Entrevista

Raül Cabús: «Amb les metodologies actives i vivencials els infants s’esforcen més»

Raül Cabús Lomba és un mestre d’infantil de Rubí que en el seu temps lliure escriu un blog titulat Petjades de mestre, i tota aquesta experiència de compartir les seves reflexions i troballes l’acaba de bolcar en el seu primer llibre, Aprendizaje manipulativo. Cómo educar a través de la acción (Sar Alejandría). En el llibre, parla de la seva pròpia experiència, de com va passar del moviment escolta a l’escola, i de les metodologies més clàssiques a uns altres més vivencials. El llibre és el resultat de tot aquest trànsit, i sobretot, a banda d’aportar conceptes teòrics, és un ampli recull de propostes didàctiques que poden ser molt inspiradores per tot aquell qui vulgui endinsar-se en aquest univers.

Què és l’aprenentatge manipulatiu i què el fa tan especial?

L’aprenentatge manipulatiu és aquell aprenentatge que es fa des de la concreció del material. La pròpia interrelació amb el material genera aprenentatges diversos i a partir d’aquesta manipulació, podem arribar després a aprenentatges més abstractes. És un previ que tots i totes hauríem de fer abans d’endinsar-nos en aprenentatges més teòrics.

En el cas d’educació infantil, que és l’etapa on em moc actualment, és bàsic i indispensable. Els infants aprenen a través del moviment, sigui un moviment més corporal o un moviment més precís i controlat. Poder manipular i sentir el material aporta unes connexions molt més potents, ja que l’aprenentatge arriba a partir de la pròpia experiència.

A les etapes posteriors també és molt important. Tots i totes necessitem aquest aprenentatge més vivencial i més pràctic. No només pel component motivacional, que és clau, sinó perquè tots aprenem a partir de l’experiència, per tant, la nostra tasca és oferir-la.

Tots necessitem aquest aprenentatge més vivencial i pràctic, no només pel component motivacional, que és clau, sinó perquè aprenem a partir de l’experiència, i per tant la nostra tasca és oferir-la

Expliques en el llibre que abans de canviar de metodologia has fet força ‘turisme pedagògic’. Ens cal més turisme pedagògic o el fet que la major part de centres pertanyin a xarxes ja està facilitant aquest camí?

Cal que els mestres sortim més de la nostra zona de seguretat i visitem projectes que puguin estar molt allunyats de la nostra realitat, sent conscients que no podrem copiar el model perquè en el nostre context no seria reproduïble, però que ens podem inspirar en altres experiències d’èxit.

Les xarxes existents estan molt bé, però acostumen a centrar-se en el turisme d’alguns responsables o dels equips directius. Al final, qui estarà a l’aula i qui haurà de motivar els processos d’aprenentatge són els docents, per tant, són els que més han de voltar.

També cal veure de quina manera escoles amb projectes educatius molt interessants, però amb poca visibilitat troben la manera de comunicar els seus projectes educatius a l’exterior. Cal inspirar-se, però no serveix de res copiar. Un projecte educatiu ha de ser creat pels mestres de la pròpia escola que coneixen el context en el qual treballen i la seva realitat.

Escrius que gràcies a la influència d’altres mestres vas deixant enrere tant les “classes massificades d’inputs” com el “productocentrisme al qual estem tan acostumats”. Em pots explicar què vol dir una i altra cosa?

Per una banda, l’estètica a les escoles ha patit canvis considerables en els últims anys. Afortunadament, s’ha pogut estudiar i comprovar la importància que té l’espai que habiten els infants en el seu procés educatiu. No és una cosa nova. Malaguzzi i Montessori, per exemple, ja en parlaven, però sembla que ara li donem més importància. Pensar l’espai des de les necessitats dels infants m’ha ajudat a poder crear una aula que tingui en compte la seva manera de conviure amb l’espai, amb els materials, amb la interacció amb els altres…

Per altra banda, hem viscut uns anys de productocentrisme que han fet prou mal, especialment, a les etapes inferiors. Un aprenentatge no sempre cal consolidar-lo en un paper o en quelcom físic. Un aprenentatge pot ser el camí per assolir un repte i d’això no sempre queden evidències. Per això vaig voler dedicar una part del llibre a parlar sobre la documentació pedagògica. La documentació ens ajuda a comunicar aquells aprenentatges dels quals no queden evidències físiques, perquè l’aprenentatge es troba en l’experiència i les vivències dels infants.

