Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
He viscut molts informes PISA i he procurat no entrar en els falsos debats que provoquen. Sempre he dit que PISA no mesura la felicitat. Més enllà de la fira de les vanitats que consisteix anar de comparació en comparació, he considerat que ajuda molt poc a millorar el que cada dia fan les escoles. Diu quantes matemàtiques saben, però no quantes sabien quan van arribar a l’escola. No parla de com s’ho fan els mestres per vendre saber en vides plenes de malestar. No indica quantes hores ha esmerçat el professor en convèncer l’alumne que pot aprendre. No diu si descobrir que per fi entenen un text porta a voler dominar les proporcions. No. No crec que serveixi gaire per construir l’escola que la desigualtat i la diversitat de l’alumnat de la societat digital necessita.
Però… calmats i oblidats els debats de l’informe actual, faré una excepció i escriuré d’allò que sembla haver estat objecte voluntàriament oblidat de la reflexió. L’Informe té cinc capítols i no ha estat necessari passar del segon: aquell en què estan els “resultats” acadèmics. Ningú considera important llegir, per exemple, el capítol quart, en el qual també es mesura, amb els corresponents indicadors, “L’entorn escolar dels estudiants” (valorat per ells i elles). Com que relativitzo i molt els indicadors sobre matemàtiques o comprensió lectora, no donaré valor ara al número que defineix “el sentit de pertinència al centre” o “la relació dels estudiants amb el professorat”. Però, qui dona valor a les primeres qüestions, per què no considera les segones?
No he vist enlloc reflectit que Catalunya té el pitjor indicador quan l’alumnat valora la seva pertinència a l’Institut. És a dir, que per a una gran majoria de l’alumnat (segons la interpretació que fan els autors de l’Informe) l’Institut no és “un lloc de benestar i aprenentatge”, o ho és en una proporció molt escassa.
No he vist enlloc reflectit que Catalunya té el pitjor indicador quan l’alumnat valora la seva pertinència a l’Institut
L’indicador que mesura aquest concepte està tret de preguntes sobre sentir-se bé a l’escola, tenir amics, valorar el clima de relació, etc. Si es mira la taula corresponent, Catalunya és la darrera (molt darrer) amb una nota de 0,02, quan la primera comunitat té un 0,42 i la mitjana és de 0,27. Em desconcerta molt que es discuteixi sobre la millor didàctica i no es consideri l’ànim amb què cada dia va l’alumnat a classe. Si aquest indicador (com els altres) té algun valor, ens està dient que a Catalunya tenim una escola a la qual els nois i noies adolescents no tenen gaire interès a anar. La qualitat “ambiental” dels nostres instituts no sembla que generi gaires ganes de saber. Cal cercar la millor didàctica del sistema d’equacions o cal descobrir com crear un clima en què aquest aprenentatge tingui sentit i valor?
Si, a més, mirem aquest indicador en relació amb la condició socioeconòmica, també descobrirem que viure en la pobresa condueix a suportar una escola que no sembla estat pensada per ser un adolescent de perifèria. La cultura, l’organització i les relacions de l’escola no semblen ser les seves. I, sí, ja sé que la resposta d’una part dels professionals i de la societat serà fer escoles per rics excel·lents i escoles acollidores de marginats per evitar que ens compliquin després la vida.
A l’altre indicador, el que mesura com és la relació de l’alumnat amb el seu professorat, tampoc sortim ben parats. Catalunya és la cinquena per la cua (un indicador de 0,10, quan la primera és de 0,26). Relativitzo exactament igual els resultats. Però, potser, ens estan dient que, quan a un alumne se li pregunta sobre coses com l’interès dels professors i professores per la seva vida i si es preocupa pels seus aprenentatges, els resultats són força negatius. Una part significativa dels nostres adolescents no sembla considerar els adults de l’escola com a persones útils per a la seva vida.
Una part significativa dels nostres adolescents no sembla considerar els adults de l’escola com a persones útils per a la seva vida
Podem donar-li totes les voltes que vulguem als indicadors “acadèmics”, però hauríem de donar les mateixes voltes als indicadors de “vida escolar”. Resulta fàcil enganxar-nos en debats sobre competències, treball per projectes o (per tranquil·litat de tothom) sobre l’autoritat, l’esforç, el currículum obligatori o el mòbil a la classe. Però, no hauríem de pensar de nou la complexitat de les aules? Per què oblidem que el primer gran repte de l’escola actual és com acollir la injusta desigualtat i l’enorme diversitat de les vides adolescents?
