Opinió

Reflexions de treball cooperatiu en temps incerts

He de reconèixer que al principi aquest argument em va convèncer i em va dur al fatalisme. Però ara que he aturat el ritme i la frustració, veig que l’argument es centra en la part més exterior o estètica de l’aprenentatge cooperatiu. Em nego a creure que no ens hem mogut i que tot era un miratge. Això m’ha dut a fer-me noves preguntes:

• Què té de base l’aprenentatge cooperatiu, més enllà del treball en equip, que possibilita els aprenentatges? Quin és el valor de l’aprenentatge cooperatiu i com el podem aprofitar en temps de distàncies físiques entre persones?
• Com podem fer per a què la participació equitativa i la interacció simultània siguin possibles més enllà de les estructures? Com ho podem fer amb els més petits? Com fem per a què aprenguin entre ells?

Estem davant d’una organització de l’aula inclusiva, com a instrument per desenvolupar  habilitats socials complexes i com a motor de l’aprenentatge, llavors aprofitem allò que té de bo per dur-lo, i no vull dir adaptar-lo, a la nova situació. Si alguna cosa s’ha manifestat des de l’inici del confinament és la necessitat de desenvolupar habilitats socials complexes d’alt valor per a la nostra societat. I les nostres relacions i interaccions (responsables) ens han mostrat que és possible. No pretenc caure a una visió naïf o optimista dient que hem après la lliçó i que això tindrà efectes positius, sinó posar en valor allò que és important i que hem pogut viure a les nostres aules abans de la separació. Perquè a l’escola s’hi va a aprendre junts, a aprendre sense haver-se triat.

La nostra tasca com a docents és convertir les interaccions dels nostres infants en oportunitats d’aprenentatge. Crec que sempre ha estat així. De fet, una de les afirmacions que hem escoltat més sobre el treball cooperatiu és que no bastava amb posar-los en equip i esperar que la cooperació aparegués com a inspiració divina. Calia promoure i treballar actituds d’equip, que van més enllà de l’escola cercant una nova societat. La cooperació no emergeix per estètica o generació espontània. Emergeix de la mà de valors i d’actituds. La nova situació ha colpejat la part més vulnerable de l’aprenentatge cooperatiu, que és la física, però no ha tocat la seva filosofia.

Tal volta sembla que parlo d’habilitats socials i no pas de construcció de coneixement, però avui dia ja sabem que aprenem en societat, aprenem gràcies a les interaccions, al debat, al diàleg que després portem a nivell intern. La desaparició dels rituals antics és una ocasió per inventar-ne de nous i per tornar a aprendre junts. Possiblement trigarem a poder crear equips de feina físics amb els nostres alumnes, però podem continuar estructurant les seves interaccions per tal de fer emergir la cooperació. I per aconseguir-ho tenim les cinc condicions que van descriure Johnson i Johnson:

1. La interdependència positiva. El resultat individual està lligat al de l’equip;
2. La interacció simultània.
3. La  responsabilitat  individual. Cada  membre  té  la  responsabilitat  de  contribuir amb una part equitativa a l’èxit de l’equip.
4. Les habilitats socials.
5. Autoreflexió d’equip i individual.

Philippe Meirieu ha escrit recentment: “Hi ha massa tendència a les nostres institucions a oblidar que la motivació, el sentit de l’esforç, l’autonomia i l’autosuficiència no poden ser requisits previs per entrar en una activitat docent, sinó que són els objectius mateixos d’aquesta activitat, inseparablement lligats a l’adquisició de coneixements”. Així doncs, hem de cercar com la comunitat d’infants ajuda a avançar en aquests aspectes i no cercar la reproducció de continguts com si fossin Sísif. No podem seguir multiplicant excuses. Toca cercar l’oportunitat per reconquerir l’individu, entaular noves relacions des de diversos angles, tant amb els altres com amb la nostra cultura. Un dels meus grans mestres, Carlos Gallego, ens deia que hem d’ajudar els nens a situar-se al món, a entendre’l i transformar-lo per al bé de tots. Penso que aquesta és la clau des de la que podem superar l’enquistament dels costums d’aula.

Arribats aquí, què podem fer? No hi ha receptes màgiques, però tenim itineraris basats en les evidències que ens poden ajudar.

1/ Compartir objectius amb els infants i ajudar a que els facin seus. Aquesta nova situació fa imprescindible saber què esperem aconseguir, fent possible que tothom vagi assolint els seus objectius personals. Es tracta de facilitar atenció a cadascun dels nostres infants, no d’imposar tasques unificadores. En qualsevol cas han de saber que estan aprenent, mantenint les mateixes exigències de qualitat, de precisió i de rigor. Tal volta és una conjuntura per crear plans Personals amb les famílies i construir plegats coneixement i progrés. És una oportunitat extraordinària per fonamentar la vida escolar i familiar sobre relacions més autèntiques, més justes, on l’alegria de descobrir permeti a cada alumne superar-se i anar més enllà del que és i del que sap. La situació perfecta per desterrar els continguts dels objectius i donar-los el valor que tenen com a mitjans. Donem-los la llibertat de triar el treball que faran, de decidir el ritme i les formes. Com deia Freire, hem de donar l’oportunitat de descobrir-se i conquerir-se, reflexivament, com a subjecte del seu propi destí històric.