Has observat resistències de companys o companyes als teus mètodes?

La diversitat és una realitat no només a les aules, també ho és als claustres. Per això són necessàries moltes hores de debat, de reflexió i de treball en equip real. Tots i totes tenim les nostres opinions i maneres de fer, però amb un bon lideratge i hores de trobada els claustres són capaços de crear projectes comuns molt potents. Com a mestres cal ser empàtics, debatre sense ferir l’altre i acceptar que el centre de la nostra tasca són els infants, no nosaltres.

Nosaltres mateixos, a la meva escola, estem en camí, com tants altres, i el projecte l’estem creant entre tots i totes, reflexionant, explicant les nostres experiències i demanant ajuda quan és necessari. És un procés més lent, però és molt més efectiu.

Quantes de les propostes d’aprenentatge que apareixen en el llibre són inventades per tu i quantes copiades o inspirades per companys?

A vegades és difícil saber l’autoria del que fem. El que fem a l’aula és fruit de troballes, d’experiències, de converses, de materials que apareixen… així que segur que provenen d’una inspiració.

El que he volgut oferir són propostes d’aprenentatge que han anat evolucionant i que segur que encara evolucionaran. He volgut oferir una selecció que sigui variada pel que fa a nivells, temàtiques, continguts, materials… però és inacabable. Instagram, en aquest sentit, em permet anar oferint moltes més propostes encara! I compartir d’altres que he vist en comptes que segueixo i que porto a la meva aula.

A les teves propostes no apareix una edat ideal de cada una d’elles, per què?

El concepte d’edat potser costa d’encaixar cada vegada més. Coneixem les etapes maduratives dels infants i, tot i que establim uns paràmetres generals, cada vegada més s’intenta personalitzar l’aprenentatge.

Les propostes obertes o provocacions tenen l’afegit que permeten que l’infant pugui anar més enllà o quedar-se en el nivell pel qual està preparat. Per tant, l’infant regula el nivell d’aprenentatge pel qual està preparat.

Aquest fet també ajuda a que les mesures universals estiguin presents en la metodologia que utilitzem i s’atengui a la diversitat d’una manera molt més inclusiva.

Les propostes obertes permeten que l’infant reguli el nivell d’aprenentatge pel qual està preparat, això també les fa més inclusives

Hi ha qui diria que això està molt bé per l’etapa infantil, però que a primària això d’aprendre jugant és enfortir aquesta cultura de la ‘happycràcia’. Què n’opines?

El salt d’infantil a primària és una cosa que a les escoles hem de treballar molt encara. Pels infants passen només dos mesos d’estiu, però al tornar sovint troben una escola molt diferent. Sembla que els canvis cap a la flexibilització del currículum ajudaran al fet que aquest salt sigui menys brusc i més acompanyat i m’encantaria que fos així.

Per altra banda, d’ençà que treballo d’una manera més activa i vivencial puc dir que veig com ara els infants treballen més. El repte els mou a voler esforçar-se, a no parar, a voler millorar i a involucrar-se en el que estan fent. Així que, tècnicament, se’ls està fent esforçar-se més.

Dediques una bona part del llibre a parlar de l’avaluació d’aquestes propostes. Dones pautes sobre els objectius d’aprenentatge, l’observació i escolta, registre de l’observació, documentació, anàlisi… Realment hi ha temps per fer tot això?

Hi ha d’haver temps per avaluar i per acompanyar l’aprenentatge. Es fa difícil, però no per la tasca, es fa difícil per la quantitat d’infants que acompanyem a les aules. Si tinguéssim 16 infants, la nostra tasca seria molt millor. Per tant, temps tenim si les ràtios s’ajusten a la qualitat que volem oferir com a docents. Llàstima que no depèn dels mestres ni moltes vegades de les escoles poder-ho aconseguir.

Com a escola podem potenciar la codocència, que permet poder treballar en equip amb altres mestres, que fa que el procés avaluador s’enriqueixi molt més.