Entrevista

Rikki Arjuna (Xiula): «Hem vist que les nostres cançons es poden convertir en eines»

Xiula es va crear fa 10 anys i des d’aleshores ha creat un estil propi, amb temes que combinen el llenguatge de la infància amb la música dels adults, com es pot veure a Stop Desnonaments, l’últim tema que han publicat fa només uns dies, i en el qual han participat infants dels barris de Barcelona amb més famílies desallotjades de casa.

Part de l’èxit d’aquesta fòrmula s’ha d’atribuir al fet que els seus quatre integrants es van fer amics sent monitors de lleure quan rondaven la vintena, i que dos d’ells, a més, acabarien orientant la seva vocació laboral cap a l’educació social. En el cas de Rikki Arjuna (Barcelona, 43 anys) va ser monitor d’esplai i de menjador escolar mentre es treia una enginyeria tècnica industrial que ja en aquell moment sabia que mai exerciria. Al contrari, quan va acabar els estudis va entrar a treballar en un centre obert i això el va dur a treure’s la carrera d’educador social, professió que va estar alternant amb la música fins que fa aproximadament cinc anys l’èxit de Xiula el(s) va absorbir plenament.

Quins són els orígens de Xiula?

La tradició musical de treure la guitarra i acompanyar la infància la tenim tots a la sang, també teníem referències molt properes de gent que es dedicava a l’animació infantil, i alguns a més van fer estudis musicals. Abans fins i tot de dir-nos Xiula, el Jan va iniciar un projecte que es deia Toca la troca, i de vegades si necessitava més músics ens cridava, però encara anàvem amb pocs mitjans i fèiem les cançons de tota la vida, i va arribar un moment que no ens omplia i el Jan va tenir la idea de fundar una nova banda però que treballés diferent, creant les nostres cançons i amb una base musical potent, i aquí és quan li demanem al Marc que fes la bateria i al David que fes de baixista. El David va estar pocs anys i després ja va venir l’Adri.

Al començament vam seguir la línia de tocar les cançons clàssiques, però aviat vam posar-nos a crear cançons. I en un o dos anys ja teníem el primer disc, amb el Verdura i Peix, que és com la pedra angular que ens va marcar el camí, el que ens va fer dir: això és el que volem fer.

Cançons adreçades a infants però amb un estil que s’allunya de la clàssica cançó infantil.

És la combinació de les dues coses. Primer, que les lletres tinguin un enginy i un sentit, i després que musicalment ens ompli. Però és que a més cada cançó ens convida a un estil, o sigui que combinant aquestes tres coses hem passat per molts estils i a cada disc provem coses noves.

Quin diries que és el vostre estil?

No ens defineix cap perquè fem molta electrònica i molt hip-hop, però també podem fer una rumba, o un rock, o fem musical. En l’últim disc hi ha un tema que és més punk, hi ha també una cosa estranya amb el piano… Cada cançó ens va cridant, i a més sempre tenim ganes de provar nous estils.

Quins aprenentatges treus d’aquests deu anys de relació amb molta canalla i molts educadors des de l’escenari?

Sobretot que el que fem va arribant a la gent, i que amb certa combinació de missatge i qualitat musical la toca allà on la música familiar, i també la més general, sovint no hi arriba. I això és molt bonic quan t’ho diuen. I, d’alguna manera, el fet de generar noves preguntes a través de la música. No tenim gaire més ambició que aquesta. Hem vist que les nostres cançons es poden convertir en eines, que aquestes eines arriben a les escoles, i això ens agrada molt. I hem vist que nosaltres les podem convertir en les nostres pròpies eines, com a educadors que som, i que les famílies agraeixen molt trobar un tipus de música i d’espectacle que poden gaudir i poden generar nous debats a la família.

Mirada estràbica ha estat el gran boom, o forma part d’una evolució?

