a la història real són importants, en dramatitzar el guió), que deu passar per totes aquestes instàncies per on va passar Stan, i que a l’espectador li semblarà un periple terrible, difícil d’imaginar tot el que no veiem. La pel·lícula mostra una atmosfera asfixiant, d’acord amb el títol original de la pel·lícula, Elfogy a levego, que es podria traduir com «m’estic quedant sense aire» (de fet, el nom internacional de la pel·lícula és en anglès és Without Air, d’acord amb el simbolisme i amb el nom de la pel·lícula que va originar la crisi: Total Eclipse). «Tu ensenya el que és al llibre de text i no et posaràs en problemes», li recomana una companya del claustre. La pel·lícula deixa entreveure també possibles pressions econòmiques a l’institut, similars a les que van passar en el cas real.

Si la queixa del pare es fonamentava que els joves «eren guiats cap a l’homosexualitat», la intenció de la directora de la pel·lícula era fer servir uns colors pastissos que rememoren una època passada, amb uns edificis d’una arquitectura subtil (d’una època concreta de la Guerra Freda), que emfatitzés la intenció última de denúncia, que va més enllà del tema homosexual, sinó de la llibertat de càtedra que ha de tenir el professor a l’aula, sense censures provocades per la incultura i el servilisme característic d’aquella societat, ara conservadora. Sembla un acudit, però el súmmum de la pel·lícula La professora de literatura és que ara podria ser una pel·lícula recomanada per a estudiants de secundària. En qualsevol cas, sembla que és una mala època per ser professor a l’Europa de l’Est. I per ser estudiant, també. I, potser, no només allà.