Opinió

Qui sembra vents, recull tempestats

L’actitud del conseller ens està portant a un greu deteriorament de la marxa en els centres educatius i això sí va dels “interessos de l’alumnat”.  L’educació és quelcom més complex que una fàbrica de caragols en la qual pots imposar una màquina nova i els treballadors i treballadores s’hi han d’adaptar. L’educació és cabdal pel futur de la nostra societat i en ella hi juguen molts factors, ideològics, econòmics, polítics… I, per tant, el consens és bàsic. Però, a més, estan les condicions en què es portaran a terme aquests consensos, i, per tant, els pressupostos i les condicions laborals dels que hauran d’executar-los (o sigui, el professorat) són fonamentals.

Però el nostre conseller no ha entès res de tot això, i es creu que la seva actitud impositiva per sobre de tots el portarà a la millora de l’educació. Res més lluny de la realitat. Qui està cada dia a l’aula amb l’alumnat són els i les mestres, els professors i professores, i posar pals a la roda a la seva feina, evidentment, no ajuda a millorar-la. ¿Per què no deixa que el professorat faci la seva feina? ¿Per què no posa els recursos que fan falta per dur a terme una qüestió tant difícil com és l’educació dels futurs ciutadans i ciutadanes? ¿Per què no fa el possible perquè en els centres i en les aules hi hagi ganes, il·lusió, participació, innovació i respecte? ¿Potser es pensa, aquest conseller, que amb un professorat desvalorat, acusat, esporuguit, empipat i maltractat millorarà l’educació?

Tothom té clar, fins i tot el mateix Sr. Cambray i la seva inspiradora Fundació Bofill, que manquen recursos (el famós 6 % de la LEC); que hi ha massa alumnes per aula; que el professorat no té temps per reunir-se, coordinar-se i treballar conjuntament; que la segregació escolar és una de les xacres que arrosseguem des de fa massa temps; que la doble xarxa hi té molt a veure en la segregació i en l’infrafinançament de l’educació pública; que l’actitud d’algunes direccions (a partir del famós decret de plantilles) està creant un gran malestar en els centres; que el grau d’interinatge és insuportable… ¿Per què, llavors, aquesta seva actitud intransigent que no resol cap d’aquests problemes?

¿O es pensa que avançant cinc dies el curs escolar ja ha solucionat tots els problemes de conciliació familiar? ¿O que imposant un currículum (que no té cap ni peus) eliminarà el fracàs escolar? ¿O que sense invertir en educació canviaran les condicions de treball del professorat? ¿O que si els directors i directores manen molt (seguint el seu exemple) els centres funcionaran com una seda?

Qui està cada dia a l’aula amb l’alumnat són els i les mestres, els professors i professores, i posar pals a la roda a la seva feina, evidentment, no ajuda a millorar-la

La veritat és que costa molt d’entendre l’actitud d’aquest conseller. I no hi ha dret que tracti el seu professorat amb el menyspreu que ho fa, que al seu temps és un menyspreu cap a l’alumnat, cap a les famílies i cap a l’educació en general. Les paraules se les emporta el vent… i les seves paraules, a més, estan plenes de contradiccions.

Volen “transformar l’educació”, però el professorat no té hores per pensar, per provar el que funciona o el que no funciona, i així no es pot transformar res (la ràtio alumnes/professor ha empitjorat un 23%, cosa que s’ha aconseguit sobretot gràcies a incrementar l’horari lectiu del professorat i sotmetre’l a l’empitjorament generalitzat de les seves condicions de treball).

Parlen de la partida pressupostària per educació del 2022 com a “la partida més elevada de la història del Departament d’Educació, i la segona més alta dels departaments del Govern”. Quan, segons la pròpia Llei d’Educació de Catalunya, fa una dècada que hauríem d’haver arribat al 6% i avui dia  no estem ni a la meitat, no passa del 2,74 %. Segons Xavier Diez, si ens comparéssim amb els 192 estats amb seient a l’ONU, Catalunya ocuparia el lloc 160, i dins de la Unió Europea, seríem el 28 de 27. El més pròxim a nosaltres, i últim, és Romania, amb una inversió d’un 3,3%.

