Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Que vingui algú amb l’acreditació del Bisbat és una falta de respecte al professorat que ha passat una oposició”, valora Rocío Luna, mare de l’escola Collserola que ara fa un mes va escriure un article a l’espai dels Comuns d’aquest diari advertint que un grup de famílies havia sol·licitat cursar l’assignatura optativa de religió catòlica, “venen a una escola que té el seu projecte educatiu i la volen canviar”. La mare assegura que la majoria de la comunitat educativa està en contra que el curs vinent s’incorpori l’assignatura, el que suposa segregar una part de l’alumnat durant una hora a la setmana: “No ens serveix l’excusa que no es coneix el catolicisme perquè, en tot cas, hi ha una incultura general ja que l’assignatura d’història ja acull conceptes bàsics de la història de les religions”.
Les preinscripcions al Collserola han obert un debat ampli que va més enllà de l’escola ja que les famílies que han sol·licitat cursar l’assignatura estan emparades per la llei vigent, que estipula que la matèria, de caràcter confessional, és d’oferta obligatòria i d’elecció optativa per a l’alumnat. És a dir, tant si és del grat de la majoria de la comunitat educativa com si no, l’escola ha de garantir l’assignatura si alguna família ho demana. El mateix passa amb assignatures confessionals d’islam, protestantisme i judaisme tot i que a la pràctica gairebé cap escola acull assignatures d’aquestes religions i la majoria ho fan de catolicisme.
Segons les dades del Bisbat, a Sant Cugat hi ha sis escoles i cinc instituts en què s’imparteix l’assignatura de religió catòlica. Però no a totes les escoles hi ha el mateix nombre d’alumnes que s’hi apunten. Hi ha des del Joan Maragall, on un terç de l’alumnat cursa l’assignatura de religió catòlica, a centres com el Gerbert d’Orlhac, amb 10 alumnes per curs, o el Pins del Vallès, on només la cursen prop d’una desena d’infants, segons la informació recopilada per la Coordinadora d’Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) de les escoles públiques de Sant Cugat. Alhora, segons aquestes mateixes dades, hi ha centres on no es cursa religió, com el Pi d’en Xandri o l’Olivera.
Segons la Memòria anual d’activitats de l’Església catòlica a Espanya, el curs 2023-24 hi havia 2,94 milions d’infants i adolescents que cursaven l’assignatura de religió catòlica arreu de l’Estat, tenint en compte que als centres concertats i privats comença a partir del segon cicle d’infantil i als públics a primària. L’assignatura també s’oferta a la secundària i al batxillerat. Durant la darrera dècada, segons les dades recollides a les memòries anuals de la Conferència Episcopal, s’ha mantingut una tendència a la baixa: dels prop de 3,5 milions de joves espanyols que feien l’assignatura ara fa 10 anys a, per primer cop al curs 2023-24, no arribar als 3 milions.
És una davallada que la Conferència Episcopal atribueix, entre d’altres, a l’aplicació de la LOMLOE, una llei que a ulls de les autoritats eclesiàstiques “ha debilitat” la presència de l’ensenyament religiós en el sistema educatiu “en retallar els efectes de la seva avaluació i en suprimir la matèria curricular que fins aquest curs [2021-22] s’oferia com a alternativa a l’alumnat que no escollia religió”.
Tot i que la Conferència Episcopal no segrega les dades per autonomies, la Generalitat, mitjançant l’Estadística de l’ensenyament, ofereix dades des del curs 2018-19, si bé un canvi en el format només permet fer una comparativa real des del 2020-21 fins al curs passat. En aquest període el número d’inscripcions s’han reduït en 10.000 alumnes, comptant els inscrits des del segon cicle d’infantil a secundària a centres públics, concertats i privats.
Segons va publicar el diari Ara, la tendència és a la baixa a Catalunya més enllà d’aquest període: passant d’un 24,6% de l’alumnat de primària inscrit a l’assignatura el curs 2010-11 a un 12,5% el 2020-21. Són dades molt inferiors a la mitjana estatal, amb un 66,6% el curs 2010-11 i un 48,3% el 2020-21.
Marc Moreno, de la Fundació Escola i Vida del Bisbat de Terrassa i durant gairebé 14 anys director de l’escola concertada Ramon Pont del barri egarenc de Ca n’Anglada, valora que la davallada d’inscrits a Catalunya està marcada també per manca d’informació i per les direccions d’alguns centres públics on es desincentiva seleccionar l’assignatura. També adverteix que hi ha una manca de professors: “Al Bisbat intentem tenir una borsa activa però les substitucions no sempre són fàcils perquè depenem dels serveis territorials del Departament d’Educació”.
