Opinió

Repeticions de curs, per què?

Dins el món de l’ensenyament és habitual parlar, de tant en tant, de les repeticions de curs a les etapes obligatòries. I no es pren cap decisió clara al respecte. Intentaré exposar unes reflexions sobre el tema.

El creixement de les persones s’assembla a les flors de primavera. No tenen una data prefixada per aparèixer, però acaben sortint. A alta muntanya tenen estratègies per fer front als possibles mals temps, florir a la mateixa planta diverses flors amb diferències de dies, florir més tard, amb proteccions… s’adapten a les seves circumstàncies i capacitats. Infants i adolescents creixeran al seu ritme. Qui som nosaltres per dir-los a quin moment del seu personal i intransferible procés han de situar-se segons l’edat? Tenim prou elements per poder dir a quina edat s’ha d’aprendre a llegir, a quina assolir la capacitat d’abstracció, a quina entendre la divisió? No respectem el seu procés si donem més importància als programes i currículums prescriptius.

Cal esperar, cuidar i atendre els arbres i les plantes que aniran creixent. Cal esperar, cuidar i atendre l’alumnat que anirà fent el seu camí. Les estratègies utilitzades per augmentar el rendiment d’arbres i plantes (adobs químics, més regadiu, empelts transgènics…) sabem bé que tenen efectes secundaris o col·laterals que ens perjudiquen i els perjudiquen. No és bo intentar fer actuacions semblants amb les criatures que tenim al nostre càrrec.

Les criatures d’infantil i primària són petites i, a més d’aprendre a llegir i escriure, necessiten fer altres coses: jugar, activitats lliures, estar amb els familiars i els amics, passejar, fer esport… Actualment, dins d’aquesta societat que ens ha tocat de viure, es considera que el més important per als infants és l’escola, és l’element central de les seves vides. Abans no era així, i, com passa amb tot, en alguns aspectes s’hi ha sortit guanyant i amb d’altres no tant. Quan els infants jugaven més hores, quan s’inventaven jocs, quan podien estar al carrer amb els amics i amigues… podien donar sortida a la seva imaginació, aprenien tot experimentant i s’ho passaven bé. Avui, a la majoria de ciutats petites o grans, això es fa difícil, les situacions han canviat molt, no és fàcil jugar fora de casa. Se’ls està limitant moltes possibilitats de creixement. El pedagog italià Tonucci és un defensor acèrrim de la necessitat del joc per als infants.

Abans jugar que fer deures és el que fa falta per aprendre i créixer. La manera de viure i els horaris laborals fa que moltes famílies no tinguin prou temps per estar amb els seus fills. Tots els temps i espais són educatius: el fora escola és molt important i les desigualtats socioeconòmiques afecten de manera diferenciada, però també hem de remarcar la importància del temps que els hi dediquen els pares i de deixar-los hores lliures perquè facin el que vulguin sense supervisió adulta. Criteris aplicables també quan arriben a l’adolescència. Equivocades moltes de les crítiques negatives que es fan perquè necessiten temps i espais per trobar-se en grup, per compartir, per sentir-se propers, per experimentar i descobrir. El fora institut també és molt important des del punt de vista educatiu.

Hi ha qui opina que més hores a les escoles és millor per a tothom. La canalla està protegida, cuidada i estimada (bona valoració dels mestres) i probablement aprenen coses bones. I aprendre coses bones està regulat: cal aprendre’n unes de concretes, prescrites per les  administracions i en els moments i temps que també han previst. Hauríem de poder pensar en els currículums. En un viatge amb alumnat a Roma, enmig del caòtic trànsit de la ciutat el conductor de l’autocar em va dir que els semàfors eren un consell que es donava a vianants i conductors, no era una obligació fer-ne cas. No gosaré dir que aquesta pràctica sigui una bona alternativa però sí goso dir que és la manera com hauríem de prendre’ns els currículums prescriptius. Són uns consells que cada centre ha de decidir com els segueix. I aquí trobarem un ampli camp per treballar utilitzant diferents metodologies, individuals i col·lectives; per modificar la tirania dels horaris; per trencar els espais i els temps acadèmics…

Constato que continua sent habitual fer repetir el curs a l’alumnat que no arriba als nivells que hem preestablert. És discutible que existeixin nivells a les etapes obligatòries; seria més correcte esperar que cada criatura aprengui el màxim que pugui, anant al seu ritme. Una correcta avaluació ho hauria de tenir sempre en compte.

