Per què ens odiem? Les bases científiques del sentiment més fosc

Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

“Per descomptat que els odiàvem. El pla per matar-los estava previst i acabat. L’odi estava profundament arrelat, de manera que qualsevol que veia un tutsi, el matava”. Lauren Renzaho tenia cinquanta anys quan el 1994 va participar en el genocidi de Ruanda i no va dubtar a explicar al fotoperiodista Nick Danziger, del programa BBC Panorama, els motius que el van moure a assassinar els seus compatriotes. Així ho recull el llibre La naturalesa de l’odi (2010), dels psicòlegs Robert J. i Karin Sternberg.

L’ètnia, la política, el territori, la religió i fins i tot la feina i l’amor poden activar aquest sentiment tan fosc que deixa la seva empremta al cervell. Una investigació de Semir Zeki i John Paul Romaya, dirigida pel University College de Londres i publicada a la revista PLoS ONE, va revelar que, quan odiem algú, en la nostra ment s’activa un circuit que no es registra en d’altres sentiments com la por o l’amor.

Els científics van mostrar a 17 voluntaris fotografies de persones que asseguraven detestar i van mesurar la seva activitat cerebral amb imatges de ressonància magnètica. També els van ensenyar fotos d’individus neutrals, per comparar-ne els resultats.

Quan van experimentar odi, als cervells dels participants s’hi van estimular zones de l’escorça i del subcòrtex associades amb el comportament agressiu i l’acció. A més, es va posar en funcionament una part de l’escorça frontal relacionada amb la predicció de moviments dels altres.

També es van activar el putamen i l’ínsula, dues àrees relacionades amb el amor romàntic; però, amb prou feines es desactivaven les àrees relacionades amb la raó –com sí que passa amb l’amor–. Qui odia està alerta davant l’adversari.

A l’experiment de Zeki i Romaya, diverses àrees del cervell s’activaven de manera especial quan els voluntaris de l’experiment miraven les cares de les persones odiades.

“En l’amor i en l’odi, potser d’una manera que no succeeix amb cap altra experiència, un s’endinsa en una intensa relació amb altres persones”, destaquen Robert J. i Karin Sternberg en el llibre. Aquesta relació tan estreta entre els dos sentiments podria explicar, en part, per què en certes parelles l’amor es transforma ràpidament en odi.

Exclusivament humà

A diferència de l’agressivitat o la ira, que les espècies posen en marxa per supervivència, detestar no té una clara finalitat biològica. “Mentre que la ira és una emoció bàsica, necessària per sobreviure, l’odi és una emoció construïda culturalment”, afirma Fernando Broncano, catedràtic de Lògica i Filosofia de la Ciència de la Universitat Carlos III de Madrid.

La seva complexitat i el fet que s’associï a un context determinat dificulten la seva definició i investigació, com es fa amb altres sentiments. Segons l’escriptor científic Rush W. Dozier Jr., de manera general, l’odi és una emoció primitiva que serveix per atacar o evitar allò que percebem com una amenaça a la nostra supervivència o reproducció.

“Quan ens sentim atrapats en una situació que ens atemoreix, hi ha una tendència perquè la nostra reacció passada al sistema límbic i a una resposta agressiva primària que pot evolucionar fins a l’odi”, explica l’escriptor al seu llibre Per què odiem? (2003).

Aquest tipus de resposta no sol donar-se en el món animal. És cert que existeixen les violentes guerres entre ximpanzés i els atacs cap a les cries d’altres femelles, però s’han d’analitzar des del prisma biològic i no del comportament humà, segons els experts.

“Dos o més ximpanzés poden fer una coalició per atacar un altre individu, normalment mascle dominant, que abans els ha maltractat. És odi, venjança o una barreja de totes dues? No ho podem saber”, addueix Manuel Soler, catedràtic de Biologia Animal de la Universitat de Granada. Els atacs podrien explicar-se, fins i tot, pel prestigi posat en joc: en formar una coalició, els dos ximpanzés en surten beneficiats, ja que ascendeixen a la piràmide jeràrquica del grup.

El mateix origen evolutiu

Com passa amb la maldat, l’odi apareix en l’ésser humà quan en pren consciència. No es tracta d’un instint primari ni d’alguna cosa racional. “L’odi és un sentiment que va emergir evolutivament de conjunts més bàsics de sensacions corporals i emocionals que són comunes en humans i altres primats, com la fam i la por”, assenyala a Sinc Henry Evrard, neuroanatomista a l’Institut Max Planck de Cibernètica Biològica (Alemanya).

Segons Evrard, és molt probable que l’odi sigui un derivat humà de comportaments bàsics negatius, com el rebuig o l’evitació, que es produeixen en tots els animals. Tant nosaltres com la resta de primats podem llençar-li objectes, cridar o evitar un altre individu si el detestem. El mecanisme és el mateix, però la diferència està en la consciència d’aquesta aversió, desconeguda per al primat. Això també té la seva explicació al cervell.

