Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan un conflicte esclata amb la intensitat que ha esclatat el de l’educació, és que porta molt de temps covant-se. Més enllà de les imprescindibles millores retributives i de recursos, hi ha un profund malestar docent que també cal escoltar. Sense atendre aquest malestar i recuperar les relacions entre l’escola i la societat, no ens en sortirem. Intentaré explicar quines són les causes d’aquest descontentament.
En primer lloc, trobem les causes directament relacionades amb les condicions de treball. Per començar, el model actual d’autonomia de centre i personalització de l’aprenentatge exigeix que els docents siguin creadors de continguts i no mers transmissors. Tot i que la idea és raonable, esdevé una font d’estrès constant: s’han de preparar programacions, situacions d’aprenentatge, plans individualitzats i moltes altres activitats sense una previsió realista del temps necessari per fer-les.
Ens trobem també una insostenible inflació curricular i normativa que ha anat afegint cada cop més continguts com el projecte de recerca, el servei comunitari, el treball de recerca, les competències transversals, els vectors, la lectura, l’emprenedoria, els ODS, el treball de síntesi, les avaluacions diagnòstiques i d’altres, sense suprimir cap de les assignatures que hi havia abans i sovint reduint les hores lectives que tenia cada matèria. El resultat és una activitat frenètica i superficial que angoixa el professorat.
A banda de les funcions educatives, l’escola i els docents han assumit tasques socials com la gestió de beques, llibres socialitzats, ordinadors, ajut en la preinscripció, extraescolars, sortides, viatges i graduacions. Algunes d’aquestes funcions són importants, d’altres no tant; el que és clar és que afegeixen feines a unes agendes docents ja saturades i sovint roben hores al que és essencial.
Finalment, pel que fa al sempre polèmic tema de la convivència i la disciplina. No crec que els nostres centres siguin l’infern de conflictes que descriuen alguns, però sí que crec que les dificultats que afronten els mestres per fer classes són cada cop més grans, i en alguns casos hi ha situacions molt dures i doloroses. És un tema complex i les solucions no són fàcils, però negar-lo no fa que desaparegui i afegeix encara més malestar a una situació ja de per si complicada.
Pel que fa a causes més profundes i difuses, crec que cal parlar també sobre el valor dels aprenentatges que l’escola ofereix. En un món ple d’estímuls i propostes d’entreteniment infinites, sembla que l’escola s’ha quedat com un mal necessari per on cal passar per obtenir un títol, però no es dóna valor a la ciència, la cultura o l’art que l’escola pot oferir. Un símptoma d’això el podem trobar en l’absentisme d’una important part de l’alumnat que les famílies justifiquen sense problema. Lligat amb això, els mestres cada cop perceben més pressió per part de les famílies per garantir solucions individuals per als seus fills, sense un interès a col·laborar en el projecte col·lectiu que hauria de ser l’escola. La cultura neoliberal imperant fa que algunes famílies i alumnes vegin l’escola com una entitat de la qual obtenir un servei però a la qual no han d’aportar res.
En un món ple d’estímuls i propostes d’entreteniment infinites, sembla que l’escola s’ha quedat com un mal necessari per on cal passar per obtenir un títol, però no es dóna valor a la ciència, la cultura o l’art que l’escola pot oferir
En segon lloc, penso que hi ha hagut un traspàs de responsabilitats. L’atribució de cada cop més tasques i funcions a l’escola sembla que hagi comportat un traspàs de responsabilitat des dels alumnes i les famílies als docents. Per posar un exemple poc polèmic, quan un alumne falta a classe és el mestre qui ha de preparar més material per recuperar la classe perduda. Mirem per on mirem, a l’escola trobem desenes de situacions on sembla que sigui el docent qui ha d’aportar una solució, sense que famílies i alumnes col·laborin. Òbviament, els docents tenim un paper essencial en l’educació i socialització dels alumnes, però molts sentim que la balança de la responsabilitat s’inclina cada cop del costat dels docents i eximeix les famílies i els alumnes.
En tercer lloc, els docents sovint se senten com una peça dins una enorme maquinària burocràtica on no hi tenen cap paper. No comparteixen ni participen de moltes de les polítiques que es posen en marxa i els costa sentir que formen part d’un projecte col·lectiu. Una derivada d’aquesta situació és l’enorme bretxa que hi ha entre la recerca i la política educativa i els docents d’aula. Els mestres estan estructuralment exclosos dels àmbits on s’elaboren la recerca i les polítiques educatives, i això contamina i polaritza tot el debat entre “experts” i “mestres d’aula”. Una relació que hauria de ser de col·laboració i aprenentatge es converteix en un enfrontament absurd.
Per complicar més la situació, l’escola sovint ha d’afrontar mandats morals sense recursos ni estratègies clares de com portar-los a terme. Un exemple d’això el trobem en l’atenció a la diversitat. Es considera més noble mantenir tots els alumnes junts i es critica la segregació d’alumnes en grups o espais diferents, però no es dona als docents recursos per atendre bé aquesta situació ni es proporcionen estratègies clares i pràctiques de com fer-ho. Els docents viuen negativament aquesta pressió “moral” en contrast amb la dificultat del repte. Aquests “mandats morals” sovint es repeteixen en altres camps com la convivència o les metodologies.
A nivell més general, en les societats capitalistes modernes sembla que l’estat ha deixat sola l’escola en la lluita per l’equitat. Els governs han renunciat a reduir les desigualtats socials, laborals o d’habitatge però esperem que l’escola compensi aquestes diferències. Recordem per exemple que en democràcia s’han aprovat set lleis d’educació i només recentment una sobre habitatge. Un símptoma de les enormes expectatives que es dipositen sobre l’escola que contrasta amb els recursos que s’hi dediquen.
El contracte social que donava lloc a l’escola s’ha anat debilitant i està en risc de trencar-se definitivament si no hi posem remei. Les causes de malestar són cròniques i profundes i correm el perill que, com passa en altres àmbits de la societat, ens portin a un tancament social, a la recerca de sortides fàcils i a la reivindicació de temps passats i receptes autoritàries.
Per revertir aquesta situació cal millorar les condicions laborals i retributives dels docents, però també moltes altres mesures. Hem de reconstruir l’escola com a espai d’escolta, empatia i aprenentatge. Hem de definir de manera realista quines tasques pot assumir i com les han de desenvolupar els docents. Docents, famílies, alumnes i administració hem d’assumir cadascú la nostra part per fer funcionar l’escola i hem de donar als docents el reconeixement que es mereixen, no només de paraula, sinó amb fets. El capitalisme ha abocat les societats modernes a múltiples crisis de democràcia, climàtica, de desigualtat i de cohesió social. El sistema educatiu no podrà resoldre-les totes, però si volem que sigui un element de creació de ciutadania, una font de coneixement i un element de resistència contra l’extrema dreta necessitem una escola forta i ambiciosa i amb recursos i uns mestres enfortits i esperançats.
Finalment, estem lluny de tenir una escola per tothom que sigui font d’equitat i els mestres també tenim deures pendents en aquest camp. Però difícilment podem demanar més coses als docents si no reduïm la pressió que pateixen i revertim les causes d’aquest malestar. Necessitem cuidar els mestres per reconstruir l’escola com a projecte emancipador i de compensació de les desigualtats. Sense els mestres no ens en sortirem.
