Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Han passat moltes coses en les últimes quatre llargues dècades. La sortida de la dictadura, ja abans, va suposar un moment en el qual les ganes de canviar un estil de fer a les aules era pràcticament imparable. Hi havia moltes ganes de desempallegar-se de tot allò i hi havia també el context propici perquè noves formes anessin imposant-se. El moment perfecte per l’aparició de moviments de renovació pedagògica, els quals van anar fent eclosió per tot l’Estat i que més tard es van anar organitzant fins a la creació de la Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica.
Tant aquesta com la Federació catalana (que aquest any també ha rebut la Creu de Sant Jordi) van veure fa uns dies tot aquest treball reconegut amb la inclusió, de diferents maneres, en l’Ordre d’Alfons X el Savi. Uns dies després, parlem amb els seus representants sobre els reptes que cal abordar en el sistema educatiu en un camí que no sembla acabar mai cap a una escola més democràtica, pendent del seu entorn social i associatiu, i que ha de donar resposta a una societat que ha canviat molt amb els anys.
També en un moment que es fa urgent una reflexió sobre quin sistema educatiu es vol i es pot crear per un futur, que ja és present, canviant i molt complex. Un temps en el qual els moviments de renovació pedagògica no estan en el seu millor moment pel que fa a seguiment i impacte, si es té en compte el volum total de docents a tot el país.
Relleu generacional?
«El relleu generacional és complicat», admet Pilar Gargallo, presidenta de la Federació de MRP de Catalunya. Així ho creu també Ángel Sáenz del Castillo, president de la Confederació Estatal de MRP i membre dels moviments a Extremadura. Per ell, la societat ha canviat, i també el compromís dels qui la conformen. «D’alguna manera, ens hem acostumat al fet que la militància no sigui tant a llarg termini, les adhesions duren el que dura una protesta, una acció concreta», afirma.
A més del repte d’aconseguir rellevar als qui fa dècades que treballen des dels MRP, el sistema educatiu s’enfronta a molts altres. Per exemple, a una formació inicial i contínua més propera a la realitat de les aules, a la inclusió de persones migrants o amb necessitats educatives especials. La creació d’una ciutadania crítica que miri a una societat en un canvi constant i cada vegada més ràpid és el primer dels grans reptes que hauria d’enfrontar el sistema educatiu, des del punt de vista de Sáenz del Castillo.
L’alternativa a la LOMCE s’albira com un bon moment per comptar amb els MRP, ara que sembla que el PSOE podrà governar durant una legislatura sencera. És un «àmbit en el qual hi hem de ser», diu Sáenz del Castillo, sobretot després de tants anys d’experiència com tenen, tan pròxims a la pràctica quotidiana a l’aula, als anys d’esforç realitzat.
És necessari construir majors acords, «un pacte plural», diu el president de la Confederació, «participatiu». «És fonamental que l’educació no estigui al servei d’un partit, sinó de la societat; aquesta s’ha de plantejar per on anar, quin tipus de persones vol construir».
«La formació ha de canviar, els continguts han de canviar», cal introduir les relacions amb altres cultures, tenir en compte la desigualtat social. També, parlar dels continguts que s’imparteixen a l’escola; «treure o posar assignatures no arregla res, cal fer una reflexió més profunda», assegura Sáenz del Castillo.
En aquest punt també és important el paper dels centres al territori. Afirma el president de la Confederació que cal passar del centre escolar al centre educatiu. Han de ser més oberts, amb diferents horaris, facilitant una major participació de les famílies, encara que, reconeix, això no és fàcil pel professorat. Entre altres coses perquè, com comenta, els docents surten de les facultats «pensant en continguts escolars, no en continguts educatius». «Cal superar el concepte de professor administrador d’un contingut que està en els llibres de text», afirma.
Una educació en la qual donar el protagonisme a la infància i la joventut, incideix Gargallo des de Catalunya. «Que siguin els protagonistes del seu aprenentatge i que això els serveixi com a ascensor social». I en aquest sentit, de nou, la relació amb el territori que s’objectiva en què, per exemple, els moments d’educació no formal els facilitin més oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida. En definitiva, «despertar l’interès de l’alumnat».
