‘Sorry, we missed you’, ‘Parásitos’ i ‘Comportarse como adultos’

Jaume Cela ens porta tres films amb una forta càrrega de denúncia social i la inconfusible firma dels seus autors: les últimes creacions de Ken Loach, Bong Joon Ho i Costa Gavras.

Jaume Cela
 
 

‘Sorry, we missed you’

Ens arriba l’última pel·lícula de Ken Loach, un director que acostuma a filmar obres que contenen una forta denúncia social.

En aquesta ocasió, i formant parella amb el guionista Paul Laverty, habitual company seu, ens mostra una família on el pare i la mare treballen molt, però no arriben a cobrir les necessitats que els imposa una societat cada dia més immoral. Loach ens té acostumats a mostrar-nos sense embuts  l’explotació, el racisme, les desigualtats, la solidaritat… que genera el capitalisme. Aquí ens trobem amb un cas cada dia més habitual: un matrimoni que treballa però que ha de sacrificar-ho tot, sobretot estar pendent dels seus dos fills. El gran no sap què fer amb la seva vida. L’expulsen de l’institut durant una temporada i aquest fet situa als pares, sobretot al pare, a la vorera de l’abisme. La quarta persona d’aquesta família que estimes des del primer pla és una nena que pateix d’una manera molt aguda les discussions que tenen pare i fill i, a vegades, mare i pare.

No us penseu que els pares no s’estimin; s’estimen i  molt. La mare és una dona que val un imperi, mira d’estar pendent de la família i treballa tenint cura de malalts amb una generositat i un tacte extraordinaris. El pare compra una camioneta per fer de missatger. Es fa autònom, però per comprar-la s’ha tornat a endeutar.

Fa de missatger per una empresa que el controla a partir d’aparells informàtics que saben fins i tot de quin color portes els calçotets i si en portes.

Loach rep sempre acusacions de ser un director que situa els personatges al límit de les seves forces i de les seves possibilitats. En aquesta ocasió sotmet la família a una forta pressió derivada de les regles inhumanes del nou rostre del capitalisme. Potser exagera? Crec que no, però el que per mi és innegable és que aconsegueix transmetre una sensació  de veritat, sensació que acostuma a fer realitat gràcies a un grup interpretatiu de primer nivell. Surts del cine i et sembla que has vist un tros de vida, crua i dura, tendre en algunes ocasions, però sense eufemismes de cap classe.


‘Parásitos’

Parásitos, del director Bong Joon Ho, és una pel·lícula inclassificable. Terror?, fantàstic?, realista?, surrealista?, humor negre? drama social?, crítica de la societat actual?… Totes aquestes etiquetes, i més, ben barrejades. El resultat és contundent: una pel·lícula fascinant des del primer moment. Una pel·lícula d’una originalitat difícil de trobar.

Dues famílies. Una formada per quatre membres –pare, mare, fill i filla–, que malviuen en un barri fosc, humit, pobre, no tenen feina i la que troben està molt mal pagada.

L’altra formada per quatre membres també: un pare que té molta feina i molts diners, una mare dedicada a la casa  i a criar dos fills, una noia i un nen que té dots artístiques. Rics, riquíssims, viuen en una mansió esplèndida, amb xofer i una criada que amaga un secret que serà el detonador de l’escena final. Una escena que farà somiar el gran Tarantino.

La família sense sortida, sense possibilitat de superar les seves condicions marcades per la classe social idea un pla: convertir-se sense saber-ho en els paràsits de la família benestant, però al llarg de la història anirem descobrint que totes dues són paràsites l’una de l’altra, que en el fons es retroalimenten més del que saben i pensen i la ignorància pot ser terrible.

Els intèrprets estan esplèndids, el guió no té ni un sol error i t’ho creus tot. Quin gran director continua sent aquest Bong Joon Ho. I l’oportunitat d’escoltar com sona el coreà. Un deu de pel·lícula. O gairebé.


 ‘Comportarse como adultos’

Totes les pel·lícules son polítiques. Algunes, a més, tracten de temes polítics.

El director Costa Gavras –Z, Etat de siège, Missing, La caja de música, Amèn… – és responsable de moltes pel·lícules que posen la mirada damunt una activitat clarament política i, en general, amb un encert molt lloable perquè mostra i utilitza el bisturí per deixar a l’aire les ombres d’aquesta feina.

Ara ens arriba Comportarse como adultos, amb un guió que parteix del llibre que va escriure Yanis Varoufakis, ministre de finances del govern grec els dies que l’Europa dels  no sé quants va escanyar el poble grec perquè pagués el deute que tenia.

La pel·lícula ens mostra les discussions, els debats, les reunions d’uns quants poderosos de la terra [un joc que et permet la pel·lícula és endevinar qui és qui, tot i que els actors i les actrius no van caracteritzats com els personatges reals, i a Costa-Gavras li faltava la gent de Polònia, els quals han aconseguit que el personatge real s’assembli a la caricatura], les entrades o sortides intempestives de les sales de reunions, les mentides, les mitges veritats, alguna veritat també, els intents del govern progressista grec per aturar el pla de la troika, l’ús del llenguatge per denotar o connotar la realitat… i el cinisme que es manifesta quan en una reunió oficial a porta tancada s’acorda una cosa que es desmenteix a la roda de premsa deixant l’altre amb el cul a l’aire. L’escena final és l’únic moment on el guió abandona la crua realitat per crear una metàfora molt potent sobre el que estem veient.

No hi ha suspens, perquè tots sabem que el govern grec va haver de claudicar, però quan sortia del cine i pensava en el títol de Comportarse com adultos em semblava injust. El títol es deu a unes paraules de la senyora Lagarde –la qual em recorda a Lana Turner, la gran Lana Turner, que podia caure al bell mig d’un grup d’elefants enfurismats però mai no es despentinava– que quan escolta les discussions dels seus col·legues diu en veu baixa que caldria saber comportar-se com adults. Ai, no, estimada senyora, perquè aquesta frase fa referència a comportar-se com a infants i jo, pobre de mi i per experiència pròpia, li puc assegurar que les criatures són molt més nobles, compassives, serioses i solidàries que tots vostès junts.

Quan sortia del cine pensava també que els personatges de pel·lícules com It, la sèrie de Halloween, en Kruegger, la família de la serra mecànica… que passen per ser propostes de terror, si les comparem amb aquesta gent molt ben vestida i sempre amb corbata, llevat dels representats grecs, que es tanca en un despatx i decideix destruir milers de famílies a base d’empobrir-los, són uns pobres aprenents sense possibilitats de superar mai els seus mestres.

1 Comment on ‘Sorry, we missed you’, ‘Parásitos’ i ‘Comportarse como adultos’

  1. Joan M Girona // 08/11/2019 a les 10:45 // Respon

    Jaume, molt bones les tres pel·lícules i molt encertades les teves crítiques. Gràcies

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*