“La religió s’ha de donar a casa o al temple”
“Des de la Coordinadora d’AFAs sempre hem defensat l’escola laica”, defensa Carola Alegre, “la religió s’ha de donar a casa o al temple”. Catalunya és un país cada cop més secularitzat, és a dir, amb una separació entre Església i Estat creixent. Segons el darrer Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva identitat del Centre d’Estudis d’Opinió, un 51% de la ciutadania assegura que no té creences. Si bé, en la pregunta específica sobre la confessió religiosa, un 57% dels enquestats responen que són catòlics, seguits dels ateus (15%), els agnòstics (12%) i els musulmans (7%).
“Voler o no voler l’assignatura no té res a veure amb ser religiós”, adverteix Joan Gómez i Segalà, que entre el 2004 i el 2020 va ser tècnic especialista de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat i que el 2022 va publicar Laïcitat, religions i prejudicis [Fragmenta Editorial], un llibre en què afronta la diversitat religiosa a les aules, “un català que no sap qui és Josep, Maria i Jesús és un ignorant però a un magrebí que no ho sap el tractaran com un no integrat”. Per a Gómez, el debat real hauria de ser com afrontar la diversitat confessional i si, amb la societat plural actual, té sentit optar per una privatització total del fenomen religiós, mantenir una assignatura optativa amb cada cop menys inscrits o si cal buscar altres solucions.
Què és l’assignatura de religió catòlica i què fa la resta de l’alumnat?
La matèria en disputa està regulada per un currículum que té el vistiplau de les autoritats eclesiàstiques i que s’aplica a nivell estatal. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 24 de juny del 2022 en va publicar la darrera versió, que comprèn des del segon cicle d’infantil (de 3 a 5 anys) a batxillerat. S’hi recullen els criteris d’avaluació i les competències específiques.
Hi ha qüestions purament humanistes com ara aspectes d’identitat personal i també “cosmovisions, tradició cristiana i cultura”. És en aquest segon bloc on s’integren els coneixements del catolicisme com “el reconeixement de la Bíblia, Paraula de Déu en la vida de l’Església, com a llibre sagrat del cristianisme” al primer cicle de primària, “la importància de l’aliança de Déu amb el poble d’Israel” o “Maria, Mare de l’Església” al segon cicle de primària o “la relació de Jesús amb el seu Pare i amb l’Esperit: Déu Trinitat” al tercer cicle de primària.
Alhora, igual que en infantil es recull el foment de l’autoconeixement i a primària la identitat personal i la diversitat, a secundària i batxillerat el currículum s’amplia i planteja un diàleg entre la fe i la raó i entre la fe i la cultura amb propostes concretes com ara “les relacions entre ciència i fe al llarg de la història i en l’actualitat”. És a dir, tot i que una part important de la proposta pedagògica tracta els principis bàsics del catolicisme, també va més enllà, fins i tot incorporant el coneixement d’altres confessions.
“El primer que et diuen al Bisbat és que a l’escola no es fa catequesi”
“El primer que et diuen al Bisbat és que a l’escola no es fa catequesi”, explica Núria Piqué, fins a l’any passat mestra de religió que ha treballat a diverses escoles de Sant Cugat, “l’assignatura no és una iniciació, ni prepara al baptisme ni pretén ser una porta d’entrada per aconseguir nous creients”. Per a Piqué, l’assignatura és bàsicament humanista i pretén situar els infants en el seu entorn, per explicar i entendre per què se celebra Nadal i Setmana Santa, entre d’altres aspectes tradicionals d’arrel cristiana: “Té un sentit cultural perquè es dona una perspectiva diferent de la vida”. Per a la mestra de religió, parlar de la Mare de Déu i d’altres personatges clau del catolicisme no és fer proselitisme sinó transmetre coneixements bàsics que, diu, no es tracten a altres matèries.
“L’assignatura confessional té sentit per conèixer, compartir, saber d’on venim i posar les bases del món que ve”, defensa Moreno en representació de l’àrea d’ensenyament del Bisbat, tot dient que els mestres han de donar raó de la fe que es té, “no ets del tot respectuós si no dius que ets creient respectant la resta”. Per a ell, la LOMLOE ha fet prioritzar la pedagogia sobre la teologia i, en conseqüència, ha afavorit el diàleg i la relació amb altres assignatures. També defensa que, tenint en compte que el currículum ja preveu parlar d’altres religions, l’adaptació del temari en funció del context és senzilla i ja existeix a moltes escoles.