És una evolució en la qual hi ha hagut diferents booms. Potser el primer va ser Verdura i peix, però en aquell moment ningú parlava dels grups familiars, érem animadors infantils i a les festes teníem sempre l’escenari petit, si és que hi havia escenari. Per tant, va ser un boom de boca-orella en una època que no era gens fàcil ser viral, però es va anar escampant i encara hi ha gent que la descobreix avui. I després Polls va ser una mica boom també, Sucre també,  T’estimo bastant també va tirar força, i quan arriba Mirada estràbica ja va ser un boom boom, va tenir una profunditat diferent de les altres. Per molta gent ja no és només una cançó que m’agrada i comparteixo, sinó que, ostres!, és una cançó que parla de nosaltres i ens emociona i ens fa plorar, i tinc la necessitat d’expressar la meva vivència. Hem rebut molt feedback de particulars, de famílies, d’escoles en la que ens diuen que aquesta cançó l’estan treballant, o que ens ha generat això o allò, i que tenim ganes de compartir què ens passa amb el nostre fill o la nostra filla.

He vist que teniu uns tallers per escoles amb aquesta cançó i la de Rispect. Com va això?

Com a educadors veiem que eren eines molt potents i sabíem que hi havia escoles que les estaven treballant. Però creiem que poden tenir més potencial, perquè nosaltres sabem d’on venen i a on poden arribar. Llavors ens vam inventar dos tallers, un que parla del bullying, de com ens tractem, de la convivència, del respecte, etc. l l’altre que parla de diversitat.

I aneu a escoles?

A escoles i centres educatius en general. Poden ser centres oberts, CRAE, i ara també hem començat a fer-ho amb claustres. Això encara és molt experimental. Amb adults, a part que veiem que també tenim molt a treballar-nos, té el sentit de dir que aquestes eines que t’estem donant tu després les pots aplicar amb els teus alumnes. De vegades un té la sensació que vas a un grup, hi estàs dues hores, fas una feina, però després desapareixes i no saps si el tutor, si és que ha estat a l’aula, ha entès què estem fent, com ens dirigim als nens, quines són les bases del no jutjar-se, de com disposem l’espai, etc.

Tornem a Mirada estràbica. Amb totes aquestes reflexions i feedback que heu rebut al final es confirma que la mirada estràbica la té la societat?

La cançó té aquest doble joc. Però el títol és l’últim que va sortir, i les tornades també. Jo vaig començar parlant de nens i nenes. És una de les cançons que he escrit més ràpidament. Normalment soc ràpid, però hi ha una enginyeria de rima i de mètrica, i en aquesta cançó anava sortint, i la part de la Lluna la vaig vomitar. Aquell tros no és enginyós, és pur, és la meva veritat. I de cop em veig fent rimes amb coses com fisioterapeutes o ortopèdia, que són paraules fins i tot lletges. Llavors, a l’hora de pensar el títol sí que vaig pensar que tenia molt a veure amb la mirada que estàvem donant a la diversitat, que normalment és esbiaixada, o és una mirada que es queda amb el que no és normal. I a part va ser el primer símptoma que li vam detectar a la Lluna.

Perceps un punt de malestar en tota aquesta gent que se sent identificada amb la cançó?

Jo suposo que una cançó tan diversa també genera diversitat de reaccions. Des de la pena del “ai pobrissóns”, al de “a nosaltres també ens ha passat això”, perquè han viscut el fet de ser minoria i el patiment que et genera de vegades el judici dels altres. És una cançó que parla del no judici i que les coses són com són i no estan bé ni malament sinó que simplement estan, i per això crec que et trenca certs esquemes, com el pensament que això ha de ser molt dur, doncs potser no, pregunta-ho. Això ho fem molt als tallers. Intentem que cada nen busqui en què és minoritari, i de vegades a alguns nens i nenes els sobta que un company expliqui alguna cosa, i digui que de petit jo tenia al·lèrgia, o que em van operar tantes vegades, i en aquest sentit ha estat molt bonic, perquè de vegades ha ajudat a fer que hi hagi nens que puguin verbalitzar coses als mateixos tallers o després. Moltes famílies s’han posat en contacte amb nosaltres i ens han explicat el seu cas, i ens han dit que ara podien explicar que aquesta lluita genera patiment, però també llum, i com la societat també ha d’entendre la riquesa que això suposa.

