Opinió

Què podem fer per les humanitats?

Què podem fer per les humanitats? D’entrada, aclarir que són molt més del que se sol pensar. Per mi, Humanitats i divulgació coincideixen. Crec que guanyaríem si acceptéssim fer la frontera entre ciència i humanitats en el camp del llenguatge. És a dir, tot el que s’expressi en llenguatge planer per a públic no especialitzat, pot considerar-se que són humanitats; i tot el que s’endinsi en el llenguatge per a especialistes, és ciència.

Perquè el concepte d’humanitats està patint d’una espúria divisió entre ciències i disciplines socials tradicionals que no beneficia ningú i perpetua el prejudici entre ciències dures, que reclamen caps privilegiats i ciències toves, més teòricament assequibles. No veig raó perquè un filòleg pugui ser menys llest que un físic. El físic ha d’aprendre abstractes llenguatges matemàtics, però s’estalvia el grec, el sànscrit i l’arameu. I no sap la sort que té.

Aclarit això, podem tenir a les mans tot el que sigui humanament comprensible, inclosa la fotosíntesi, el món digital i la mort de les estrelles, i dir-ne humanitats. Segur que els felins no ho haguessin esbrinat.

Seguint el fil, podem considerar igualment humanistes Àusias March, Newton, Dickens o Keynes («Homo sum; humani nihil a me alienum»). Dit d’una altra manera, defenso que fins als 16 anys, tot en l’escola són humanitats. Bé, estan les matemàtiques o la física i química de l’ESO. És aquella part de l’escolaritat que fem per si segueixen després estudis científics. Fer molts polinomis i molts vectors sense explicar, sovint, què ens han aportat els polinomis i els vectors en la història humana no té cap sentit. És cert que hi ha el plaer intel·lectual de resoldre enigmes, d’endinsar-se en laberints estranys, però no podem esperar que ni tan sols la majoria rebi profit d’això. I no vull dir que en l’escola obligatòria es renunciï del tot als llenguatges específics. Però penso que s’ha de prioritzar el llenguatge humanístic fins i tot per a la química i les matemàtiques. Sense que això impedeixi que l’ESO tingui la flexibilitat suficient perquè algunes vocacions individuals puguin avançar ja des dels 13 o 14 anys en els llenguatges científics i fer-se hàbils en polinomis o vectors. Com a mínim, els que no resultin matemàtics o físics, viuran una vida normal sabent almenys, amb cert detall, què fan les mates i la física per a nosaltres. És a dir, què necessitava Newton? Què obsedia Euler? Dit d’una altra manera, la història abraça humanísticament totes les ciències. Vegeu, si no, qualsevol documental de Neil deGrasse Tyson.

Per no allargar aquest article, només avançaré que arromangar-se per les humanitats implica els experts que saben (recordem: pensar més en els nens que en els adults), molt principalment els editors que són els intermediaris socials de tota cultura i, finalment, mestres, pares i nens que han de consumir-la, particularment a casa, però socialment a l’escola.

Si puc, ho explicaré un altre dia.