Volen molta autonomia dels centres, però amb el decret de direccions i el decret de plantilles això vol dir la voluntat de les direccions i cada vegada menys participació i menys democràcia en els claustres. Però no només això, l’autonomia curricular dels nous currículums, un 20 % d’hores, no farà més que augmentar les desigualtats i, per tant, la segregació escolar.

Parlen de diversitat i d’adaptació a l’alumnat, però imposen una única metodologia “educació competencial i aprenentatge per projectes” amb la qual cosa es carreguen la real autonomia i la diversitat, que és una de les grans qualitats de l’educació pública. Es carreguen l’educació tradicional i menyspreen la memòria i els coneixements, oblidant que no hi ha comprensió si no hi ha memòria, igual que no hi ha creativitat, ni pensament crític, sense coneixement.

Proposen uns currículums que comencen dient: “El currículum ha de contribuir al benestar emocional generant iniciatives que ajudin als infants i a les noies i els nois, en general, i en especial a qui està en situació vulnerable, a desenvolupar les competències emocionals, que partint de l’autoestima van des de la consciència i la regulació emocional a l’autonomia personal i la competència social”. ¿Com pot ser aquesta preocupació pel “benestar emocional” de l’alumnat i la poca preocupació pel benestar del professorat?

Però, de fet, tampoc els interessa el benestar de l’alumnat. “El discurs de la Intel·ligència Emocional com a discurs emocional dominant és còmplice de contribuir a la promoció de subjectes adaptables a un sistema liberal, mercantil i competitiu sobre el qual es concreta la vida educativa i social”, tal i com explica David Menéndez. I tal com ho corroboren les mateixes paraules del director general d’Innovació, Joan Cuevas (abans cap de projectes de la Fundació Bofill): “Entrem en una situació extrema de no tenir suficients recursos per l’administració pública i tindrem sectors de la població amb alts nivells de vulnerabilitat. Hem de pensar quin paper té l’escola per preparar la societat per ser més resilient“. O sigui, es tracta de condemnar l’alumnat a una confortable ignorància formant ciutadans acrítics i dòcils amb el sistema que, com ja tothom sap, serà molt dur per a la majoria de les classes populars.

No hi ha diners per augmentar el professorat ni per treure els molts barracots que encara existeixen,  però el conseller presenta un document sobre “Nous aprenentatges, nous espais”, que estableix les bases per uns “nous criteris constructius i de transformació dels centres” que donin resposta als nous aprenentatges.

Volen acabar amb la segregació, però no es plantegen disminuir els concerts educatius (que són una de les fonts més gran de segregació), ans el contrari, ara els hi donaran més diners perquè compleixin el que marca la llei, que és complir amb la seva funció social i escolaritzar tot tipus d’alumnat, inclòs evidentment l’alumnat més vulnerable.

I tampoc hi ha diners per augmentar el professorat, però sí per ampliar la “Transformació digital educativa”, que comporta posar a disposició 8.229 ordinadors, 10.639 dispositius tipus tablet o chromebook i 1.325 sistemes de projecció de gran format amb interactivitat, amb una inversió de 246,8M€. Sense escoltar tampoc les veus que alerten sobre les conseqüències negatives de l’excés de pantalles a l’aula o de la seva poca influència en la qualitat de l’educació: “L’evidència està demostrant que la tecnologia no suposa una millora en l’aprenentatge” Pablo Garaizar, professor d’Enginyeria Informàtica de Deusto i membre de Deusto Learning Lab.

En definitiva, raons no els hi falten als sindicats, al professorat i a les famílies. Potser ja seria hora que el conseller Cambray canviés la seva actitud o, si no en sap més, es dediqués a una altra cosa. No estem en condicions de jugar i fer experiments amb una cosa tant important com és l’educació pública d’aquest nostre país.