A ‘Mirada estràbica’ la part de la Lluna la vaig vomitar; aquell tros no és enginyós, és pur, és la meva veritat

I respecte al sistema educatiu, que us diuen?

A través de la cançó això no s’aborda. Està clar que jo m’hi he hagut d’anar ficant, i que la meva parella s’hi ha ficat encara més, i anem mirant què es pot fer per promoure la inclusió. És cansat i no és fàcil. Hi ha molts moments que ens sentim ben acompanyats i altres moments que dius “quina tela!”. Vaig cansat de sèrie d’ençà què va arribar la Lluna i ara a sobre he de ficar tota aquesta energia en això. Però també he de dir que de moment ens hem trobat amb uns professionals molt compromesos, hem vist molt bona predisposició.

Mirada estràbica és un retrat de la diversitat que va encara més enllà de la que ens imaginem quan parlem d’escola inclusiva.

És el primer que intentem que s’adonin a les escoles. La idea és que escoltin abans la cançó, però de vegades no han fet i els hi posem o els hi cantem en directe. Llavors els preguntem: de què parla aquesta cançó? I, clar, el primer és “de nens amb problemes”, “de nens que els hi passen desgràcies”… I dius, espera, que parla d’un nen que té moltes pigues, o d’un nen que té dues mames, o d’una nena que porta ulleres… I després ja hi entrem. Dificultats? Parlem-ho.

I al final del taller, amb tota la informació que el Jan ha pogut anar extraient, jo els hi faig una rima a cadascun, o sigui que tenen la seva mirada estràbica i després venim, els hi gravem a l’estudi amb la base de la Clara Peya, i els hi enviem.

O sigui que per cada escola fas una cançó nova?

Sí, jo vaig fent rimes amb la informació que ens donen. I quan acaben tots, el Jan agafa la guitarra i comença a tocar els acords i jo els hi rapejo la cançó, i clar, per ells és un moment “uau”, perquè lo xulo és que hem pogut anar desgranant cosetes de cadascú amb el nivell d’obertura que cadascú es permet, sense forçar res, però surten coses boniques i fa que tothom es conegui una mica més en la seva vulnerabilitat. Però hi ha aquest moment de clímax més festiu, quan veuen que els has escrit una rima.

A partir de quines edats?

Ho fem a partir de 5è-6è i ESO, amb més petits no arriba tant la reflexió. Per això volem anar a equips educatius, perquè entenguin el que estem fent i alhora fer-ho, treballarem la diversitat del grup, i fa que ens coneguem una mica més com a equip, i alhora veureu com ho podeu aplicar vosaltres amb nens i nenes.

Però clar, per això s’ha de saber cantar i rapejar.

És veritat, no es pot imitar directament, però almenys podem entendre la importància de fer una rotllana, de parlar des del tu mateix sense jutjar… hi ha alguns elements que poden anar calant.

Sempre penseu amb nens però al final entreu a través dels pares?

Sempre hem sabut que el missatge ha d’arribar a les dues esferes. El fet de no infantilitzar vol dir que ens atrevim a fer servir un llenguatge que no sempre pot arribar al nen sense una ajuda per interpretar-lo, però entenem que això hi és. A no ser que li endollis el disc. Però no som un grup que s’endolla i ja està. Hi ha altres grups que ja veus que són de fer un videoclip molt bufó i una cançó que parla d’un pirata o d’un animalet, i allò ho pots endollar i el nen ho entendrà. Les nostres cançons no, i per això entenem que han d’arribar a les dues esferes. Els tres primers discos anaven tots generats des de l’òptica del nen: el nen/a que tenim a dins, o el nen/a amb qui nosaltres hem treballat com a educadors, monitors d’esplai o directors de teatre. Escrivíem des d’aquesta visió: no m’agrada la verdura i el peix, què puc fer amb això? O estic menjant massa sucre, o quina putada els polls, o vaig amb por a l’escola etc. Sempre en primera persóna. I en el cinquè disc, Descontrol MParental, ens va sorgir la necessitat de fer-ho des de la visió de la parentalitat, marentalitat, potser pel moment vital en què estàvem. Sempre intentem generar cançons de coses que ens estan passant, de coses que portem a dins, o que veiem en la societat que cal parlar-ne, i llavors en aquest moment, en plena criança meva, l’Adri també i el Jan al cap de poc, vam dir anem a fer un disc dedicat a la criança. Aquest disc sí que és diferent, i és el pare qui li diu al nen. Totes les cançons estan fetes en primera persóna del pare/mare.