L’alumne que repeteix, a més de tornar a aguantar les mateixes matèries, perd els companys, es troba col·locat en un altre grup que se’l mira entre l’admiració al veterà i la commiseració al repetidor

Per a què serveix una repetició? Potser professorat i famílies es sentiran satisfets de donar una altra oportunitat al nen o nena, però pot aprofitar aquesta suposada nova oportunitat? Un càstig que s’ha de repetir ens demostra la seva inutilitat per ajudar a canviar una conducta inapropiada. Repetir un curs, més del mateix, ens mostra també la inutilitat de la majoria de les repeticions. Els països capdavanters segons PISA[1] pràcticament no fan repetir l’alumnat. Puc afirmar que durant els meus anys de mestre i professor de cada deu repeticions, només una ha sortit mitjanament bé. L’infant o l’adolescent que ha de repetir, a més de tornar a aguantar les mateixes matèries, els mateixos exercicis, exàmens, explicacions… (altra cosa seria que es canviés la dinàmica del curs, la metodologia), ha perdut els seus amics o companys. Es troba col·locat en un altre grup de nois i noies una mica més petits que ell que se’l miraran entre l’admiració al veterà i la commiseració al repetidor.

Caldria fixar-nos què demanem o exigim a l’alumnat que tenim al nostre càrrec. Hauríem de pensar en els ametllers que floreixen quan poden, no quan toca. No hauríem de fixar-nos una meta preestablerta; hi ha d’haver un procés de millora, un procés d’aprenentatge, de coneixement, de saviesa que arribarà allà on cadascú pugui.

Tots els elements emocionals [2] presents en aquest procés són importants, la relació amb les amigues i amics n’és un d’ells; la frustració i la baixada d’autoestima en són d’altres. La pèrdua de les amistats, haver-ne de fer de noves representa un sobre esforç que no estimularà a augmentar la il·lusió per als aprenentatges. Caldria pensar-s’ho molt abans de recomanar una repetició. I només estarà indicada si el noi o noia afectat i la seva família hi estan d’acord. Les canviants normatives poden dir el contrari: jo he intentat fer la meva tasca de mestre, de tutor, de director seguint un principi manllevat dels evangelis “la normativa està feta per a l’alumnat, i no l’alumnat per a la normativa”. Les normes que no ajudaven al procés d’aprenentatge del meu alumnat no les he acceptat i no les he complert.

Si volem anar de pressa, si ens deixem portar pel ritme que imposa la societat competitiva (que no és sinònim de competent), si volem cremar etapes, potser algunes o alguns quedaran exclosos del procés. El sistema econòmic i polític que ens governa promou la competitivitat, l’individualisme, el trepitjar a les altres persones per aconseguir els nostres objectius. L’escola moltes vegades va a contracorrent: hi ha d’anar per evitar que una part de la població quedi exclosa d’aquest sistema injust. La inclusió és bàsica per assegurar la convivència present i, sobretot, futura a la societat. Un paper que cal reclamar a la institució escolar. Per als nens i nenes l’escola és el primer lloc de socialització, és l’espai on tothom ha de passar-hi uns anys, i on s’està, en teoria, en pla d’igualtat. Hem d’aconseguir que llestos i lents en aprendre, amb totes les capacitats o amb alguna mancança, amb entorn familiar afavoridor o no, amb situacions de desavantatge o amb bons suports convisquin i aprenguin, respectant-se mútuament i compartint les capacitats de cadascú; aprenent els uns dels altres el bo i millor. L’escola és una part petita del procés educatiu, però és una part molt significativa. Tota la comunitat n’ha de ser conscient; ens juguem el futur dels nostres infants, adolescents i joves; ens juguem el futur.

Hem començat parlant de quan floreixen els ametllers al nostre país i hem continuat pensant sobre com fem créixer el nostre alumnat. Respectar el seu ritme, no fer-los córrer ni més ni menys del que poden, tenir molt en compte les estratègies específiques, no crear metes artificials com poden ser els nivells a assolir. Hem criticat el costum massa estès de fer repetir els nois o noies. Són aspectes que ens ajuden a evitar que cremem etapes, ens ajuden a evitar perjudicis per al nostre alumnat, per als nostres infants i adolescents. Tant des del punt de mira de progenitors com de professionals de l’ensenyament ens cal pensar-ho. I fer-hi front per canviar tot el que faci falta.[3]

[1] No em convenç gens l’avaluació dels resultats escolars que es fa a partir de PISA, però és l’informe on s’emmirallen el Departament d’ensenyament i els mitjans de desinformació i l’hem de tenir en compte.

Més informació a HA ARRIBAT EL CIRC “PISA”

http://diarieducacio.cat/blogs/rosasensat/2016/12/07/ha-arribat-el-circ-pisa/

[2] L’aprenentatge és un procés cognitiu, basat en les emocions.

[3] Joan M Girona (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys. Edicions de Rosa Sensat