Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tots estem a la recerca de la “pedra filosofal”. Volem trobar les millores educatives ràpides, immediates gairebé, que permetin que els resultats objectius -i subjectius- del sistema educatiu siguin millors. Sovint ens centrem en pensar que “això ho arreglem només amb…” i les coses complexes, com la persona i el seu procés educatiu, no tenen solucions simples, tot i que si sovint són senzilles.
“Això ho arreglem només amb…”
Amb polítiques educatives. Les polítiques educatives hi poden col·laborar. Però no si s’allunyen dels drets humans. Això implica educació gratuïta per a tothom, que maldi pel desenvolupament integral en totes les dimensions de la persona, un Servei d’Educació plural i que els pares i mares puguin triar la mena d’educació que vulguin per als seus fills en igualtat de condicions.
Amb la pedagogia. La pedagogia també hi pot ajudar, proposant metodologies que atenguin la gran diversitat de persones i situacions. El gran debat produït els darrers anys entre els que defensen una metodologia concreta i una altra ha impactat molt, perquè no tot el que és nou és bo, i no tot l’antic funciona avui. Si cal buscar l’eficàcia, algunes dades ens donen pistes.
Amb finançament. Necessari, indispensable, però no suficient.
Amb organització dels recursos, amb més o menys hores de classe, amb més professors, amb més escoles, amb menys ratis d’aula, amb més o diferent formació inicial del professorat, amb menys segregació escolar, amb més implicació familiar, amb xarxes de suport extern, amb una escola inclusiva…
Diria que tots els responsables polítics a l’ensenyament tenen la foto del que passa, del que manca i del que cal (sempre en funció del seu propi biaix ideològic). Però arriba el moment que cal fer coses, cal dedicar tots els “amb això ho arreglem” a caminar cap a un horitzó. Posar la intel·ligència col·lectiva al servei de la fita, organitzar i gestionar amb sentit comú, sabent a qui eduquem i per a què eduquem. Cal la voluntat ferma de tenir una resposta universal a aquestes dues grans preguntes abans de posar-nos-hi. Si no, tot són pedaços ideològics, interessos de part o fugir d’estudi, i qui dia passa any empeny a la cadira.
La pedra filosofal
El mite de la pedra filosofal no era pas un objecte o una poció màgica, sinó que simbolitza l’anhel humà per assolir la perfecció, la transcendència i l’enteniment profund del món. Les grans transformacions a la vida -i a l’educació també- sovint no són externes, sinó internes, i venen del coneixement, l’autodescobriment i per l’esforç de millora, i a això molts han dedicat la intel·ligència i la voluntat durant tota una vida.
La tutoria
No soc un gran defensor del programa PISA -no pas per l’avaluació en sí mateixa perquè el més rellevant és l’evolució- doncs considero que l’impacte que ha tingut en l’aplicació de polítiques no ha millorat els resultats. Potser no s’ha sabut llegir per part dels polítics (apressats per legislatures curtes, resultats immediats i el suport/rebuig dels sectors) en un context, l’educació, que vol estabilitat, i molt de temps per pair els canvis. La frase “la culpa és de…” és fàcil de dir. És l’evolució dels nostres resultats, tant de PISA com de les competències bàsiques, que ens han de fer reflexionar molt i actuar.
Tot i això, em faig ressò del que ha dit recentment Andreas Schleicher, director a l’OCDE del programa PISA: que les famílies ens hem d’implicar (ja ho deia a un dels informes de conclusions del PISA 22), i que el professorat ha de disposar de temps fora de l’aula per parlar, tractar l’alumnat. D’això se’n diu tutoria.
Però, què és la tutoria? Breument, l’entenc com l’atenció personal que tot alumne ha de tenir del professorat, tant individual com col·lectivament considerat, per tal de conèixer millor la persona (en el personal i en l’acadèmic), les seves circumstàncies, les seves fortaleses i virtuts per potenciar-les i les seves mancances per millorar; és tractar i conèixer la família com a primera i principal educadora, amb qui pot establir fites concretes que orientin la persona que entre tots eduquen. No és anar posant pedaços quan les coses es desborden sinó que és una acció proactiva per millorar el bé que és la persona.
Hi ha molts mestres i professors que ho fan, amb gran èxit. Només ells saben la greu manca de reconeixement d’aquesta tasca tan important: no tenen hores, no tenen espais, no tenen el suport del sistema ni sovint de l’escola. Però només ells saben els bons resultats personals, acadèmics i socials que comporta l’acció tutorial.
Afegeixo a aquests beneficis els de caire personal en tots els implicats i també en la cultura escolar del centre: prestigi, vincles poderosos, pertinença, orientació en la construcció i projecció personal i social, etc.
Això implica, per a les famílies, plena consciència del seu rol de primers educadors, el respecte pel rol i la persona del docent i dedicar-hi temps (aprofito per demanar al legislador que estableixi permisos laborals per als pares i mares per disposar del temps de tutoria, igual que per anar al metge o a votar). Per al professorat, vol un mètode, formació i temps. Per a l’administració, posar els recursos i facilitar la tasca. Per a tots, creure-s’ho i conscienciar-se perquè val la pena.