2/ Un cop tenim els plans personals se’ns obre un espai de planificació dels grups o equips. Pensem la manera com podem estructurar els equips: a partir dels objectius del pla personal, a partir del producte que volen elaborar, segons els equips base que teníem a l’aula… Però sempre tenint cura de posar a disposició dels diferents equips recursos de diferents tipus i nivell. Podem fer que l’heterogeneïtat assumeixi una riquesa al servei de la cooperació. Fem que els infants no es mobilitzin pel coneixement, sinó que despertin el seu compromís amb allò que són i saben, perquè puguin sobrepassar-se accedeixin al coneixement més elaborat. Prepararem el grup d’alumnes per organitzar com faran suport entre ells. Ens correspon proposar als nostres infants una activitat que els doni la possibilitat de recuperar-se, de projectar-se cap al futur, de reconciliar-se amb el saber i amb ells mateixos per accedir a la comprensió del món. El centre de gravetat no és formar els equips, sinó construir un col·lectiu en què cada alumne sigui tingut en compte en la seva semblança i en la seva diferència.

3/ Generem el tema o pregunta de treball. Ha de suposar pels nostres infants un repte que estimuli la recerca. Allò important és dotar d’espais virtuals per poder debatre i trobar respostes compartides. Agafant l’exemple de la comprensió lectora, podem crear espais que esdevinguin clubs de lectura, per exemple on debatre punts del llibre, inventar finals alternatius, gravar podcasts, dibuixar còmics… en definitiva, per parlar i compartir. Buscarem que puguin comunicar-se entre si i participar d’aprenentatges comuns, així com enriquir-se amb les seves diferències. Deixem de presentar els coneixements per adquirir com a obligacions programàtiques, i abordem-les com respostes fabuloses a preguntes que els humans s’han plantejat al llarg de la seva història.

4/ Generar projectes compartits. Educar és situar a un ésser en situació de millorar els seus coneixements i les seves competències, d’elevar-se per sobre del que sap fer i del que ja és; atents al progrés de tots i totes, mentre construïm, pedra a pedra, coneixement comú, valors comuns. Necessitem que el grup trobi un “exercici” allunyat de les obligacions imposades i que els s’emplaci en el sentit d’un treball lent, pacient, reflexiu i continu, moguts per l’exigència de la perfecció, superant junts les dificultats que troben al seu pas. Per exemple, a partir d’aquest club de lectura, podem proposar la redacció d’un conte per explicar les seves emocions, un diari futurista, un poema d’esperança o comiat, gravar vídeos amb petites històries… Aquest projecte estarà lligat inevitablement al context.

5/ Crear bases d’orientació per fer les tasques. Hem de donar models i espai per crear-los en equip. Compartir rúbriques per situar-se i veure com podem avançar. L’activitat escolar és “elaborar esborranys”, trobar el temps de examinar-los, de escodrinyar-los per tot arreu, de mirar-los de manera crítica situant-se en el paper d’un receptor exigent, i tornar a treballar sobre ells tenint en compte les observacions i els consells que hagin pogut formular els altres. Només així estarem situarem l’exigència de qualitat per davant de la rendibilitat immediata. Tant les bases d’orientació com les rúbriques constitueixen una manera d’ordre que dona seguretat als nostres infants davant del món i els permet habitar-lo sense perdre’s en ell. D’aquesta manera abandonaríem les tasques escolars viscudes com a imposicions amb un resultat incert: hi veurien oportunitats d’exercir la seva curiositat, de buscar, d’inventar, de construir, de progressar rectificant els seus errors i ser cada cop més exigents respecte a ells mateixos.

6/ Espai per a la metacognició. Lligat amb el punt anterior, donem espai per a què puguin reflexionar sobre les seves actuacions i sobre els coneixements construïts. Aquest espai els ha d’ajudar a exterioritzar i explorar els significats que han construït sobre si mateixos a partir de les experiències. Avaluar en quina mesura es van assolint les fites perseguides i, sobretot, reajustar-ne el que calgui. Deixem de transformar els nostres coneixements en mercaderies que es veuran reconegudes en qualificacions

Crec que aquests punts, més enllà de les eines digitals que emprem, més enllà de les distàncies, són les que ens ajudaran a mantenir l’essència de l’aprenentatge cooperatiu.