Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ser testimoni vàlid de l’alumne, un terme que desenvolupa el psicoanalista Carlos Sica a “Psicologia del nosaltres”, implica reconèixer-lo com a ésser humà que construeix la seva visió i posicionament davant del món més enllà dels assenyalaments educatius. Ho fa per anàlisi i comparació amb l’entorn i l’educador ocupa un lloc simbòlic fonamental en la seva experiència quotidiana. Aquest fet implica un compromís de l’educador, respecte a l’experiència educativa de l’alumne, que va molt més enllà de la consideració dels continguts i assenyala com s’hi fa present com a ésser humà que viu en un món equiparable al seu.
En aquest sentit, Meirieu afirmava que l’educador és un “passador del món” per a l’alumne, entenent aquest món com el conjunt de llegats culturals que l’educador transmet en la relació educativa. Tanmateix, l’acció educativa mai és asèptica i, per a l’alumne, el món traspassat inclou tots els determinants de l’experiència educativa: els continguts culturals, l’entorn en el qual es desenvolupa l’acte educatiu, l’educador com a professional que treballa per una institució o aquest mateix educador com a ésser humà, entre altres. Així, per a l’alumne, l’educador mai serà una persona ètica i moralment neutral perquè, com afirma Paulo Freire, educar és intervenir en el seu món. No apareix davant d’ell com una persona que únicament transmet coneixements, sinó que ho fa com a exemple de conducta particular que mostra, amb més o menys coherència, uns valors propis amb els quals es relaciona amb el seu entorn.
Amb aquest ordre de les coses, per a Arendt, l’educador és un “representant del món”, fet que assenyala la seva responsabilitat no només respecte als continguts que transmet, sinó també davant el món que traspassa a l’alumne per mitjà dels valors que expressa amb el seu comportament. Freire hi afegeix la necessitat que es comprometi activament amb la seva transformació, perquè transmetre valors implica assumir una posició davant la realitat. En aquest punt, estem d’acord que “l’educador no ho pot tot”: no està en les seves mans assegurar una experiència educativa òptima ni la possibilitat d’una Arcàdia en la qual l’alumne pugui projectar els seus aprenentatges d’una manera aproblemàtica. Tanmateix, l’educador no pot romandre indiferent davant la dificultat del compliment del mandat educatiu o del traspàs d’un món que sovint es fa present de forma contradictòria, desigual o injusta.
L’educador ha de ser coherent entre el que diu i el que fa, com a condició ètica per a l’acte educatiu
En aquesta línia, si Meirieu destaca la necessitat que l’educador estigui interessat pels continguts transmesos en la mesura que aquest interès també és transmès a l’alumne, des d’una lectura freireana, aquest interès esdevé un compromís amb el món que també es transmet. És aquesta actitud compromesa de l’educador la que assegura que el traspàs dels continguts no sigui mecànic i que, com advertia Freire, no es limiti a acumular dades en el record de l’alumne de forma inconnexa i poc projectable a la realitat que l’envolta. En cas contrari i d’acord amb Meirieu, cal que l’alumne pugui integrar els continguts com a part d’una “caixa d’eines” que serveixi per continuar l’exploració més enllà dels assenyalaments de l’aula, així com la seva exploració del món de forma autodeterminada. D’aquesta manera, l’educador no només el convida a llegir la realitat, alfabetitzant-lo políticament, sinó també a transformar-la de forma crítica.
Des d’aquesta perspectiva, l’alumne pot confrontar el seu posicionament amb l’entorn i ocupar progressivament un lloc propi en la realitat que l’envolta. Tal com assenyalàvem a l’inici, l’educador apareix en aquesta confrontació com a exemple de conducta particular, amb més o menys coherència respecte a uns valors propis. Per tot això exposat, serà l’interès envers els continguts i el compromís envers el món el que permetrà que l’educador es posicioni davant de l’alumne de manera suficientment coherent perquè aquest pugui reconèixer en ell un testimoni vàlid d’aquest món: algú amb qui és vàlid confrontar-se per poder definir millor la seva identitat i el seu lloc al món.
Amb aquesta finalitat, com defensa Freire, l’educador ha de ser coherent entre el que diu i el que fa, com a condició ètica per a l’acte educatiu, perquè d’aquesta manera l’educador no sols transmetrà el món, sinó que el problematitzarà conjuntament amb l’alumne, esdevenint més que un representant, un mediador del món. El convidarà no només a llegir la realitat, sinó també a interpretar-la de manera crítica i emancipadora dels determinants culturals de la seva època, alfabetitzant-lo políticament. Només així, l’educació pot esdevenir un acte de llibertat compartida.
