Opinió

Tancament de línies: la qualitat educativa com a efecte col·lateral

Àlex Castillo és president de la FaPaC

L’actual procés de preinscripció de cara al curs vinent no convida a l’optimisme. Es tanquen un bon nombre de grups de P3 abans que les famílies puguin decidir si volen matricular els seus fills en aquestes escoles i grups o no. Per contra, hi ha un increment en el nombre d’alumnes de secundària que, si tenim en compte el grau d’ocupació de la majoria d’instituts, pot provocar un col·lapse en alguns centres, amb increments de ràtio per sobre dels 30 alumnes per aula habituals, i grups addicionals extraordinaris inclosos. També des del mateix Departament d’Ensenyament s’ha arribat a dir que s’intentarà reduir la ràtio per sota dels 30 alumnes per aula en aquelles escoles on les dificultats socials de l’alumnat així ho requereixi.

Des de FaPaC sempre hem defensat la reducció de ràtio com un element d’increment de la qualitat educativa del centre. I no ens ho inventem. Per exemple, Toni Argent, investigador de les causes del fracàs escolar i professor de secundària en actiu ho recomana clarament en el seu llibre sobre el tema. De fet, la reducció de ràtio de secundària a 18-20 alumnes és la seva primera proposta de millora del sistema educatiu. És cert que quan algunes persones eren joves hi havia ràtios de més de 40 alumnes per aula, però també hi havia taxes de fracàs escolar de més del 50%, ens dutxàvem un cop per setmana i molts no havíem tastat encara la pizza. Òbviament parlem del segle XX.

Però, ¿com podem conjugar reduir la ràtio, l’increment d’alumnat i el tancament de grups? I en especial, ¿com és que la reducció es produeix després de la preinscripció i no abans? La resposta és clara, perquè només interessa la reducció quan no hi ha alumnat potencial. La prioritat és encabir l’alumnat en els actuals centres. Llavors, més que una reducció de la ràtio el que ens trobarem en els llocs on aquesta reducció sigui real serà una manca d’alumnat. I com a tal, és un fenomen que no es pretén aconseguir amb la planificació educativa, sinó que ve donat per circumstàncies externes a la política educativa. Per dir-ho d’una manera més clara, la qualitat sembla un resultat colateral més que el resultat desitjat per la planificació educativa. Aquest és el preu de pensar en els alumnes com a números i no com a persones.

D’aquest petit canvi de percepció depenen molts diners. Diners que són necessaris, com tothom sap, per tapar el forat de Bankia, Catalunya Caixa i d’altres entitats perfectament respectables. I algú podria preguntar: No dirigeix el departament aquesta senyora que mai no s’equivoca, que tot ho fa tan bé, que és tan dialogant i que té la mà estesa sempre a les propostes de la societat civil i dels treballadors-es del seu departament? Com és possible que amb un lideratge tan abnegat i visionari es practiquin polítiques tan poc assenyades i de tan curta volada? La resposta potser la tindrem en un futur proper. Mentrestant, s’admeten apostes, ara que sembla que el joc és la gran prioritat de país.