Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vivim tensionats pels canvis accelerats i les desigualtats creixents de la nostra societat. Moltes famílies pateixen escassetat de temps per estar amb els seus fills i filles, i 3 de cada 10 viuen en risc de pobresa o exclusió social, fet que suposa que molts nens i nenes creixin en entorns de gran vulnerabilitat. La pobresa i les dificultats per conciliar repercuteixen no només en el present sinó també en el futur dels infants.
La responsabilitat primordial de la cura dels infants recau en les famílies; però si aquestes es troben en dificultat, pertoca a les administracions assistir-les perquè puguin desenvolupar aquesta funció, tan cabdal per al benestar dels infants com per a la pròpia reproducció social.
A més, pobresa i educació -igual que pobresa i salut- estan estretament relacionades. De manera que els problemes de la infància es manifesten tant dins com fora de l’aula, amb formats diversos que repercuteixen directament en els resultats educatius. La desigualtat socioeconòmica travessa gairebé tots els indicadors educatius, tal com recorda el darrer Anuari de l’educació de la Fundació Jaume Bofill.
Per tot plegat, si volem ocupar-nos com cal de la infància, hem de reforçar més que mai la institució escolar. Abocar en l’escola i en els mestres totes les esperances davant aquest món incert, és del tot excessiu i injust. No podem esperar que l’escola resolgui tota sola tots els problemes que tenim com a societat.
L’escola, a ulls dels infants, és molt més que aprenentatge
Davant d’aquest context, per sort, moltes escoles ja han deixat enrere la idea de dedicar-se únicament a transmetre coneixements curriculars, desconnectada del que passa fora de les seves parets. L’escola s’ha de transformar, tal com ho fa la societat, per acompanyar els infants del present amb les seves circumstàncies i necessitats.
Si esperem que l’escola compleixi no només amb els aprenentatges acadèmics, sinó també amb la seva funció social i de vida comunitària —educant en els valors de la democràcia i el respecte a la diversitat—, no podem deixar l’escola sola: hem de garantir que disposa de tots els suports necessaris.
No només són molts els professionals que ho veuen així, no només és la recerca qui ens ho confirma, sinó que els mateixos infants ens diuen que l’escola és com una “segona casa” on esperen que hi passin coses més enllà de les matemàtiques, la llengua o el medi. A través del programa de recerca i participació Parlen els nens i nenes, descriuen l’escola que voldrien com un lloc on fer amistats, sentir-se escoltats, jugar amb llibertat i sentir-se segurs, amb la certesa que si tenen algun problema, algú els ajudarà.
Per això, a l’Agenda dels Infants, els nens i nenes demanen explícitament “cuidar la vida a l’escola més enllà de l’aprenentatge” amb més sortides, colònies, activitats artístiques i esports cooperatius, així com més suport emocional i ajuda per a qui té dificultats per aprendre.
El vincle família-escola: un vector clau i quatre oportunitats
En aquest context complex, els infants reclamen més comunicació entre l’escola i les seves famílies; per a ells, són espais massa importants perquè convisquin desconnectats. N’hem parlat abastament fa pocs dies a la jornada “El dret a cuidar i a ser cuidats”, coorganitzada per l’Institut Infància i Adolescència i l’aFFaC. La conclusió és clara: millors vincles generen millors resultats educatius i un major benestar.
Per reforçar aquest lligam, els infants assenyalen quatre grans espais d’oportunitat:
- Compromís amb el bon tracte: Demanen que els adults facin equip per acabar amb el bullying, amb més comunicació en la prevenció i l’abordatge de l’assetjament. Reclamen que no hi hagi cap forma de violència contra la infància, ni dins ni fora de les aules.
- Espais de trobada: Voldrien que les famílies entressin més sovint als centres per compartir activitats. També demanen més temps per jugar a l’aire lliure, valorant iniciatives com l’obertura dels patis fora de l’horari escolar o la pacificació dels entorns escolars per poder-se quedar jugant a la sortida.
- Suport emocional: Reclamen acompanyament davant les preocupacions quotidianes, com la pressió estètica o l’ús segur de les pantalles perquè siguin un espai segur i per no enganxar-s’hi.
- Escolta i participació: La meitat dels nens i nenes de 10-11 anys no estan satisfets de com els escolten, ni a la família (55%) ni a l’escola (54%). Aquesta dada ens interpel·la directament tant a les famílies com als docents i ens recorda que “cal que els incloguem en la conversa”, tal com es reivindicava a la jornada.
Conclusió: no deixem l’escola sola davant una tasca titànica
Agradi més o agradi menys, l’escola té una funció social ineludible que va molt més enllà dels aprenentatges curriculars i que s’ha complexificat pel context social que tenim. Però no pot assumir tota sola aquesta responsabilitat. Si volem que acompanyi, eduqui i cuidi, cal dotar-la de recursos i suports suficients, diversificant, també, els professionals que hi treballen. L’escola ha de ser una prioritat de país, de la mateixa manera que ho ha de ser el suport a les famílies.
Els drets dels infants són responsabilitat de tothom, però actualment molts d’ells estan en risc. Calen polítiques educatives, socials i de salut que reforcin l’escola com a espai de vida comunitària perquè totes les expectatives que hi posem no caiguin en el buit.

