Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les darreres mobilitzacions de mestres i professors han situat el debat educatiu al centre de les tertúlies —si més no, durant uns dies— i han visibilitzat les reivindicacions del col·lectiu, unes reivindicacions no sempre ben enteses o explicades. Aquesta situació, però, ve de lluny i s’ha anat agreujant amb el pas del temps fins a tornar-se insostenible. Fa temps que tinc la sensació que ser docent a Catalunya s’ha convertit en una professió profundament esgotadora, i no només per una qüestió salarial, que també. Els docents catalans estem més mal pagats que en d’altres ‘comunitats autònomes’, però el contrast encara és més feridor si tenim en compte el cost de vida desorbitat: el preu del lloguer, l’habitatge i les despeses bàsiques s’han disparat els darrers anys. Si un mestre no té parella o no comparteix despeses amb algú, difícilment podrà comprar-se un pis o construir una vida amb una mica d’estabilitat.
Però el problema no és només econòmic. El dia a dia als centres s’ha anat fent cada vegada més complex. La diversitat a les aules és enorme, i això demana més temps, més atenció i més recursos, no només paraules grandiloqüents i pedagogisme utòpic. El Departament d’Educació respon a aquesta realitat amb decrets, més burocràcia i una retòrica inclusiva que, a la pràctica, no va acompanyada dels mitjans reals necessaris per a donar-hi resposta. A tot això s’hi afegeix el decret de plantilles, que ha reforçat en molts casos el poder de les direccions fins a límits poc ètics: arbitrarietat, sensació de nepotisme i unes estructures ‘jeràrquiques’ cada vegada menys democràtiques. La manca actual de vocacions per exercir la docència no és casual, té uns motius molt concrets.
Ara bé, dins d’aquest panorama poc encoratjador, ser professor de català encara té un afegit de dificultat. No és només ensenyar una matèria: sovint és treballar a contracorrent. Una amiga que fa català i castellà a un CFA (escola d’adults) m’explica que ho veu claríssim: amb els mateixos alumnes, la resposta és completament diferent segons l’assignatura. A castellà estan motivats, participen, s’hi impliquen; a català, en canvi, mostren desinterès o fins i tot menyspreu. Si no fos perquè pot comparar, podria arribar a pensar que el problema és ella; però no: el problema és la percepció social de la llengua. Per a molts alumnes, el català no és “la seva” llengua, i no la viuen com una llengua d’ús social i necessària. La veuen com una llengua difícil, prescindible i, en alguns casos, fins i tot molesta. I això, evidentment, condiciona tota la feina del docent, perquè llavors ensenyar català no és només fer gramàtica o literatura: és també combatre prejudicis, resistències, inèrcies socials i una subordinació lingüística que entra cada cop més a les aules.
El problema és la percepció social de la llengua. Per a molts alumnes, el català no és “la seva” llengua, i no la viuen com una llengua d’ús social i necessària
A més, hi ha una altra injustícia que rarament es posa sobre la taula: la càrrega real de feina de les matèries lingüístiques, especialment de català. Per tal que els alumnes aprenguin a parlar i escriure correctament, és necessari dedicar moltes hores a la correcció de redaccions i altres produccions textuals. No pot ser que tinguem només dues hores de català setmanals a batxillerat —i en alguns centres també a l’ESO—, i que, en molts casos, això no comporti cap mena de desdoblament ni de suport addicional. Amb grups de trenta alumnes a l’ESO i batxillerat, només la correcció de redaccions i la preparació de classes ja es menja una quantitat d’hores descomunal del temps no lectiu. I, mentrestant, hi ha altres matèries o projectes que, sense ser instrumentals, disposen de suplements, desdoblaments, optatives més lleugeres o, senzillament, una càrrega de correcció molt menor.
Això genera una desigualtat interna evident dins del mateix sistema educatiu, perquè no totes les hores lectives són iguals, ni totes les matèries exigeixen el mateix temps de preparació i correcció. Si realment vols que els alumnes aprenguin bé la llengua, com a professor has de treballar moltíssim, t’hi has de deixar la pell. I encara més en un context en què cada vegada arriben amb menys vocabulari, menys domini d’expressions, menys competència escrita i menys hàbit lector. No n’hi ha prou amb “fer classe”. Cal insistir, revisar, corregir, personalitzar, reforçar i tornar-hi. I això té un cost enorme en temps i energia.
El resultat és un dilema pervers: si fas tot el que cal perquè els alumnes aprenguin de debò, acabes sacrificant la teva vida personal: tardes, nits, caps de setmana sencers corregint, preparant material i procurant sostenir un nivell digne. Però, si no ho fas, si et limites estrictament a fer les deu hores de preparació i correcció que el sistema et reconeix, aleshores sembla que el culpable siguis tu: el mal professor, el que no s’hi implica prou, el que no arriba. I és aquí on molts docents ens sentim atrapats entre l’espasa i la paret: o et converteixes en un esclau de la feina, o assumeixes que els alumnes no aprendran tant com podrien i carregues amb la culpa. El sistema et col·loca en aquest dilema i després fa veure que és una qüestió individual, de vocació o de gestió personal. Però no ho és. És un problema estructural.
Potser ha arribat l’hora de dir-ho ben clar: no es pot exigir una educació de qualitat mentre es menystenen les condicions materials i humanes dels qui la sostenen. No es pot parlar de defensa de la llengua i, alhora, deixar tan desemparats els qui l’ensenyen cada dia a les aules. I no es pot continuar normalitzant que els bons professionals hagin de triar entre fer bé la seva feina o conservar una mica de vida pròpia.