El neuroanatomista ha estudiat el que passa a l’ínsula dels macacos, regió cerebral relacionada amb aquest sentiment negatiu. “L’ínsula anterior humana és més gran i està més desenvolupada que la del mico. Aquesta diferència estructural podria proporcionar la base per sensacions més refinades en els éssers humans”, raona Evrard. Per això els micos poden sentir i reaccionar com els humans davant determinades amenaces, però no tenen la capacitat de percebre conscientment això que anomenem odi.

“Si acceptem l’odi com la necessitat d’actuar de forma irracional i gratuïta contra allò que odiem, estem davant d’un sentiment que no té cabuda en la naturalesa, atès que implica un consum d’energia i un risc innecessaris”, subratlla a Sinc Francisco Ortega, paleontòleg del grup de Biologia Evolutiva de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED).

Tot i que les baralles entre d’altres primats, com els ximpanzés, són habituals, no responen al sentiment d’odi conscient, com l’humà. / Chris Allen

Sense empatia no hi ha pau

A vegades, aquest sentiment exclusivament humà desemboca en violència. Els que perpetren atemptats terroristes, assassinats o agressions moguts per l’odi comparteixen alguna cosa: la manca d’empatia.

“La divisió binària nosaltres-ells té la poderosa habilitat d’eliminar la nostra empatia”, manté Dozier Jr. Un estudi publicat a PLoS ONE va demostrar que posar-nos al lloc de l’altre està estretament relacionat amb la proximitat afectiva que tinguem cap a aquesta persona.

En la investigació, els científics van analitzar el grau de dolor que sentien 66 participants quan imaginaven que algú estimat, un desconegut o una persona que odiaven es trobava en una situació dolorosa.

Les puntuacions més altes de dolor les van experimentar quan pensaven que els seus éssers estimats patien. En el cas de les persones per les quals sentien aversió, el dolor va ser el més baix, inferior fins i tot al que sentien cap a un desconegut.

“Aquesta manca d’empatia per les víctimes és un distintiu de l’odi que s’ha fet evident repetidament en incomptables matances i genocidis”, recorda l’escriptor. “Podem ser exquisidament sensibles als sentiments de la nostra família i amics, i totalment insensibles als sentiments dels nostres enemics”, afegeix.

Lluita contra allò irracional

Tot i ser un sentiment irracional, és possible minimitzar-lo amb diferents estratègies. “L’estereotip de l’altre com a causa dels nostres mals, quan cal un examen objectiu d’aquestes causes, sol ser un producte salvatge dels nostres túnels mentals”, descriu Broncano.

Per controlar aquest ésser imaginari amenaçant al qual donem la culpa de les nostres desgràcies, el millor és intentar racionalitzar. En el cas de grups, es tracta de canviar el binomi nosaltres-ells pel de nosaltres-nosaltres.

“L’objectiu del món civilitzat ha de ser passar d’antiga orientació nosaltres-ells del nostre sistema nerviós primitiu a una orientació nosaltres-nosaltres, orquestrada pel nostre sistema nerviós avançat”, proposa Dozier Jr.

Una altra opció passa per abordar el problema des de quatre perspectives diferents, com plantegen els psicòlegs Robert J. i Karin Sternberg. La primera és el pensament dialògic, analitzar els actes des del punt de vista de l’altra persona. La segona, el pensament dialèctic, és a dir, comprendre que una solució no és immutable i que pot canviar amb el temps. La tercera, pensar a llarg termini i no limitar-se al curt termini –molt comú en la set de venjança–, i la quarta, potenciar valors positius, com la integritat, l’honestedat o la compassió.

“Només educant i formant-se en la tolerància i el respecte cap als altres es pot aconseguir la saviesa i, amb ella, una sensibilitat cap al benestar dels altres i la coexistència pacífica dels grups”, sostenen els psicòlegs. El futur de l’espècie està en joc.

El gen guerrer

Igual que l’odi deixa una empremta cerebral, ¿té una marca genètica? El conegut com a gen guerrer –una variant del gen MAOA– s’associa amb impulsivitat, agressivitat i violència, encara que sota certes condicions.

“El gen guerrer no està relacionat amb l’odi ni necessàriament amb la violència”, puntualitza a Sinc Isabel González Tapia, professora especialitzada en Neurodret de la facultat de Dret i Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Còrdova. “Està relacionat amb la impulsivitat d’una persona per sobre de la mitjana, quan es combina amb el maltractament sever des de la infància”, matisa.

González Tàpia apunta que aquesta circumstància podria tenir-se en compte com atenuació de la responsabilitat en el nostre sistema jurídic. De fet, en tres judicis concrets -dos a Itàlia i un a EUA- la defensa va utilitzar la presència d’aquest gen en els detinguts com a part dels seus arguments per obtenir concessions dels tribunals, segons explica a Sinc Benjamin I. Cheung , professor del departament de Psicologia de la Universitat de Columbia Britànica (Canadà).

Aquest és un article publicat a l’Agència SINC