És la mateixa mirada que aporta Mossèn Emili Marlès, de la Parròquia de Sant Pere d’Octavià: “Que hi hagi religió catòlica és positiu perquè és un dels pilars de la nostra cultura i ens permet llegir autors com Dant o conèixer qui era Moisès i Abraham. Hi ha una part intel·lectual del coneixement”. Alhora, davant les crítiques, el mossèn demana que els crítics llegeixin les encícliques i posicionaments de l’Església. “Qui considera que els catòlics creiem en el creacionisme té una mirada fonamentalista de la nostra religió”, argumenta tot referint-se a un dels aspectes que més polèmica genera i reivindicant que hi ha molts treballs de diàleg entre ciència i religió en relació al Gènesi I, “creiem que Déu ha creat el món però no en sis dies, és un debat superat des del segle XIX”.
Marlès també adverteix que el debat al voltant de l’assignatura està molt polaritzat i marcat per una disputa ideològica: “Com a Església hem de dir que no somiem en Franco. El nostre objectiu no és un estat catòlic sinó una pluralitat positiva”. L’herència històrica del nacionalcatolicisme i les polèmiques vinculades a l’Església, com ara mossens que han fet homilies contra l’homosexualitat o els casos d’abús sexual, expliquen en bona mesura el recel d’una part important de la societat envers l’estament eclesiàstic. Si bé, de la redefinició del poder que tenia l’Església durant el franquisme neix el model actual.
Tal com explica Gómez al llibre, la Constitució Espanyola del 1978 recull que cap confessió té caràcter estatal, de manera que els poders públics han de tenir en compte les creences religioses de la societat i poden mantenir relacions de cooperació amb l’Església catòlica –l’única de la qual se’n fa un esment directe– i altres confessions. Espanya deixava així de ser un estat confessional. Tot i que és una expressió estesa socialment, l’Estat no es prefixa com a “aconfessional” i, amb el redactat constitucional, obre la via a polítiques laiques, aconfessionals i multiconfessionals en funció de l’àmbit.
En l’educació, l’Acord amb la Santa Seu aprovat una setmana després que la Constitució eliminava el Concordat franquista del 1953 i estipulava un nou model de relació amb un estat que esdevenia no confessional. És llavors quan es va crear el model d’una assignatura confessional catòlica d’oferta obligatòria i de tria optativa per a l’alumnat. Gómez adverteix que, tot i que l’impuls democràtic és determinant en aquest pas, també l’Església havia fet un canvi arran del Concili Vaticà II (1962), on es rebutja el model d’un estat catòlic per avançar cap a estats amb llibertat religiosa.
A més, el redactat del currículum recull que “la legislació educativa a Espanya és coherent amb la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, que reconeix el dret de tots a una educació integral i el dret preferent de les famílies a escollir el tipus d’educació que haurà de donar-se als seus fills i filles”. Concretament, l’article 18 de la declaració diu: “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança”. És a dir, tothom té dret a ser instruït en una fe i, en conseqüència, les institucions religioses tenen dret a formar.
“La solució tampoc és sumar assignatures d’altres religions perquè la religió hauria de ser a l’àmbit privat”
El debat de fons és si l’escola pública també té aquest paper o si el dret es pot garantir per altres vies. En aquest sentit, la majoria de sindicats de l’àmbit de l’educació aposten per separar l’educació pública de la religió i deixar la fe en l’àmbit privat. “De religió tots n’hem de parlar, com a fet històric i amb un punt crític que també passa per parlar de la repressió moral i social, del suport al franquisme i del feudalisme”, argumenta Miquel González, membre de la CGT, tot dient que la fe entra en contradicció amb l’esperit crític i el coneixement científic “perquè és dogma”, “la solució tampoc és sumar assignatures d’altres religions perquè la religió hauria de ser a l’àmbit privat”.