Ja sé que no soc un personatge a qui estimen gaire els sindicats corporativistes del professorat, però, no és un fracàs vital i professional exercir una professió en la qual al final sembla que no has generat cap influència en el teu alumnat? He escrit recentment sobre benestars i malestars en la professió docent i sé que un dels problemes de la nostra secundària és que el sistema impedeix a molts bons professors i professores dedicar-se a ser oportunitats significatives en les vides adolescents. Un dia o un altre haurem de contestar-nos a la pregunta de què esperem del professorat (que sempre suporta totes les nostres contradiccions socials) i fer possible que acompanyin vides adolescents seduint-los sobre el desig de saber i el plaer d’aprendre.
El Diari de l’Educació, 2025
6 comentaris
Comparteixo al meu facebook aquest article tan interessant del sempre interessant Jaume Funes.
Gràcies Jaume per aportar aquesta mirada de l’informe PISA.
Una abraçada
Manel
Mai no s’havien dedicat tants d’esforços a l’escola perquè l’alumnat s’hi senti bé. Tot i així, no és feliç. No serà que actualment tenen tot el que demanen i no es conformen en res? No serà que no saben què és esforçar-se per a obtenir una cosa perquè els ho donem tot fet? No serà que, com que els ho donem tot fet, quan hi ha un mínim entrebanc ja es frustren i diuen que no són feliços?
L’informe PISA desglosa ítems com posició socio econòmica, procedència social i cultural, motivació familiar, nivell d’estudis dels pares, models i lideratge socials que tenen com a mirall els adolescents, perspectivas laborals…?
Els que hem fet projectes a instituts estrangers sabem que la predisposició a fer el que els adults volen no és una característica dels adolescents. A Finlàndia i a Canadà no veus tanta activitat ni disrupció a les aules com aquí, però sí molta desmotivació i braços caiguts. Tot i els esforçs del professorat per motivar els alumnes ( a Canadà els donen dolços per participar) i un menor ús de partes o recursos punitius que aquí (i molta més paciència), els adolescents se salten classe, contesten malament al profe sense ser haver-hi cap motiu aparent… Són països amb poca llum solar i, per tant, molta depressió lumínica. Tenen molts alumnes escolatitzats en instituts hospitalaris per intents de suicidi. Hi ha molts més “emos” allà que aquí. El tarannà adolescent és diferent, però la oposició al que diu l’adult la mateixa. És el que té aquesta edat i ho hem d’assumir.
Per tant, com podem fer que es motivin? En aquesta edat els motiven els iguals, el pertànyer a un grup, el sentir-se valorat pels iguals…
– ratios més petites: de 10-15 alumnes
– menys assignatures amb més càrrega lectiva. 6 per trimestre, i que no es tornin a repetir. Això facilitaria que els professors coneguin millor als seus alumnes (no pots vincular amb un adolescent al que veus 3 hores a la setmana mentre en veus a 300 altres)
– molta més opcionalitat: mates acadèmiques nivell 1, nivell 2, fusteria de les mates, les mates aplicades al negoci, la tecnologia de cinema, la biologia de la medicina… Assignatures vinculades als seus interessos o possibles projectes vitals, que els recordin que després de l’ESO hi ha vida, i que s’estan esforçant per algo. Si escullen ells, s’impliquen més en la seva elecció.
– molta més mobilitat. Cal que es moguin entre classe i classe
– més periodes de descans. Encara que siguin més curts.
– I per últim: professors vocacionals. Que vagin a la universitat a carreres per ser professor de secundària. On aprenguin sobre l’adolescència i com vincular-s’hi.
Això implicaria un canvi tan gran de sistema i una mà de recursos. Però per si sol, intueixo que augmentaria l’estatus social del professor i la desitjabilitat social d’esdevenir professor (ja que ara la motivació per treballar de professor és l’estabilitat laboral i l’horari, no els adolescents).
És clar. Tot aquesta escola meravellosa es construirà muntant sistemes clientelars on, per fi, poden fer fora els professors que tenen punts de vista diferents, perquè ja se sap, la seva motivació és només l’estabilitat laboral, amb el sou immens que reben, i el meravellós horari. De veres, potser caldria dissimular una miqueta la mania que teniu als mestres i professors que estem a peu d’aula, que no hem anat a fer projectes a l’estranger, ni hem ocupat cap càrrec a cap CRP ni ens hem instal·lat en cap cadireta de cap fundació, associació o grup impulsor, perquè ens agrada la nostra feina. Sí, som els que estem farts de tanta xerrameca, de treballar sense recursos suficients, de ser assenyalats contínuament per discursos salvífics que en realitat estan buits… I a sobre, resulta que és que no tenim en compte, ni busquem com a objectiu, el benestar de l’adolescent. Un adolescent que potser detesta anar a l’institut perquè veu que contínuament, amb tant de projecte descafeïnat i tanta emotivitat buida, li estan prenent el pèl i perd el temps de manera sobirana.