Hi ha altres grups que son de fer un videoclip molt bufó i una cançó que parla d’un pirata o un animalet, i allò ho pots endollar i el nen ho entendrà. Les nostres cançons necessiten un adult que ajudi a interpretar, per això hem d’arribar a les dues esferes

I el quart?

Cuarto lagarto és el disc més rar, i també el més social. El vam fer durant l’època del confinament, aprofitant que no teníem concerts. Vam decidir agafar temes que havíem anat fent per institucions, escoles, etc., i que eren inèdites, i posar-les en un disc. Per això parla de participació, de gènere, de consum… És difícil que aquest les famílies se l’escoltin tot seguit perquè hi ha una densitat molt bèstia.

Som un grup que ens agrada anar on hi ha l’esperit socioeducatiu. Per això, els tallers ens els contracta qualsevol escola o institut, però on fem tot el possible per anar són aquelles zones de Catalunya o de l’àrea metropolitana on creiem que això es necessita més. I és on ens sentim més còmodes. Aquesta mirada sempre l’hem tingut.

Ens agrada anar on hi ha l’esperit socioeducatiu, fem tot el possible per arribar a aquelles zones de Catalunya o de l’àrea metropolitana on creiem que això es necessita més

Acabeu de treure un tema sobre desnonaments per encàrrec dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona. Com ha anat això?

Stop desnonaments és la lletra menys meva de totes les nostres cançons, perquè vam anar a dues escoles de Ciutat Vella i quatre de Ciutat Meridiana, Torre baró i Vallbona, que són els barris on s’han fet més desnonaments, i vam parlar amb els nens, i ells ens van ajudar a fer la lletra. No és l’enginyeria amb rima que a mi m’agrada fer, sinó que és una lletra sortida d’aquestes aules. Alguns nens ho havien viscut en primera persona, altres ho han vist…

Us ho explicaven ells?

Fèiem una de les nostres sessions d’entrar en confiança amb els grups, perquè ens puguin explicar coses seves. En totes aquestes escoles hem tingut l’avantatge que tenen un educador social o un TIS, però a més el Jan, com a terapeuta que és, té un toc molt especial a l’hora d’anar generant l’espai de comoditat perquè els infants es puguin obrir, i quan sortia el tema de l’experiència del fet que et facin fora de casa, d’haver d’abandonar la teva llar, qui volia parlava del que havia viscut o vist. Llavors jo apuntava frases que sortien i després els ajudava a ells a rimar-les o a posar-hi una mica de mètrica. En les diverses escoles que hem estat les experiències eren molt semblants.

En un principi la iniciativa sorgeix de serveis socials de Ciutat Vella, volien una cançoneta sobre com viuen els nens un procés de desnonament, però quan ho vam veure ens vam dir: anem a fer-ho gros. Poder fer aquest procés de parlar amb nens i que comparteixin la seva experiència amb els desnonaments i fer amb ells alguna cosa creativa amb això ha estat molt bonic.

Aquest procés de parlar amb nens i que comparteixin la seva experiència amb els desnonaments i fer amb ells alguna cosa creativa ha estat molt bonic

Sempre ets tu qui escriu les cançons de Xiula?

En els primers discs estaven més distribuïdes, però ara normalment escric jo. Hem anat evolucionant així. El Jan no se sent tan còmode, encara que en l’últim disc ha escrit dues cançons, i jo he descobert que on em trobo més feliç i més connectat amb mi mateix és quan estic escrivint. Ens ha anat bé i estem com molt equilibrats, perquè el Jan és molt l’ànima i el discurs, i és un gran frontman, mentre que el Marc i l’Adri són músics excel·lents i assumeixen bona part de la producció. Jo toco la guitarra o l’ukulele, però soc el menys músic de tots. Jo crec que m’hi deixen estar perquè escric lletres i rapejo.