El representant anarcosindicalista planteja també altres aspectes a considerar. En primer lloc, que el projecte educatiu d’un centre pot passar per la laïcitat i, per tant, encaixar una assignatura de religió, per molt que sigui d’oferta obligatòria, trenca amb la proposta pedagògica que s’oferta. En aquest sentit, reconeix que algunes direccions desincentiven escollir l’assignatura en el moment de la preinscripció per evitar alterar el projecte educatiu, un suggeriment que a ulls de les famílies que demanen cursar l’assignatura és un intent de vulnerar un dret que tenen reconegut legislativament. “Cap director té el dret de negar el dret d’uns pares”, argumenta Mossèn Emili.
En segon lloc, González assegura que es genera un problema organitzatiu pel que fa als horaris i un bloqueig perquè, per evitar greuges comparatius, la resta de l’alumnat no pot avançar en el currículum mentre els companys són a classe de religió. En tercer i darrer lloc, adverteix que alguns centres demanen mestres de religió per aconseguir un reforç per a altres assignatures, “una covardia per evitar reivindicar la plantilla que cal”.
Tot i que no ha pogut atendre la petició d’aquest mitjà abans de la publicació del reportatge, la USTEC, el sindicat majoritari en ensenyament, comparteix la mirada. Qui havia estat portaveu nacional del sindicat fins al 2020, Ramon Font va publicar un article al Diari de l’Educació en què presentava la laïcitat com la gran assignatura pendent a l’escola catalana, tot dient que l’assignatura s’arrossega des del franquisme i representa un privilegi de l’Església arran del concordat del 1953: “Fer efectiva i real una educació laica és garantir la llibertat de càtedra, la diversitat i la independència dels docents respecte a les ideologies de les direccions i els poders polítics i econòmics del moment, per fer això és imprescindible desmantellar la Llei d’Educació de Catalunya”.
L’Estatut d’Autonomia recull el dret a la formació religiosa a unes escoles públiques laiques
Font també recordava el debat que va haver-hi en la redacció de l’Estatut d’Autonomia vigent, amb un primer text en què s’especificava que “l’ensenyament públic és laic”. Però CiU i PP demanaven que constés l’ensenyament religiós mentre que PSC, ICV-EUiA i ERC mantenien el posicionament més laïcista, una disputa que es va resoldre amb el redactat següent: “Les mares i pares tenen garantit, d’acord amb els principis establerts per l’article 37.4, el dret que els assisteix per tal que els seus fills i filles rebin formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic”. És un article criticat per Font i també per Gómez, que adverteix que és el primer text legislatiu català que parla de laïcisme tot i que, segons recull al llibre, “no ha modificat en res la línia política ni l’acció educativa dels últims 30 anys”.
L’alumnat que no escull l’assignatura de religió catòlica no pot avançar en el currículum i, per tant, en funció del centre fan tutories o classes sobre valors o resolució de conflictes. La LOMLOE va treure l’avaluació de l’assignatura de religió catòlica i també de l’alternativa per als alumnes que no la cursen.
Com s’escullen els mestres de religió?
Els mestres de religió són personal laboral contractat pel Departament d’Educació i amb unes condicions equiparables a la resta del professorat interí o funcionari. Ara bé, per poder ser mestre de religió catòlica es requereix una Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica (DECA). Segons la Conferència Episcopal, per a accedir a aquesta autorització cal tenir el títol de mestre en educació infantil o primària i haver cursat 24 crèdits de les assignatures de Teologia Catòlica i la seva Pedagogia. En el cas de l’educació secundària i el batxillerat també cal tenir un títol eclesiàstic oficial de la Santa Seu, un títol d’estudis universitaris civils i 18 crèdits de les assignatures de Pedagogia i Didàctica de l’Ensenyament Religiós Escolar.
Per obtenir el vistiplau del Bisbat s’exigeix el baptisme
“Tot això són estudis postuniversitaris”, defensa Moreno davant de les crítiques que acusen el Bisbat d’utilitzar la DECA per filtrar els perfils ideològics dels professors, “fem una entrevista i, si ens diuen que esperen tenir la plaça d’una altra assignatura aviat, els diem que millor s’ho repensin”. Segons el representant de l’àrea d’ensenyament del Bisbat, des del setembre només han denegat una autorització perquè la persona “no tenia el perfil de professor però sí d’auxiliar”. Per obtenir el vistiplau del Bisbat s’exigeix el baptisme, la missió canònica i una declaració personal i responsable de rebuig a l’abús sexual a menors i adults.