I cal comptar amb la innovació en educació, o millor, amb la renovació pedagògica. És a dir, una innovació que estigui lligada i arrelada a la realitat social del professorat i de l’alumnat. Com explica Gargallo, connectada al territori, al seu teixit associatiu, que faci que l’educació sigui de nou un ascensor social i que faci de noies i nois els protagonistes del seu aprenentatge.
Per bona part de tot això, clar, la formació inicial i permanent és bàsica. I ho és, per exemple, per a la formació d’un compromís ètic necessari per enfrontar-se a les situacions que es donen a l’aula, en el centre. «Treballem amb persones, no només desenvolupem coneixement», afirma Sáenz del Castillo. Cal mirar l’alumnat i pensar que «no només poso una nota», sinó que aquesta i el meu comportament com a docent tenen un impacte en les noies i nois. Un impacte «no només en l’emocional» sinó en la generació de «fatiga mental o en la minusvalidesa» que es pot provocar. I remet a com en alguns països, per poder treballar en els centres, es desenvolupen entrevistes personals amb els futurs docents per mesurar la seva actitud, no només aptitud, a l’hora de col·locar-se davant nenes i nens.
Compromís social
«El compromís social és la mare dels ous. Ser docent és una tasca ètica; no perquè ho digui jo –explica Sáenz del Castillo–, sinó perquè treballem amb persones. No només desenvolupem continguts de matemàtiques o de ciències, construïm persones, la qual cosa suposa tocar de ple el tema de l’ètica».
Tant ell com Gargallo parlen de la necessitat de certs canvis en l’accés a la funció docent («podríem parlar, fins i tot, diu el primer, de si és obligatori que el professorat sigui funcionari»). Amb una picada d’ullet al sistema finlandès, en el qual hi ha entrevistes prèvies a la contractació o, com a Catalunya, on les direccions escolars poden triar determinats perfils que s’adaptin al seu projecte educatiu.
Per Sáenz del Castillo seria important que en l’accés es canviessin algunes qüestions. Una podria ser precisament aquestes entrevistes, igual que tenir en compte les pràctiques. «Que el títol sigui posterior a unes pràctiques amb personal expert, parlo de fer una cosa similar al MIR». «Que el títol es doni després de provar (i no d’aprovar) que s’està fent una bona tasca en un context real a l’aula». Entre altres coses, com explica, perquè qualsevol nouvingut triga un temps a aprendre a estar a la classe, a treballar amb l’alumnat i «què passa amb els alumnes que he tingut durant aquests anys?».
Sáenz del Castillo també assegura que el professorat «ha de tenir un temps en la seva nòmina, d’obligat compliment, per fer formació» i aquesta «ha de ser plural, com la societat». «El sistema educatiu té el risc d’institucionalitzar i crear una formació al seu servei i els seus paràmetres. Si obrim la formació a tots professionals i àmbits, ens enriquiria».
Altres temes podrien ser el paper de la inspecció educativa, o l’assignació de quins grups tindrà qui faci les seves primeres passes en la funció docent, l’escolarització o l’assignació de grups i aquesta segregació no escrita en la qual els millors estan junts en una aula i els pitjors en una altra. També com es gestionarà la diversitat de les aules, ja sigui per qüestions d’origen de l’alumnat o perquè aquest té necessitats educatives especials.
Les restes del sistema són moltes i variades, i sembla necessari que es toquin diferents tecles al mateix temps per anar produint canvis substancials en el seu funcionament de cara al fet que l’educació doni resposta, almenys, a part dels desafiaments d’una societat molt canviant que no sembla tenir temps de parar-se a pensar cap a on va.
En qualsevol cas, després d’aquest reconeixement del Ministeri d’Educació i FP, des dels MRP, diu Ángel Sáenz del Castillo, «som optimistes, ens ha donat energies positives que ens diguin que el nostre treball és interessant, som positius».
