Entrevista

“Tant de bo els joves vegin aquesta crisi com l’inici d’un canvi revolucionari”

Victòria Camps ha centrat els seus estudis i activitat acadèmica en la Filosofia i l’Ètica. És catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona. Ha estat membre del Comitè de Bioètica d’Espanya i dels comitès ètics de l’Hospital del Mar i de l’Hospital Vall d’Hebron. Presideix la Fundació Víctor Grífols. Voldria que la crisi de la pandèmia de la Covid-19 fomenti el civisme, la responsabilitat i la fraternitat tant en les persones com en els col·lectius.

Quins reptes ètics principals està posant sobre la taula aquesta pandèmia?

Per primer cop podem dir que la resposta a la calamitat que estem vivint està sent èticament correcta per part de la ciutadania. Estem responent al mandat de confinament amb disciplina i comprensió, generositat i responsabilitat. Amb civisme. Ara bé, els reptes tenen un recorregut més llarg perquè hi haurà un final de la pandèmia i haurem de viure amb les conseqüències econòmiques del coronavirus. Mantenir l’esperit cívic i cooperant per un bé comú, en l’àmbit nacional i europeu, és el repte ètic fonamental, que haurà de comprometre sobretot la política. Es parla molt del dret a la llibertat com un dret en risc atesa la limitació de les llibertats del confinament. Però hi ha també un dret a la igualtat. Hi haurà propostes justes equitatives, que protegeixin als que més ho necessiten?

Una crisi com aquesta potencia la solidaritat entre les persones o els instints i actituds més egoistes?   

Crec que s’està veient que potencia la solidaritat mentre la reacció està motivada per la por a contagiar i ser contagiat i també perquè ens refiem dels consells dels científics que diuen que cuidar-nos mútuament és l’única manera d’acabar amb els contagis. Em temo que les actituds egoistes vinguin després i que s’imposi la consigna del sálvese quien pueda.

Quina societat s’imposa? La que intenta fer negoci venent mascaretes o la que surt als balcons a aplaudir els sanitaris?

Sembla que hi ha hagut especulació i negoci malgrat la gravetat del que ens està passant, però no es pot generalitzar. Hi ha més compassió i reconeixement cap als que treballen directament per pal·liar la crisi que actituds egoistes.

Aquesta crisi marcarà la nostra societat? En sortirem diferents quan se superi?

Individualment ho recordarem i segurament n’aprendrem lliçons positives. La jerarquia de valors i de prioritats ha de canviar. El que convindria és que aquests canvis no es donessin només a nivell personal, sinó col·lectiu. Hi ha qüestions, com el canvi climàtic, que es reconeixen com prioritàries i exigeixen polítiques i canvis en la manera de viure. La reacció a la pandèmia ens ha fet veure el valor d’un sistema sanitari públic que hauria d’estar millor dotat. Si segurament és cert que era impossible preveure les dimensions del que ens està passant, sí que hauria estat possible estar més preparats. Avui es lamenta que la Llei de salut pública de 2011 gairebé no s’hagi desenvolupat; si s’hagués fet, hauríem pogut respondre més fàcilment a la crisi amb els recursos disponibles. Una catàstrofe com aquesta no es pot oblidar. Cal fer una reflexió profunda i ampla sobre les mancances que hauríem pogut evitar.

Donem per fet que un dia o altre se superarà la pandèmia. Quina garantia podem tenir que serà així?

Només l’exemple de la Xina. Però ningú diu que el virus desapareixerà quan els contagis comencin a minvar. Més aviat sembla que es quedarà amb nosaltres. Caldrà veure quina mena de precaucions s’han de prendre.

El percentatge més elevat de mortandat per la Covid-19 es dóna entre la gent més gran de 70 anys. S’ha arribat a plantejar que es reservin les UCIs per les persones amb més possibilitats de recuperar-se i viure més anys que la gent d’edat avançada. Com ho valora?

Quan els recursos són escassos s’han de prendre decisions tràgiques. Si només hi ha un respirador, la millor opció no és posar-lo a qui ha arribat primer. En les llistes d’espera sanitàries també s’han de prendre decisions d’aquesta mena. Però la diferència no ha de ser l’edat, sinó la possibilitat de beneficiar-se del tractament. Òbviament, una persona de noranta anys tindrà en principi menys possibilitats de beneficiar-se perquè no estarà tan sana com una de trenta.

Si es consolida la idea que sistemes autocràtics com la Xina són més eficaços en la lluita contra la pandèmia, poden perdre suport ciutadà les nostres democràcies?

S’ha parlat de dues mesures que han contribuït a frenar la pandèmia: el control sobre els ciutadans perquè es quedessin a casa i l’efectivitat derivada de fer la prova del virus a tothom. A Corea del Sud es va optar per la segona opció i va funcionar amb l’eficència que ho va fer el mètode autoritari de la Xina, i crec que amb menys contagiats. Hem d’optar pel model de Corea. I considerar que estem en un estat excepcional. No hem d’extrapolar ni hem de consentir que la privació de llibertat es doni després en una situació de normalitat.

Com valora la reacció dels països occidentals davant la pandèmia?

Menys decidida i eficient que la dels països asiàtics. També caldrà analitzar perquè ha estat així.

I de com s’hi ha fet front a Espanya?

Tard però no pitjor que altres països europeus. La reacció a Espanya ha sigut, també per primera vegada, la d’un estat federal que  es fa càrrec i coordina realment les decisions que considera que han de prendre els diferents territoris.

El govern de la Generalitat, el de Múrcia i un grup d’experts defensava que s’optés abans per confinaments més durs. Li sembla una idea encertada?

No sé què dir. La discussió s’ha donat no sols entre els governs d’algunes comunitats i el de l’estat, sinó entre els experts. Tampoc els científics poden dir del cert quina opció hauria estat millor.

A Catalunya interfereix en el debat sobre com afrontar la pandèmia la reivindicació independentista del govern de la Generalitat i alguns partits i col·lectius. Seria més eficaç la lluita contra la Covid-19 si Catalunya fos un país independent que pogués tancar les seves fronteres i confinar-se del tot?

No sé si hauria canviat gaire. Cap país, en el segle XXI, es tanca a la influència externa. Amb el turisme que té Catalunya, per molt independent que fos, hauria estat exposada al contagi. Igualada és una ciutat petita i pràcticament va haver de tancar les fronteres. Així i tot, no aconsegueixen aturar els contagis.

Quin impacte destacaria d’aquesta crisi en el món educatiu?

Les criatures estan vivint el confinament d’una manera molt especial. A diferents nivells, aquesta experiència és una perspectiva excel·lent per fomentar el civisme, la responsabilitat, la fraternitat.

El capitalisme podrà continuar com fins ara? L’economia del lliure mercat seguirà igual després d’aquest episodi?

No hauria de continuar com fins ara. És tot el que podem dir. Però dir-ho no serveix de res si falta voluntat de canvi. Propostes per canviar n’hi ha de sobra. Els experts més progressistes tenen propostes de correcció d’un capitalisme que ha generat desigualtats intolerables des de la perspectiva dels drets fonamentals. Hi ha propostes però no valentia per part dels més poderosos per abordar un canvi radical.

D’aquí a un temps, veurem aquesta crisi com una etapa que va canviar el món o aviat quedarà enrera, oblidada i substituïda per altres reptes que ens plantegi el futur?

No sóc profeta. Tant de bo que els nostres fills o néts la poguessin veure com el desencadenant d’un canvi de paradigma revolucionari, que els joves la vegin com l’inici d’un canvi revolucionari.