El Bisbat de Terrassa, a l’entrevista a les persones interessades en ser mestres de religió catòlica fa tres preguntes: “Per què vol ser professor/a de religió?”, “què considera més important en la classe de religió?” i “quina vinculació té actualment amb l’Església?” Tot i que no és determinant, també es demanen cartes de suport d’algun mossèn i es pregunta si la persona interessada ha rebut el sagrament de la confirmació.
Què es troben els mestres de religió quan arriben a una escola?
Els mestres de religió tot sovint imparteixen l’assignatura a més d’un centre i/o fan suport a altres assignatures. “És molt complicat fer religió a l’escola i tot sovint el professor rep totes les bufetades”, explica Piqué en base a la seva experiència com a mestra, amb diferències evidents entre centres, “hi ha professors que no et saluden i escoles que demanen mestres de religió però per fer reforç i no l’assignatura de religió”.
La mestra diu que tot sovint es troben comentaris sobre l’assignatura per part de companys i de famílies que diuen que ja hi ha escoles concertades on fer religió i que la fe s’hauria de tractar fora de l’escola. Són dues afirmacions que ella qüestiona perquè, d’una banda, “tothom té dret a una educació gratuïta” i, d’altra, perquè “que un tema s’hauria de tractar fora de l’escola es podria dir de moltes altres coses”.
“Els professors piquen molta pedra per integrar-se i fer propostes”
Mossèn Emili reforça la mirada tot dient que coneix molts casos d’assetjament laboral: “Els professors piquen molta pedra per integrar-se i fer propostes però també hem de reconèixer que n’hi ha que no ho fan”. Des del Bisbat, Moreno matisa aquests testimonis tot dient que, tot i que generalment els mestres de religió comencen sent invisibles, acaben treballant braç a braç amb altres departaments amb propostes pedagògiques conjuntes. “Quan fem trobades de mestres de religió ens plantegen més dubtes sobre com ensenyar en una societat menys catòlica que problemes al claustre”, assegura, “i també tenim casos de molt bones rebudes i de mestres que ho han deixat”.
I les altres confessions?
L’assignatura de religió catòlica no és l’única matèria confessional que es pot fer als centres públics. Els protestants, els musulmans i els jueus també poden sol·licitar cursar una assignatura de la seva religió arran d’uns acords signats el 1992 entre l’Estat i la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE), la Comissió Islàmica d’Espanya i la Federació de Comunitats Israelites d’Espanya, respectivament. Una diferència rellevant d’aquests acords respecte al catòlic és que l’Acord amb la Santa Seu és de caràcter internacional, ja que es va signar amb el Vaticà, el que significa que l’Estat ha d’adaptar tota la seva normativa per no incomplir l’acord.
Amb l’acord amb la FEREDE, a hores d’ara hi ha 1.144 centres que ofereixen una assignatura de religió evangèlica protestant, uns 25.000 alumnes a nivell estatal. A Catalunya, segons les dades de la Generalitat, el curs passat hi havia 705 alumnes que cursaven religió evangèlica des del segon cicle d’infantil a secundària a centres públics, concertats i privats. Només un d’aquests alumnes era al Vallès Occidental.
“Si cadascú fa la seva assignatura, separem l’alumnat en una mena de discriminació positiva”
Rebeca Galán, membre de l’Assemblea Cristiana Gilgal de Sant Cugat, adverteix que per aconseguir l’assignatura cal un mínim d’alumnes per fer-la viable: “Al Collserola, per exemple, hi ha aproximadament uns cinc alumnes protestants però, si sumem els alumnes amb tradicions evangèliques de l’Amèrica Llatina, en serien uns 20. Ara bé, si cadascú fa la seva assignatura, separem l’alumnat en una mena de discriminació positiva. Jo faria una assignatura de les religions, de diàleg interreligiós”.
Lachen Bouhaddou, president de la Comunitat Islàmica de Sant Cugat, que no ha pogut atendre elCugatenc abans de la publicació d’aquest article, ja advertia en una entrevista a aquest mitjà ara fa set anys que les aberracions que s’atribueixen a l’islam dificulten la cohesió social perquè s’estigmatitza la població musulmana. Tot i que els musulmans tenen l’acord amb l’Estat des del 1992, no va ser fins al curs del 2020-21 que es va aplicar la primera prova pilot de l’assignatura de religió islàmica a Catalunya. L’anunci de la mesura va revifar el debat sobre la presència de la religió a les escoles, en aquest cas no només amb l’oposició laïcista sinó també de l’extrema dreta. Segons les dades de la Generalitat, el curs passat hi havia 647 alumnes que cursaven l’assignatura de religió islàmica a Catalunya, tres dels quals a la nostra comarca.
La Comunitat Jueva de Sant Cugat no ha atès elCugatenc abans de la publicació d’aquest reportatge. A Catalunya, segons les dades de la Generalitat, el curs passat hi havia 177 alumnes que cursaven l’assignatura de religió jueva, 175 dels quals a la nostra comarca.
Cal tenir en compte que la nostra ciutat té una comunitat jueva gran en comparació amb molts altres municipis i també té una escola jueva privada. Si bé, no hi ha una dada exacta de quants jueus hi ha a Sant Cugat. A la darrera onada de l’Observatori Sociològic Municipal (gener del 2024), un 57,4% de la ciutadania es declarava catòlica mentre que els jueus quedaven unificats dins d’“altres religions” (3%) amb musulmans, Testimonis de Jehovà, budistes i cristians ortodoxos.
Les assignatures confessionals responen a la diversitat de l’alumnat i de la societat?
La diversitat religiosa creix a la societat i a les aules però només els catòlics representen un gruix suficient per garantir una assignatura optativa confessional a la majoria de centres educatius del país. Tot i això, la davallada continuada d’inscrits fa palès que la majoria de les famílies escolaritzades a l’escola pública opten per deixar la religió a un altre àmbit.
“El model ideat als anys 70 és obsolet a Catalunya”, valora Gómez, fent esment a algunes de les reflexions que recull a Laïcitat, religions i prejudicis, com ara que vivim a una societat multireligiosa en què s’hauria de garantir el coneixement mutu de les religions i de les persones no creients en favor de la convivència, “s’hauria de buscar alguna forma que evités que uns ho vegin com una agressió i que els altres defensin un model que suposa que el 90% dels alumnes no participen dels coneixements religiosos”.
És possible explicar la diversitat religiosa de forma no confessional?
Davant de conflictes com el del Collserola, l’expert defensa dues possibles solucions mentre no s’aconsegueix un canvi legislatiu general. D’una banda, que el Bisbat accepti fer una formació més àmplia i menys confessional per parlar de totes les religions de manera que el mestre amb la DECA faci una assignatura que interpel·li més gent. D’altra, si les famílies atees i d’altres confessions no accepten la participació del Bisbat malgrat la redefinició, pactar amb l’escola una formació en cultura religiosa mitjançant algunes de les assignatures ja existents. En aquest cas, adverteix, caldria formar mestres per explicar les religions en la seva diversitat i no aplicant paral·lelismes inexistents.
El Bisbat, però, no ha pres un posicionament sobre aquestes possibles solucions. Mossèn Emili veu amb recel l’eliminació de la confessionalitat a l’assignatura perquè, diu, caldria buscar mecanismes per garantir un tracte respectuós i sense una alta càrrega ideològica. A més, recorda que l’assignatura a hores d’ara és un dret i que la solució passa per entendre que no passa res perquè així ho sigui. Moreno, des de l’àrea d’ensenyament del Bisbat, explica que hi ha mestres que adapten el currículum per aprofundir en altres religions alhora que això no suposa defugir del debat sobre la creació d’una matèria en què s’expliquin coneixements de totes les religions, una assignatura que, al seu parer, hauria d’estar consensuada per les confessions.
“Respectar l’altre passa pel coneixement cultural de la diversitat religiosa”, valora Galán, des de l’Assemblea Cristiana Gilgal, advertint que si no ho fa l’escola, els infants i joves parlaran igualment i potser ho faran obertament o potser des dels prejudicis, “hauríem d’obrir l’assignatura a tot el cristianisme o, encara millor, a totes les religions”. Per evitar mirades parcials o amb manca de coneixement sobre algunes confessions, aposta per buscar experts en teologia que puguin fer una assignatura sobre cultura i història religiosa sense que sigui confessional, prenent el model dels grups de diàleg interreligiós.
Des de fa tres anys a Sant Cugat, amb el suport de l’Ajuntament, hi ha un d’aquests grups, coordinat per Arnau Oliveres. “Si hi ha una església catòlica, una protestant i una mesquita, és important conèixer-se”, defensa el coordinador com una forma de garantir l’entesa i evitar conflictes, “a Sant Cugat tenen ganes de conviure bé però és important treballar-ho perquè, quan mires les xarxes socials i els partits polítics, tot és incendiari”.
El Diari de l’Educació, 2025